En dies de pluja, la festa dels sentits musicals

En dies com avui és fàcil perdre la por al blanc i escriure. En dies com avui la pluja actua com a complement del nostre ànim. Tot just sortir al carrer les gotes incomoden, i més si vas falta de paraigües. Tot i així un borsalino a lo H.Bogart fa servei i complementa la visió romàntica del dia difuminat i difós de pluja lleugera... tanmateix, no ens enganyem, hagués preferit portar un paraigües també. En dies com el d’avui tot allò que aguditzi els sentits és capaç de modificar el renec climatològic. Així doncs, he decidit recuperar aquelles melodies que sempre actuen com a comodí, aquelles que busquen trobar els teus dits només engegar l’Ipod espontàniament. És en aquest moment quant la pluja pot passar de mullar-te a embolcallar-te de forma indiscutiblement humana. Els bassals ja no molesten, il·luminen i la boira deixar de ser “pixanera” i es converteix en bucòlica. Escoltant Ordinary People, de John Legend tot adquireix un aire diferent ja ell té la capacitat de crear històries en cada tema plenes de sensibilitat. La lletra acompanyada del piano que complementa l’emoció de la seva desigual veu genera un tàndem únic, sobretot perquè el so no resulta ni net ni perfecte i això el converteix en original; una cosa absolutament lògica si tenim en compte que fusiona perfectament el soul més clàssic amb els sons contemporanis.

A més a més, entre les seves grans influències trobem Stevie Wonder, Aretha Franklin, Curtis Mayfield i Nat King Cole. Precisament és d’aquest cantant i pianista la cançó que sorgeix de la nostàlgia que produeixen els dies com avui. Temes com “L-O-V-E”, “Mona Lisa” o “Smile” es converteixen en la banda sonora perfectes per jornades com les d'avui, però també per qualsevol altre. Evidentment, en dies en els quals ens trobem sota un cel difós i de bruta transparència tampoc poden faltar temes sortits de la pel·lícula Casablanca o “La Vie en Rose” del virtuós Louis Armstrong.

La qualitat del vídeo no és gaire bona, però no era possible posar el clip original. Si voleu veure'l amb bona qualitat millor linkar a Ordinary People

Pertorbador tret a la realitat

Hi ha imatges que ens queden gravades a la retina durant hores, dies, fins i tot anys. Hi ha melodies que no ens podem treure del cap, constituint-les com la banda sonora interior d’un dia; i hi ha fets que ens impacten de tal manera que no podem obviar. Això és el que li va passar a Jaime Rosales quan va conèixer que ETA havia matat a dos guàrdia civils a Capbreton, França. Així doncs, partint d’un fet desgraciadament habitual en l’actualitat espanyola Rosales va decidir narrar l’assassinat de Fernando Trapero i Raúl Centeno i el dia a dia del terrorista en el seu tercer llargmetratge. A estil de les grans pel·lícules mudes, el barceloní construeix una narració audiovisual de l’atemptat des de la perspectiva de la quotidianitat, la qual cosa dota el film de certa pertorbació ja que, tot i que els plans de camera són majoritàriament llunyans excepte en la visió de les dues víctimes durant al bar s’indueix a la concepció de les dues víctimes com a semblants, la qual cosa les converteix en extremadament properes.

Si una cosa és notòria en “Tiro en la Cabeza” és que el director, no només confiava plenament en el projecte, sinó que tenia grans inquietuds per exterioritzar. El resultat és doncs, una pel·lícula força política, a diferència de la que la que el va fer mereixedor d’un premi Goya: “La Soleddad”. La narració de l’atemptat de la banda terrorista a Capbreton resulta un exercici arriscat que reflexa la mentalitat de Rosales, però que tot i així ofereix una lectura molt més lliure que altres projectes cinematogràfics que actuen com a contrapunt d’una ideologia, o bé com a reforç.

“Tiro en la Cabeza” és una pel·lícula de difícil etiquetar. De fet ja és complicat perfilar-ne la característica que, aparentment, hauria de ser més senzilla i bàsica: muda o parlada? Jo encara no he aconseguit respondre’m aquesta pregunta, però sí que he pogut extreure una conclusió de tot això. I és que encara que, actualment, una pel·lícula sense diàleg ha de ser molt bona perquè resulti a la gran massa de públic (substituint el diàleg per interpretacions magistrals, per exemple), a vegades, quant ja sabem la història i no ens han de convèncer de res només cal escoltar els silencis i reflexionar. El diàleg de “Tiro en la Cabeza” va ser elaborat en una setmana, la narració visual és llunyana i pràcticament muda. Sí, aparentment sembla el camí més fàcil per aconseguir l’objectiu de la pel·lícula, però no ens equivoquem, ens agradi o no el projecte de Jaime Rosales, és l’elaboració més complicada i a la vegada pertorbadora que es podia utilitzar per narrar un fet tant confús i psicòpata com l’assassinat a sang freda.

PD: Tot i que m’agradaria facilitar el visionat d’algunes parts de la pel·lícula és força difícil ja que la producció en cinemes ha estat mínima. Així doncs, qui desitgi veure-la pot fer-ho a través de la pàgina: http://www.filmin.es/. Aquí us faran enviar un parell de missatges, i apa a mirar-la amb l’ordinador! A continuació es pot veure una entrevista amb el director, així ens anem posant en situació!

"I touch myself"

En un moment on es censuren videoclips perquè es mostren massa cuixes en pantalla i els telenoticies de tot el món obren l’edició del dia amb el descuit (o estratègia publicitària, qui sap) d’una cantant ensenyant un pit, convertint així aquest fet en escàndol i tema de debat públic; sembla que mirar enrere ens hagi de portar a una societat habitada per sers perfectament virginals. Sí, tant perfectament virginals com els “homes escurçats” de Jonas Brothers amb els seu anell de la castedat. Tanmateix, si retrocedim uns anys enrere podem trobar, per sort de tots, temes musicals no censurats de gran vàlua que van més enllà de les lletres moralistes.

Blondie, per exemple és un dels grups més exitosos dels anys setanta i tot i que es caracteritza com una banda de punk-rock també va formar part del sorgiment d’un nou estil musical, el New Wave. Aquest grup natural de New York encapçalat per la carismàtica vocalista Deborah Harry va compondre “I touch myself”, un tema que tracta sense necessitat de metàfores o eufemismes la masturbació. Algú s’imagina a Nelly Furtado (és el primer exemple que m’ha vingut al cap, no cal buscar-hi explicació) cantant “I want you I don't want anybody else. And when I think about you I touch myself”? No, segurament l’últim gran productor de les estrelles, Timbaland no l’hi hauria permès. Definitivament la societat no avança a parts iguals en tots els aspectes.

I TOUCH MYSELF

Deborah Harry no és només coneguda com una de les intèrprets que va posar lletra i cantar obertament sobre un tema tabú, sinó que va esdevenir la primera dona blanca que posava veu a un rap. Va ser amb la cançó titulada “Rapture”, i igual que les exitoses “Heart of glass”, “Sunday girl”o “Picutre This”, “Rapture” va arribar a número 1 de les llistes angleses i americanes. Cal destacar també el tema “Hanging on the Telephone”, una gran una versió de The Nerves i “One way or another” un tema del 1979 en el qual la polifacètica americana convida a gaudir de la seva desgarrada veu. Cal matisar un aspecte i respondre una pregunta que segur, molts tindran al cap: Però aquesta cançó no era de Lean Rimes?. NO. “One way or another” va ser inclosa a la pel·lícula “El Bar Coyote”, però, NO és de Leann Rimmes, sinó de Blondie. Dit això ja no em queixo més, fins aviat!

CALL ME

ONE WAY OR ANOTHER

Més enllà del plaer d'escoltar

Pels qui han llegit la crítica sobre “Lost in Translation” (es pot trobar a "entradas antiguas") és ben sabuda l’afició que tinc per les pel·lícules de Sofia Coppola. No, no sóc una mitomana; i sí, m’agraden les coses amb sentit, ben fetes i sorprenents. I què hi ha més sorprenent que posar música rock i post punk a una pel·lícula d’època per mostrar que el comportament al 1700 no és tant diferent al de l’actualitat? Més enllà del talent de la directora, i intentant no caure altre vegada en comentar una pel·lícula de la jove Coppola, el que pretenc mostrar és que cal donar a la música la importància que es mereix, no tant sols quant l’escoltem per passar l’estona, sinó com a vincle entre el sentit d’una imatge o fet i el significat que nosaltres n’extraiem. I sinó preguntem-nos: esgarrifaria tant la mítica escena de “Psicossis” sense aquelles tres notes? Qui no recorda a Holly Golightly cantant "Moon River"? Continuaria sent tant poderosa la presentació dels delinqüents de “Reservoir Dogs” sense George Baker cantant "Little Green Bag"?

Acostant-nos més a l’actualitat, “Maria Antonieta” és una bso de luxe (sí he dit que no parlaria de Sofia Coppola, però quant es tracta de buscar un bon exemple aquest és dels millors). Els dos cd’s dels quals es compon el disc reuneixen gran quantitat de delicioses melodies i variats compositors, des de The Cure, The Radio Dept. o Vivaldi. Tot i que no és en aquest recull on es troben les meves cançons predilectes (aquesta confessió me la guardo per un altre dia), si que en podem trobar dues que destaquen per sobre les altres i que fan de la bso de “Maria Antonieta” una bso de luxe: “Ceremony” de New Order i “I Want Candy” de Bow Wow Wow. La primera va ser composta pel vocalista de Joy Division Ian Curtis. Després de la seva mort, el grup el grup va passar a anomenar-se New Order i “Ceremony” va ser el seu primer single. Totes dues cançons van ser compostes entre 1981 i 1982.

CEREMONY

I WANT CANDY

Exemples com el de “Maria Antonieta” ens fan reflexionar sobre el sentit de la música més enllà del dia a dia i del senzill plaer d’escoltar. Ja no n’hi ha prou en reunir cançons representatives d’un moment ja que hi ha vegades en què la música adquireix tal importància que és capaç d’actuar de fil conductor d’una història, gairebé a mode de narrador.

L'ombra del geni

Tants dies esperant que Woody Allen es decidís a gravar una de les seves mítiques històries a Catalunya, tanta confiança dipositada en un dels més prolífics i respectats directors de l’època moderna, creador de joies com “Annie Hall”, pel·lícula que el va fer guanyador del seus primers dos Óscars. Tantes ànsies de Allen per acabar-nos preguntant: què hi fa aquí l’ombra del gran geni? Diuen que qui es crea massa expectatives és difícil de satisfer; potser és veritat.

Sigui quina sigui la perspectiva que adoptem, “Vicky Cristina Barcelona” (fins i tot el nom sembla posat a desgana) no està escrita pel Woody Allen de “Hannah y sus hermanas” o la més recent “Match Point”. Poca és la empremta d’aquest cineasta i moltes són les influències il·lògiques que apareixen a la pel·lícula. De fet, només començar una veu en off ens explica com són els personatges que ens acompanyaran durant els propers 96 minuts, aconseguint així que l’espectador no hagi de fer cap mena d’exercici analític sobre el que està veient i es plantegi la seva permanència a la sala. De tota manera decideixes continuar assegut, al cap i a la fi és Woody Allen i l’esperança és l’últim que es perd. Tot i així, és difícil mantenir la fe quant t’adonés que estàs veient un publireportatge sobre Barcelona i Oviedo. Desconec fins a quin punt el director novaiorquès s’ha vist instat a quedar bé amb l’Ajuntament de Barcelona, els productors i el Premi Príncep d’Astúries de 2002, però de ben segur que aquests l’hi estan agraïts: Barcelona és ara la ciutat més cool de tot Europa.

Deixant de banda la visió turística, decideixes centrar-te en l’essència de la pel·lícula. Al cap i a la fi Woody Allen es caracteritza per construir films conceptuals i brillants diàlegs. La comèdia presenta a Rebecca Hall en el paper de Vicky i Scarlett Johansson com a Cristina. La primera és sensible i està a punt de casar-se. La segona és impulsiva i emocional. A Barcelona les dues es deixen seduir per Juan Antonio, un pintor. L’oscaritzat Javier Bardem és qui dóna vida a aquest lattin lover, un personatge estereotipat des del moment en què convida a les dues americanes a “veure vi i fer l’amor” enfundat en una camisa de seda vermella (desencert absolut que sembla voler dotar el film d’un cert aire made in spain). Passats 30 minuts els diàlegs brillants encara no arriben, però sí que ho fa Penélope Cruz en el paper de Maria Elena, un personatge que ven podria ser Raimunda de “Volver” de Pedro Almodóvar. Maria Elena, la ex-dona del carismàtic pintor amb la qual encara manté una relació d’amor- odi, és un altre estereotip: la visió de la dona llatina com un ésser passional i cridaner. El punt àlgid dels clixés el trobem amb el petó entre les dues dones que tornen boig al pintor: una morena (Maria Elena) i una rossa (Cristina) . No és d’estranyar doncs que “Vicky Cristina Barcelona” estigui servint de bitllet de tornada a Woody Allen a les sales de cinema americà.

“Vicky, Crisitina Barcelona” és una oda poc elaborada de Barcelona. No resulta escoltar “Entre dos aguas” de Paco de Lucia per ambientar Barcelona i “El noi de la mare” com a fons per Oviedo. Tampoc resulten els diàlegs, però si que ho fa Rebecca Hall. Tot i així, no cal perdre l’esperança ja que Woody Allen prepara nova pel·lícula: “Whatever Works”. Però compte: l’excés d’expectatives pot ajudar a que les nostres retines no quedin satisfetes!

War Photographer, la realitat des dels ulls d'un fotoperiodista

Impactant i commovedor documental que narra la vida d’un fotoperiodista de guerra. Una reflexió profunda sobre la condició humana en les situacions més extremes.

M’agradaria iniciar aquesta reflexió amb una anècdota de Christine Amanpour, corresponsal de la CNN sobre la professió del periodista. Aquesta manifesta que va començar la carrera de periodisme per casualitat, ja que creia que seria “cool”. Tal com es pot veure al documental War Photographer, la realitat ha portat a aquesta dona a presenciar situacions molt difícils. Aquesta és una anècdota que ens hauria de fer reflexionar sobre la feina del periodista, tant si és fotoperiodista, camera o de qualsevol altre tipologia. Ens hauria de portar a pensar sobre la serietat i la responsabilitat que té ja que no només és l’encarregat de mostrar la realitat, sinó la persona escollida per obrir els ulls a la societat, sovint centrada en temes banals i amb una vena davant per no donar transcendència als drames humans que ens envolten.

He de dir que mai he estat d’acord en el fet que “una imatge val més que mil paraules”; sovint, però cal fer excepcions. Exemples com els que hem vist en el documental ens obliguen a reflexionar i reconèixer que sovint hi ha casos on les paraules no són prou fortes per descriure la realitat. La feina dels fotoperiodistes, concretament la de guerra és absolutament necessària ja que a vegades són l’única manera útil que tenen les víctimes per denunciar i demanar ajuda. A més a més, les imatges ens ajuden a constatar i verificar la informació manipulada; ja sigui pels mateixos mitjans de comunicació o pels líders polítics.

Cal dir que se’m fa estrany que les víctimes permetin que un desconegut immortalitzi els moments d’extrem dramatisme, que sovint són els moments més íntims que una persona pot experimentar. Tot i així, puc arribar a entendre aquesta decisió ja que és l’única alternativa que tenen si volen cridar al món el que han patit. Per ser un fotoperiodista de guerra doncs, no només cal valentia, sinó un gran sentit de la humanitat ja que sovint no és només un narrador d’històries, sinó que també es converteix en un més. No n’hi ha prou en ser espectador per explicar el drama humà. Aquesta és una de les raons per les quals penso que un fotògraf com James Natchwey mai es podrà sentir completament feliç o satisfet amb la seva feina ja que el seu èxit suposa la tragèdia d’altres persones. Tanmateix els aconteixaments que ell va cobrir, igual que tants altres periodistes de guerra, haurien succeït de la mateixa manera que ho van fer. Ells s’han encarregat de donar veu a qui no en tenia a partir d’una forma de comunicació: la fotografia.

Ja per acabar cal dir que el periodista de guerra ha de ser una persona capaç de prendre decisions en molt poc temps, decisions que poden canviar la vida d’una persona i el pensament de la societat. Aquests periodistes, igual que tots els altres busquen explicar la veritat, però pel camí topen amb una realitat crua i difícil de narrar. Per això, és impossible evitar que hi hagi una connexió emocional amb les víctimes, i per tant, és impossible evitar que cada fotografia reflecteixi el sentiment del professional que hi ha darrera. Segurament, per això la feina del periodista és més que una feina. Mai es deixa de buscar la veritat, i sovint descobrint la veritat topes parts de tu mateix i sentiments que fins aleshores no sabies que existien, sobretot en situacions límit com les que es mostren al documental.