“Entrevista extrema” o entrevista demagògica?

Extrem: “Dit d’allò que va en una direcció o successió donada al darrer lloc, a l'últim de tot”, o bé, “Dit de cadascun dels dos punts, moments, graus, estats, etc, d'una cosa més distants l'un de l'altre”. Cap d’aquestes definicions conté la paraula demagògia. Ja posats a definir, fem-ho un cop més: demagògia “política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats cap a l'acceptació de programes fal·laços”. La pregunta és: per què en comptes de fer honor el seu nom d’ “Entrevista Extrema”, la revista Vanity Fair sobrepassa els límits de l’ètica i el respecte?

En primer lloc, cal dir que des de la primera edició que va sortir al mercat espanyol sóc seguidora absoluta d’aquesta publicació, ja que els reportatges que conté són d’una gran qualitat periodística i sempre s’emmarquen en un caràcter d’actualitat que poques revistes aconsegueixen sense caure en l’avorriment. Tanmateix, dins aquestes pàgines de vanitat moderada s’hi troba cada mes una entrevista que, tal i com la naturalesa del seu nom indica, posa entre l’espasa i la paret el convidat. Concretament, en l’edició del mes d’octubre “l’afortunat” va ser Fernando Alonso. En el total de 24 qüestions, Andrés Guayo, l’encarregat de posar pals a les rodes constantment al pilot de Fórmula1 no aconsegueix extreure cap tipus de declaració informativa. Però, no hauria de ser aquest l’objectiu de qualsevol periodista? De què serveix mantenir una conversa que no permet al lector conèixer més a fons a l’entrevistat? Em sembla sorprenent que una revista com Vanity Fair publiqui entrevistes caracteritzades per la falta d’interès públic, la manca de respecte i una pràctica que, des del meu punt de vista és bruta i poc original: la de combinar preguntes tòpiques i banals que preparen el terreny cap a un atac no justificat. Si una cosa és clara és que les qüestions són faltades d’interès periodístic: “¿Sabe que en Internet hay un club que se llama Odio a Fernando Alonso?”, “¿Tiene amigos gabachos?”, “¿En general cuántos amigos diría que tiene, sin contar con Antonio Lobato?”, “¿Es consciente de que si tiene un hijo, tendrà dos nombres propios por apellidos?”, “¿Como afectará al pequeño llamarse Fernando Alonso del Rosario?” o en referència a la relació amb la seva esposa “¿Se aburren juntos?”. Segons el meu punt de vista, el bon periodista és aquell que aconsegueix informació de manera lícita i respectuosa, sigui quin sigui el personatge que té davant. No s’hi val a convidar una persona tant sols per alimentar la possible antipatia que sent la gent cap a ell o per generar polèmica. No s’hi val a què el convidat s’hagi de passar les 24 preguntes justificant la seva falta de rialles. No en una revista com Vanity Fair, si us plau.

Potser a alguns els resulti aquesta fórmula d’entrevista, però si una cosa és clara és que la demagògia no és una pràctica periodística sigui quin sigui l’entrevistat. Si es titula “Entrevista Extrema” que parlin, debatin i treguin tot el suc que puguin a l’entrevistat; si és extrema que arribin a l’extrem informatiu, però no a l’extrem del respecte i l’educació ja que demagògia és manipulació i aquesta no ha de ser la tasca del que comunica.

Algunes de les portades més famoses de la revista...

EL MILLOR ESMORZAR DE LA HISTORIA DEL CINE

Fidel a la novel·la de Truman Cappote “Breakfast At Tiffany’s” (1958), Blake Edwards va portar a la pantalla aquesta comèdia romàntica l’any 1961, situant-la així en un èxit de cartellera que ha perdurat fins els postres dies com la comèdia romàntica intel·ligent per excel·lència. Aquesta pel·lícula, que es va rodar a Nova York amb un pressupost de dos milions de dòlars, va guanyar dos Oscars, per Millor musica i Millor cançó, gràcies a la mítica “Moon River” composta per Henry Mancini i cantada immillorablement per Audrey Hepburn; de fet mai ningú ha pogut superar la seva interpretació recolzada vora la finestra amb una mirada lleugerament melancònica. Igual que el vestit negre de Givenchy “Moon River” semblava feta a mida per Hepburn, una brillant actriu que va arribar als escenaris per casualitat, doncs el seu objectiu era ser ballarina clàssica.

L’adaptació cinematogràfica va tardar poc més de tres anys a arribar a les pantalles. Als cinemes d’arreu del món es podia veure un retrat de la ciutat de Nova York dels anys seixanta. L’encarregada de guiar l’espectador per aquesta fotografia social era Holly Golightly, la qual encarnava Audrey Hepburn, una noia que representa tenir entre 19 i 20 anys i que des dels 14 anys vivia a la gran ciutat per guanyar-se un lloc dins la classe alta d’aquí. Tot i ser una dona apassionada pels bens materials guarda una part humanament trista i somniadora que poca gent aconsegueix percebre. Tant sols un home, Paul Variak (Geogre Peppard), un jove escriptor de poc èxit sap desxifrar què s’amaga darrere les joies, els bons vestits, les ulleres de sol fosques i les pameles de ala llarga que identifiquen a la joveneta de poble. Són personatges que tot i semblar diferents es complementen i viuen situacions similars: tots dos sobreviuen utilitzant els seus encants; ella obtenint petites quantitats de diners dels seus amics esporàdics i ell vivint a l’apartament superior de Holly gràcies a la senyora Failansen (Patricia Neal), una decoradora encapritxada de les dots amoroses del que anys després encarnaria al reconegut Anibal a “El Equipo A”. A partir d’aquest relat apassionant i entretingut la pel·lícula ens presenta a dos individus que tot i que sembla que encaixen perfectament en el món de luxe on es troben, guarden grans conflictes interiors que només resoldran gràcies a la seva amistat. De fet, tots dos estan profundament insatisfets i es troben sobrevivint com poden dins un món de luxe que no és tant perfecte com el metafòric i brillant aparador de Tiffany’s davant del qual esmorza Holly a vegades, per ella el millor moment del dia ja que aquí tot sembla possible.

Diuen que sovint les adaptacions al cinema acostumen a deixar mal regust de boca, però també diuen que hi ha d’haver-hi una excepció que confirmi la regla. Doncs bé, “Desyuno con Diamantes” és aquesta excepció. Els diàlegs són majoritàriament fidels a la novel·la de Capote i estan difuminats, però alhora són contundents i plens d’ironia. A més a més, la música complementa a la perfecció les imatges més apoteòsiques de la pel·lícula: Holly esmorzant a les 6 del matí davant Tiffany’s o cantat “Moon River” asseguda a la seva finestra. Cal dir, que la camera ajuda molt en la descripció d’aquests moments ja que té un moviment força natural i combina els plans de detall com el de la maleta on la protagonista guarda el telèfon i els plans de context i de la protagonista. Aquests són concrets i ens permeten veure la interpretació verbal i no verbal de Audrey, una actriu que desborda de frescor a les pantalles, qualitat que també podem veure a “Una Cara con Ángel” o a “Charada”. Igual que en els seus anteriors i posteriors projectes, Edwars va saber demanar als actors allò que el guió requeria, en aquest cas una dosi perfecte d’elegància. Cal dir que amb “Desyuno con Diamantes” el director va saber crear un segell propi caracteritzat per l’elegància de la camera i del guió.

Si hi ha una cosa que no es pot negar és que “Desayuno con Diamantes” s’ha convertit en un film de culte i ha marcat tendència respecte les comèdies romàntiques de Hollywood, encara que aquestes hagin anat tant ràpid a desprestigiar el gènere i les seves antecessores gràcies a pel·lícules com “Muchos más que amigos” de Nicholas Hytner, comèdia estrenada el 1998. Anys després de “Desayuno con Diamantes” aquesta pel·lícula protagonitzada per Jennifer Aniston i Paul Rudd demostra el que ja ens suposàvem: les comèdies romàntiques de l’actualitat ja no són tant brillants com l’aparador de Tiffany’s. Alguns atribueixen aquest fet a què en aquest gènere ja està tot vist i inventat, però també queda demostrat que algunes pel·lícules com “Cuando Harry encontró a Sally” (1989) de Rob Reiner guarden una mica d’escènica d’aquells anys seixanta en els quals també es van estrenar pel·lícules com “Pijama Para dos” (1961) de Delbert Mann o “Dos en la Carretera” (1967) de Stantley Donen.

Tot i que Blake Edwards es conegut com un dels millors directors de comèdies gràcies a “Operación Pacifico” del 1959 o “10, la mujer perfecta” protagonitzada per Bo Derek al 1979, també ha anat passant per tots els gèneres cinematogràfics, sempre amb un tret comú: la confiança cega amb Henry Mancini com a compositor musical dels ambients que ell tant bé dibuixava.

El vell rocker que mai serà un rocker vell

De cop i volta havia acabat, però estic segura que no volia baixar. Elliott Murphy estava allà, dret dalt l’escenari, gaudint de les cares d’admiració, alimentant-se del desig del públic. Era el centre d’una sala que es desfeia sota la calor del assistents, una sala situada a la part inferior de l’Ajuntament d’Hostalets de Balenyà. Molts ens preguntàvem per què havia acceptat venir un cop més. Tenia la qualitat i la suficient projecció musical com per mantenir el Palau Sant Jordi durant tres hores absolutament hipnotitzat igual que ho havia fet aquella nit, però des de 1973, quan va iniciar la seva carrera musical, havia apostat per nodrir-se de l’estima de curta distància. Segons ell “el millor públic no es troba a les grans ciutats en les quals hi ha més de deu concerts cada nit. En canvi, venir a Hostalets és millor perquè el públic està per tu”. Jo crec que senzillament li sobra talent i coherència com per decidir no formar part del canibalisme musical. De fet ell mateix ho corrobora: “el 90% de la música és absoluta merda, el 10% qualitat”.

De cop i volta havia acabat; i igual que quant ets petit i no en tens prou amb un sol conte abans d’anar a dormir, la majoria no en teníem prou amb tres hores de concert, que val a dir, ja eren molt més del que estava previst. Tanmateix, sempre tendim a voler allargar els bons moments, i si hagués tocat “Green River” per tercera vegada, n’hauríem desitjat una quarta. I és que aquest novaiorquès resident a París té massa ben acostumat al públic. Tot i que havia entrat al Rockòdrom vestida amb un excés d’expectatives; aquestes ja s’havien complert als primers cinc minuts de concert. Com si d’una premonició es tractés ja no calia esperar a comprovar el que els seus seguidors més fidels asseguraven, era qüestió de temps corroborà el que tots sentíem, i arribats a l’altura de “Little Touch of kindness”només teníem una tasca: bategar i palpar el moment sense deixar-nos un sol aspecte, per quan arribéssim a casa tornar a assaborir el moment, tornar a sentir en un diferit mental el repertori d’aquest mestre de porcellana. La seva imaginació poètica i lletres introspectives van sonar al llarg de la nit amb cançons com la festiva “Whats that”, la reflexiva “On My Mind”, o l’èpica “And General Robert E. Lee” single del seu nou disc “Notes from the Underground”. També es va poder gaudir de cançons d’anteriors àlbums com “Little Touch of kindness”, “Last of the Rock Stars”, “Aquashow” i moltes altres, totes dotades de precisos sons de guitarra espontàniament estudiats. El francès Olivier Duran, mà dreta del polifacètic Murphy des de fa onze anys va ser l’encarregat de fer embogir les cordes de la guitarra acústica, precipitant-les en un orgasme musical desbocat de sons nets i despullats, que sovint es completaven amb el so nostàlgic d’harmònica.

No, no havia acabat de cop i volta. A tots ens ho semblava, però feia força estona que allargava. Però igual que la seva música, Elliott Murphy té l’aspecte de ser capaç de superar les hores amb facilitat. Provoca aquest efecte de parada en el temps. Igual d’atemporal resulta escoltar la seva veu sense l’acompanyament de la Normandy all Stars. Quan la sala és buida ell continua regalant aquell tipus de seguretat que només es pot transmetre quan s’han trepitjat molts escenaris, quant creus en tu mateix i transmetre-ho et produeix més seguretat; ja que quan mires als ulls del teu davant hi trobes l’admiració i el desig. És per això que afirma que “la millor part de ser músic és el públic i el sentiment que et transmeten quant toques”.

De cop i volta la fluïda conversa havia acabat, però els seus ulls com dos forats negres perfectament col·locats en una pell de porcellana et cacen i no et deixen escapar. El dualisme que transmet la seva pell de porcellana aparentment fràgil, contrastada amb la irreverent vitalitat resulta impúdica, una reflexió sorprenentment amoral. Fora el carrer la calor del públic ja és escassament perceptible. Un cop a casa la figura del vell rocker que mai arribarà a ser un rocker vell cobra vida en una cinta de veu enregistrada on afirma: “si he d’escollir alguns dels àlbums serien el primer i l’últim. El primer perquè és molt especial ja que ets molt jove i innocent. És en aquest on hi poses totes les teves esperances i amb el qual comences un camí que no saps on et portarà. L’últim perquè és el més recent i amb el qual t’adonés que el rock and roll continua aconseguint que t’evadeixis”.