Un dia a la FEC

Saltar del llit plena d’expectatives, il·lusions, amb els peus descalços i un somriure a la cara d’aquells que il·luminen els dies emboirats. Aquesta no és la meva realitat, almenys no la diària. No acostumo a despertar-me fins a mig matí, tot i que des de les 8:30 se’m demana que tingui els cinc sentits als cent per cent. Tot i així acostumo a llevar-me tant emboirada com els dies d’hivern, no hi puc fer més. M’encanta el paisatge que es pot veure des de l’autobús que recórrer Taradell-Vic, el podria descriure detalladament amb els ulls tancats, la qual cosa fa que m’evadeixi entre els meus pensaments: “Avui és el principi de la meva vida”, penso sovint.

Ver mapa más grande

Només entrar per la porta de la Universitat aquest sentiment optimista s’esvaeix darrere la quotidianitat, si més no fins que em prenc el te de les 10:30. És en aquest precís moment quan, tot i saber a què ens exposem, als estudiants ens entren unes ganes fabuloses de no fer res. Normalment, però aquesta temptació passa amb una dosi de força de voluntat.
Les hores de classe transcorren lentes, però sempre hi ha excepcions. Hi ha professionals que denoten vitalitat i seguretat; els que ajuden a veure l’estudi i la vida amb un cert nivell crític, els que et donen informació i llibertat per opinar, però que alhora et mostren que més informació no significa més llibertat. Tanmateix, també topem amb un altre tipus de professionals. De presència agradable, però inquietant són els que expliquen, però no interpreten i no deixen interpretar, els que fan del to de condemna és el seu principal distintiu. Hi ha una gran fauna a la FEC, i com a tal també hi regeix la llei del més fort. Sota la cortesia la gent dissimula la seva indiferència. Tothom va amb peus de plom, però tothom a la seva, de fet, en algun moment tots fem un paper diferent al que representem. La competivitat exercida amb esportivitat acostuma a ser el pa de cada dia. El motor que ens empeny a transcórrer sis hores entre les parets etèries de les aules dotades d’un aire dens, l’atmosfera característica a partir de la segona classe, és l’ambició d’inventar i determinar el nostre futur a partir del que ens agrada.
Arribats a les 10:30 tot canvia, com si d’una altre jornada es tractés.
- Un te amb llet senyoreta?- diu l’Albert, el propietari del Fet Nostre, el bar que visitem matí sí matí també cada dia, almenys un cop. Aquesta frase és simple, però són les cinc paraules que marquen un dels moment més importants del dia: per fi despertaré definitivament, no només tindré els ulls oberts, la boira s’esvairà dins el meu cap! Bé depèn de la classe que vingui després la boira pot tornar momentàniament.
- Sí! I un...- Continuo jo indecisa rumiant què menjaré.
- Mini de...- Normalment l’Albert m’ajuda en la meva selecció.
- Truita, avui truita!
Es increïble la rendibilitat que es pot treure a trenta minuts comprimits de pausa. Som capaços d’esmorzar i paral·lelament, llegir el diari, comentar les noticies més destacades i parlar sobre banalitats i el que ens preocupa. Sovint a les 11:00 la temptació de les 8:30 reapareix. Ara la força de voluntat ha de ser major ja que ja la situació és més llaminera: et trobes aposentat còmodament i gaudeixes d’una bona conversa, la qual hauràs de tallar si vols evitar els remordiments que procedeixen el que normalment anomenem “fer campana”, “pillar”... El retorn a classe és força pesat. L’aire es torna de color morat, però aquesta és una sensació momentània producte de la “mandra” que es va esvaint mica en mica. De fet, en qüestió de minuts es torna d’un daurat clar gràcies els raigs de sol que entren pels grans finestrals de l’edifici F. Tanmateix, les aules PC i MAC són una excepció ja que el microclima que s’hi respira no permet aquest canvi, de fet la sensació de densitat en l’aire augmenta per moments.
Els minuts passen i gairebé són les tres. El meu estómac comença a remugar. Quan sona la meva campana mental m’acomiado i m’allunyo carrer avall entre els blocs de la Universitat que sé que demà tornaré a veure a primera hora producte de la quotidianitat. De camí a casa m’evadeixo entre els meus pensaments: “Demà serà el principi de la meva vida”.

El Salvador

Com si d’un salvador és tractés, el programa “Se lo que hicisteis” (“La Sexta” a les 15:30h) ha rescatat les tardes televisives del fenomen conegut, molt apropiadament, com “telebasura”. La gran prova: superar en audiència el rei d’aquest regne d’escombraries, al qual tots coneixem com “el tomate” i també el seu descendent, “Las gafas de Angelino”, un intent forçat de modernitzar la deixelleria rosa des dels ulls d’un adolescent amb reminiscències de Wody Allen, una influència més notòria en les seves ulleres que no pas en les seves reflexions i preguntes.
Tot i que cal dir que Patricia Conde, Ángel Martín i tot l’equip que forma el programa no s’imposen cada tarda com a guanyadors del share, cal donar especial rellevància a la importància d’aquest programa per combatre, o si més no, ridiculitzar sarcàsticament la naturalesa actual de la premsa rosa, la qual cada dia adquireix un color més vermell (sembla que els colors suaus han passat de moda a la petita pantalla), doncs tarda rere tarda és dedica a desplomar viu qualsevol personatge conegut (actualment ja no és requereix que assoleixin la qualitat de famosos).
El programa, que compta amb col·laboradors com Pilar Rubio, Berta Collado, Dani Mateo i Miqui Nadal, va més enllà de la simple crítica. Contràriament al que es pot pensar, si només ens quedem en l’aspecte més superficial, “el salvador” compta amb un alt grau d’humor intel·ligent en els seus comentaris, elaborats meticulosament pels “chicos de la cueva”, coneguts per tothom com guionistes. Per tant, lluny de ser un programa que es rebaixa a la qualitat de la “telebasura” “Se lo que hicisteis” actua com contrapunt radical de tots aquells projectes que prefereixen ser nomenats magazines matinals o de sobretaula per pal·liar els efectes del seu propi comportament. A més a més, per una banda cada dia Pilar Rubio i/o Berta Collado ofereixen un mínim d’un o dos reportatges dinàmics i entretinguts dedicats a l’actualitat cultural. Per altre banda, també ens arriba el dia a dia polític de la mà de Dani Mateo i l’humor més absurd amb Miqui Nadal, un personatge previsiblement entretingut.
Si hi ha una cosa que no es pot posar en dubte és la gran feina de la jove cadena i de l’equip que constitueix el programa. I és que qui no l’hi ha passat mai pel cap el desig de formar part de l’equip de “el salvador”? Des de ben petits tots hem somiat a formar part d’un projecte important. Alguns volien ser policies, d’altres bombers, veterinaris...sempre es tractava de salvar. Tot i així, ningú hagués pensat a dedicar-se a salvar (o si més no intentar-ho) un país de la decadència televisiva. Actualment, però les nenes volen ser com ella: portar vestits babydoll mentre fingeixen ser poc llarga (per no dir curta). Ells en canvi, es fixen en Ángel Martín, posseïdor d’una gràcia natural i d’una mirada inquietant i sarcàstica. És precisament en aquest tàndem perfecte (que molts busquen i pocs troben) on recau l’èxit del programa. A més a més, és evident que l’equip de treball actua com si cada edició fos la primera; i això és un fet que traspassa les pantalles.

Diuen que saber riure’s d’un mateix és important per ser feliç i “Se lo que hicisteis” ho ha posat en pràctica. No només es riuen de les seves errades, sinó que igual que els silencis, les escapades de guió i la complicitat, les exploten a favor seu.
Tot i que sempre ens quedarà l’esperança de poder canviar de canal sense haver de fer ganyotes, és evident que serà difícil disminuir un gènere tant arrelat com la “telebasura” de la graella televisiva, però mentre existeixin programes com “Se lo que hicisteis” podrem veure aquesta deixalleria informativa des d’una altre perspectiva. Adoptem l’exemple de “el salvador”: ja que no podem fer desaparèixer definitivament la premsa rosa (rosa sòrdid, gairebé vermell), intentem riure del que mica en mica hem ajudat tots a crear.

“Tinc la sensació que em deixo alguna cosa, què serà?”

Eren les 6 de la tarda i la sala estava plena i es respirava tensió, no una tensió negativa, sinó una d’aquelles que sembla que et mantinguin tots els músculs del cos immòbils fins un moment determinat, fins que s’obre el teló i l’ambient s’omple d’un sol llenguatge, la música. Fins que això no passes, però els assistents parlaven entre ells, omplint així l’espai de paraules, impossibles d’entendre si s’escoltaven des d’un punt on totes les converses es barregen i s’enllacen a la vegada, construint així un cabdell de paraules difícils de desxifrar. N’hi ha d’altres que no parlen, sinó que perfeccionen per enèsima vegada el look dels nens, fent evident el que ja sabíem: el pare/mare sempre està més nerviós que el fill quan es tracta d’actes on aquest ha de mostrar les seves habilitats artístiques.

Quant els professors demanen els estudiants de música i concertistes per una tarda que es dirigeixin a l’escenari, els pares els acomiaden amb admiració i els desitgen sort. Just en el moment en què els menuts desfilen desordenadament a les ordres dels seus mentors, a algunes mares els envaeix la típica pregunta que molts ens fem sovint quan sortim de casa, “tinc la sensació que em deixo alguna cosa, què serà?”. Aquest cop no se la feien sortint de casa, sinó a la Sala Gran del Centre Cultural Costa i Font de Taradell i la resposta no era ni el mòbil, ni les claus, sinó col·locar bé la corbata el petit, pentinar els rínxols de la princesa de casa o, senzillament fer-los un petó per mostrar-los la seva satisfacció.

Un cop tot estava el més perfecte possible i, en cas que no fos així ja no hi havia res a fer, el públic es va asseure ordenadament a les cadires, i gairebé em va fer l’efecte sentir un sospir general que semblava dir a crits “ai que guapo que està! Que ràpid que passa el temps, ahir encara l’hi canviàvem els bolquers i avui fa el seu primer concert...” Les cares dels pares es van il·luminar en el precís moment en què els nens i nenes, que tenien una edat compresa entre els 8 i els 15 anys van sortir a l’escenari. Just en aquest moment la tensió es va esvair, i tot i que la llum que moments abans reflectia el pati de butaques havia derivat a la platea, l’atmosfera es va tornar més càlida que mai. El silenci va donar pas als instruments de corda, seguits dels de vent i percussió. Després de la primera part, on tots els alumnes havien tocat dividits per instruments, es va precedir a una segona i última part on els petits músics van formar grups compostos aquest cop per diversos instruments. Aquest cop el repertori de cançons va ser força amè; des de les melodies més conegudes com per exemple “Quan les oques van el camp” o “Boig per tu” a cançons més actuals de grups com “La Oreja de Van Gogh”.

Tot i que en algun moment hi havia alguna errada evident, una mica de música sempre és agradable, i més si està tocada amb tant sentiment i netedat. Fins i tot, em vaig sorprendre gratament al sentir una melodia que volia ser “Tunnel of love” de Dire Straits precedida per una desorganitzada “Juliette”, tot i no ser una versió perfecte, un objectiu difícil d’assolir quan el llistó és més que alt (Dire Straits!) sempre és bo pensar que encara es valora la bona música. Val a dir que els meus coneixements sobre música no són gaire extensos; mai he tocat el piano, ni la guitarra, i sí, ho reconec, a la meva escola a diferència de les altres no tocàvem la flauta. Aquest fet redueix la meva capacitat crítica en quan a temes musicals amb la qual cosa tenia poques opcions a l’hora d’opinar sobre les melodies que ens regalaven aquells petits músics en potència. La primera consistia en el tipus de reflexió més senzilla i utilitzada: la de m’agrada o no m’agrada / em transmet o no em transmet. La segona opció a la qual havia de recórrer era la col·loquialment anomenada “segona opinió”. Cal dir, que cap de les dues alternatives era perfecte ja que els meus coneixements musicals no són gaire fiables, però els dels testimonis (és a dir família, amics i professors dels joves músics) tampoc; ja se sap que sovint l’amor de mare fa veure les coses des d’una altre perspectiva.

Eren les 9 del vespre i el que havia començat com una bonica reunió perquè els nens mostressin tot el que havien après durant un quatrimestre a l’escola de música estava a punt d’acabar. Després d’un etern i sorollós aplaudiment alguns alumnes van decidir baixar de l’escenari abans que els pares acabessin de picar de mans. Molts d’ells es mostraven més que orgullosos del concert que havien ofert, i d’altres, generalment els més menuts, no acabaven d’entendre què és el que havien fet d’alt l’escenari per mereixes tanta admiració. En aquell moment la seva màxima preocupació era una altre, per alguns continuar tocant, per altres anar immediatament a comprar una bossa de patates o senzillament, convèncer el pare o la mare que el deixessin quedar una estona jugant als jardins de Can Costa amb alguns amics. Fos quin fos el desig dels nens aquell dia els pares marxaven radiants d’alegria i si alguns dels nens no sabien perquè despertaven tanta expectació ells ja s’encarregarien de mostrar-los el vídeo un cop rere l’altre fins que en fossin conscients.

Sofia Coppola, digne successora del talent familiar

Fitxa tècnica:
Direcció i guió: Sofia Coppola.
Països: USA i Japó.
Any: 2003.
Interpretació: Bill Murray (Bob Harrys), Scarlett Johansson (Charlotte), Anna Faris (Kelly), Giovanni Ribisi (John) i altres.

Pel·lícula venerada i menyspreada al mateix temps, “Lost in Translation” és, sigui quina sigui la posició on és situï l’espectador, una producció que no deixa indiferent. Lluny de tractar-se d’una comèdia made in Hollywood o un dramón d’aquells que t’obliguen a fer del paquet de kleenex el teu millor aliat, la quarta pel·lícula com a directora de Sofia Coppola és una relat emotiu on els silencis resulten ser molt més expressius que les paraules, encara que aquestes estiguin perfectament escollides.

Sofia Coppola, digne successora del seu progenitor, però amb un estil cinematogràfic diferenciat té una carrera curta, però molt marcada gràcies a pel·lícules tant atrevides com “Las Vírgenes Suicidas”, projecte que la va catapultar a la fama l’any 1999 i la més recent “Maria Antonietta” del 2006. Aquestes produccions, igual que “Lost in Translation” no han set èxits massius de taquilla, però aquesta directora ha aconseguit una cosa molt més important que situar-se a l’altura de taquilla de produccions com “American Pie”: mantenir un públic fidel amant de l’estil propi. Això fa de Sofia Coppola una directora de culte que, sense servir-se del seu cognom s’ha sabut fer un lloc a Hollywood. Els dies passen i sovint no recordem més que els Oscars que es van donar fa dos anys; però si mirem enrere recordarem que l’any 2003 “Lost in Translation”, una coproducció de Japó i Estats Units ambientada a Tokio va ser nominada a quatre premis de l’acadèmia, entre ells Millor pel·lícula, Millor director (Sofia Coppola), Millor actor (Bill Murray) i Millor guió original (Sofia Coppola), l’últim dels quals va ser dignament atorgat a ella, filla del pare de “El Padrino” i cosina de l’actor Nicolas Cage.

Sofia, que també ha provat sort com actriu en diverses parts de la saga més famosa de la màfia sota la direcció del seu pare, es col·locava a l’altre banda de la pantalla per abordar una història ben diferent: Bob, un actor madur a qui no li plouen els contractes viatge a Tokio per rodar un anunci de whisky japonès. Paral·lelament Charlotte, una jove recentment casada amb un fotògraf addicte a la feina també es troba a la ciutat japonesa. Ell no només està a Tokio per feina, sinó que mica en mica es percep que naufraga en la vida i pateix un conflicte existencial. Ella es troba sola ràpidament, vagant per la ciutat i passant les hores tractant de trobar la resposta al buit que sent a través dels vidres de l’habitació. Tots dos s’allotgen en el mateix hotel i l’insomni i la sensació de pèrdua els uneix profundament en una relació difícil d’etiquetar. Comparteixen els silencis i es complementen, però saben que Tokio només els acollirà una setmana.




Si hi ha una cosa comuna que uneix els projectes d’aquesta jove directora i que la diferencia de directors del seu temps com Tim Burton (Big Fish), Anthony Minghella (Cold Mountain) o Vadim Perelman (Casa de Arena y Niebla), entre altres és la forma que té d’acostar-se a l’espectador. Coppola no utilitza guions densos, sinó que regala diàlegs breus, però profunds. Per això, no n’hi ha prou en quedar-se amb les paraules, cal veure la pel·lícula com un conjunt d’elements que n’acaben formant un de sol. “Lost in Translations” és, per sobre de tot interpretació de les mirades còmplices, de la gesticulació i de la música. Aquesta és una de les raons per les quals la directora tria detingudament els actors. En el cas d’aquesta pel·lícula els escollits van ser Scarlett Johanson, que va debutar de la mà de Robert Redfort a “El hombre que susurraba los Cavallos” i Bill Murray, actor infravalorat gràcies a pel·lícules com “Los Ángeles de Charlie”. Tots dos donen un equilibri perfecte entre els aspectes verbals i no verbals, aconseguint així evocar el sentiment de pèrdua en el temps, idea principal de la pel·lícula. Això ha fet de Scarlett, una de les joves promeses del cinema americà, una actriu encara més cotitzada del que ja era. El paper de Bob Harrys ha suposat també per Bill Murray un punt positiu en la seva carrera ja que ha pogut demostrar després de papers poc agraïts que continua sent un dels grans actors dels s XX- XXI.

Si hi ha un altre punt comú en totes les pel·lícules de la jove Coppola és la naturalitat en els plans de camera. Aquests semblen sorgits de la visió natural d’una altre persona, com si l’espectador fos un personatge més de la història que segueix contínuament els protagonistes sense formar part del relat. Aquest és una aspecte que podem constatar sobretot en aquesta pel·lícula, però també en el seu últim projecte: “Maria Antonietta”. Precisament en aquesta també hi trobem el segell personal de Sofia Coppola: la importància de la música. Si a “Maria Antonieta” sonava The Cure durant les festivitats de la reialesa francesa per mostrar que el comportament al 1700 no és tant diferent al de l’actualitat; a “Lost in Translation” també es serveix de la música com un element més per explicar cada moment de Bill i Charlotte a Tokio. Les melodies donen exactament el que es demana en cada moment i estan en sintonia amb la interpretació dels actors, el diàleg i els plans de camera.

Si hi ha una cosa clara en totes les històries de Coppola és la necessitat de narrar situacions de la vida concretes, des de l’adolescència controvertida d’unes germanes de “Las Virgenes Suicidas”, a l’altre cara de la reina de França a “Maria Antonietta” o el sentiment de pèrdua en el temps i la consegüent connexió de dues persones aparentment diferents a “Lost in Translation”. Superficialment no hi ha res que connecti els projectes de la directora, cada un és aparentment diferent a l’anterior, però tots guarden una unió especial: la de narrar vides des d’una perspectiva intimista i extremadament humana.

Les pel·lícules de la directora de “Lost in Translation” són venerades o menyspreades, però una cosa queda clara: sigui quina sigui la posició on es situï l’espectador no es pot negar que Hollywood ha d’anar fent lloc per una altre Coppola, una Coppola intimista i trencadora digne successora del seu cognom.