Entrevista a Francesc Homs, polític de CiU

Es necessiten ganes i compromís per a treure el catalanisme d’aquesta mena de pou on se’ns està posant. I és que Catalunya o ens ho defensem els catalans o no ens ho defensarà ni l’apuntador!

Són les 9 de la nit. Sí, és veritat, és una hora una mica estranya per a fer una entrevista, però de fet, l’única que té disponible. Francesc Homs i Molist és llicenciat en Dret per la UAB i catorzè en la llista de CiU. També va ser responsable de la redacció i coordinador del programa electoral per les eleccions autonòmiques del 2003 i un dels màxims encarregats en el projecte de l’Estatut.
Tant bon punt arribo a casa seva em dirigeix al seu despatx el qual és ple de llibres i hi destaca una senyera catalana a l’esquerra de l’escriptori. Sorprenentment, em convida a seure a la cadira del seu lloc de treball, la qual presideix la sala. Ell ho fa en un petit divan col·locat a una punta de l’estança que acosta davant la taula. Aquesta disposició em fa certa gràcia ja que per a un moment em sento com una psicòloga a punt de tractar un pacient. Bromejo amb delicadesa sobre aquesta apreciació. Ell riu i això ens ajuda a trencar el gel.

Va ser militant de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya i de Convergència Democràtica de Catalunya. Han canviat molt les seves idees de quan era militant a l’actualitat, com a polític d’alt càrrec dins CiU?
No, en aquest sentit més aviat faig broma perquè vaig fer d’adult quant tocava fer de jove. L’experiència t’ensenya a fer millor les coses, però els meus objectius continuen sent els mateixos.
Parli’m dels seus inicis. Quant comença Francesc Homs a fer política?
De fet, la veritat és que no sé quant vaig començar. És una professió que t’hi vas posant gairebé sense adonar-te’n. Tot i així recordo actes molt especials d’aquells primers anys.
Com per exemple:
Quan a mitjans de la dècada dels vuitanta vàrem organitzar la FNEC a la Universitat Autònoma de Barcelona i a resultes d’una bona gestió vàrem trobar gent molt eficaç. També tinc molt bon record de quant donàvem a conèixer la situació de Catalunya a tenor dels Jocs Olímpics amb una campanya que deia Freedom From Catalonia i repartíem prospectes i senyeres per a tot Catalunya. De tota aquest activisme o, tal com se’n deia, política universitària en guardo un gran record.
Per moltes persones Jordi Pujol serà per molts anys "El President". Per a vostè també?
Sí. Tota la vida li diré President.
Una afirmació contundent i plena d’admiració.
És que quant algú s’acostuma a tractar una persona d’una determinada manera és difícil canviar-ho. A més a més, pràcticament tothom li diu President. El que ha arribat a ser president d’un país se l’hi ha de tenir un gran respecte, de fet, és una manera de tenir-se respecte a un mateix ja que en algun moment de la història han representat el país. A part, però el President sempre ha set el President i això costa molt de canviar-ho.
És complicat combinar una feina d’alta càrrec amb la vida familiar com a marit i pare de dues filles?
Sí. És difícil, sobretot perquè la política, sobretot la que jo faig requereix molta feina els vespres. Les reunions de partit, les xerrades i les conferències sempre acostumen a ser els vespres. I malauradament, qui sent ressent més és la família. Tot i així intentes, no sempre amb èxit, deixar la feina fora de casa.
Per què ho diu?
Perquè la política té una cosa, i és que quant arribo a casa i poso la televisió o la ràdio i se’n parla, surto al carrer i me’n parla’n i obro els diaris i passa el mateix. És un continu, i per a tant, costa molt desconnectar. Així doncs, d’alguna manera acaba ressentint a la família.
Els recomanaria a les seves filles que es dediquessin a la política?
Ui, a mi de jove els de casa em van dir "nen no t’emboliquis" i aquí estic. Absolutament hiperembolicat. Per a tant, jo no recomanaria res, ni en un sentit ni en un altre.
Quina relació manté amb els companys de partit?
Bona perquè hem trobat un equilibri. La majoria de companys de partit fa almenys deu anys que ens coneixem i, tot i que tenim una molt bona amistat, cadascú fa el cap d’any amb els seus amics. És necessari mantenir els amics de sempre que es troben fora de la política, entre altres coses perquè això ens permet desconnectar més.
Entre vostès també han sorgit les diferències dels que pertanyen a Convergència Democràtica i dels que pertanyen a Unió?
Diferències n’hi ha hagut sempre, però tenen un objectiu comú: el catalanisme. Però així com per Convergència la única raó de ser és el catalanisme, per Unió és el catalanisme, i a més a més són socialcristians.
Amb qui és més fàcil mantenir un diàleg, Carod Rovira o José Montilla?
La veritat és que he parlat molt poc amb tots dos, però crec que Carod Rovira. De tota manera procuro tenir bona relació amb tothom.
En un article d’opinió publicat al diari El Periódico afirmava: "La Corona és la única institució no polititzada i, per a tant, amb capacitat d’exercir un simbòlic i necessari arbitratge". Pot explicar-me millor aquesta idea? És que això de "necessari" no ho acabo d’entendre?
En la separació de poders, executiu, legislatiu i judicial n’hi ha un, el judicial que no pot estar influenciat per la partidització. En un sistema democràtic, on s’han d’equilibrar els poders és bo que hi hagi alguna institució, en aquest cas la Corona que sigui objectiva. Per això és necessari, perquè sinó a l’Estat Espanyol aquesta funció l’acabarien fent els partits. D’aquesta manera hi ha algú que es situa per davant de les confrontacions polítiques.
D’això en dedueixo que la separació de bens perilla?
De fet ho va entredir Alfonso Guerra ja fa molts anys amb una mítica frase: "Rosseau ha muerto". A més a més, actualment quan es vota a les eleccions generals esculls amb el mateix vot els membres del Senat i el president del Govern, i de resultes de qui tingui més pes polític triaràs els òrgans judicials. Això significa que la separació de poders està absolutament polititzada i que la única institució que manté un cert equilibri i que parla en nom del conjunt, no de uns o altres és la Corona, mal que ens pesi.
Què és ser catalanista?
Em remetre el que diu el diccionari dels estudis catalans ja que hi ha molta gent que manipula el terme. Per a tant, ser catalanista és tenir devoció per la pàtria catalana. A més a més és un moviment polític que vol la plenitud de l’autogovern per Catalunya i els països catalans. Llavors, quan sents que algú diu que és catalanista i tot això ni ho practica, ni hi creu ni ho defensa el que està fent és manipular la paraula catalanista.
Què es necessita per refundar el catalanisme?
Ganes, compromís i fonamentalment estar d’acord amb dues coses: el primer és que en aquests últims 150 anys el catalanisme ha estat la millor solució per les coses del país, tant des del punt de vista de la identitat, com del progrés econòmic i el benestar. I el segon és deixar les disputes i baralles estèrils i concentrar-se a treure el catalanisme d’aquesta mena de pou on ens fa l’efecte que ens estan posant. I és que Catalunya o ens ho defensem els catalans o no ens ho defensarà ni l’apuntador.

Jason Blair, l’esquella del New York Times

Encarregat de donar una altre cara al prestigiós diari americà New York Times, Jason Blair és un periodista que passarà a la història com l’home dels fraus informatius sistemàtics. Blair va néixer als suburbis de Washington i durant la seva època acadèmica va ser el director del diari de la universitat on ja estava dotat d’un gran olfacte per les notícies i talent per narrar-les a parts iguals. Paral·lelament, va rebre la primera oportunitat com a becari del The Boston Globe, propietat del New York Times. Ja en aquest diari els seus companys el consideraven una persona extremadament ambiciosa que arribava allà on volia, sense importar el camí ni els mitjans. De tota manera, sabia què havia de fer per agradar als seus superiors la qual cosa li va permetre ascendir amb facilitat. L’estiu del 1998 va aconseguir entrar dins un programa de promoció de minories ètniques que tenia com a objectiu diversificar la plantilla del Times i donar oportunitat a altres professionals del sector. Aquest fet passaria desapercebut sinó fos perquè Blair és afroamericà, una dada que es va constituir com un dels aspectes més polèmics en la crisis del Times provocada pel periodista.

Blair va entrar a formar part de la plantilla del Times quan tant soles tenia 23 anys i amb 26 ja firmava freqüentment a la primera pàgina i rebia felicitacions personals del director, aconseguint així augmentar el seu càrrec en poc temps. L’èxit, però va durar poc, i el dia 1 de maig del 2007 va dimitir, la causa: copiar i inventar durant gairebé la seva carrera. Tanmateix la direcció del Times el va considerar una estrella fins l’últim moment. Quan aquest va ser descobert el que és conegut com "el millor diari del món" va tocar fons, arribant així al pitjor any dels seus 152 d’història, segons va declarar en el seu moment el president de la companyia Arthur Sulzberg Jr. Concretament, Blair va experimentar tots els pecats capitals de l’exercici periodístic: des d’inventar entrevistes a fabricar declaracions i construir escenes durant més de sis mesos tot copiant d’uns companys i altres, normalment periodistes d’altres mitjans de comunicació. Aproximadament els redactors del "The New York Times" van detectar més de 36 articles falsos dels 73 articles que aquest havia. Així doncs, va passar a redactar notícies sobre les quals no sabia absolutament. De fet, un dels exemples més sonats van ser les cròniques sobre el franctirador de Washington, un home que tenia atemorits a tots els conductors que passaven per les autopistes del voltant d’aquesta ciutat. El més sorprenent era que les cròniques eren absolutament detallades, però estaven escrites des de Nova York, amb la qual cosa es va convertir tot en la història d’un engany molt ben elaborat.

És difícil pensar que un falsejament de la informació reiterat passi desapercebut davant els ulls de qualsevol mitja, especialment en el "The New York Times". La tècnica d’engany del periodista era realment acurada: mentia als seus companys sobre la procedència dels enviaments; per exemple, aparentava enviar les notícies des del lloc en qüestió, però en realitat ho feia des de casa seva, a Nova York. La seva estratègia consistia en seleccionar detalls de les fotografies que trobava per internet per recolzar la farsa que s’havia trobat al lloc dels fets, d’aquesta manera recreava la impressió que podia demostrar tot el que escrivia. Respecte aquestes tècniques d’engany el diari va declarar que "havia utilitzat aquestes tècniques per construir una falsa escriptura carregada de moments emotius de la història recent, des del franctirador de Washington al drama de les famílies afligides que suportaven la pèrdua d’un familiar estimat mort a l’Irak".

Una de les moltes preguntes plantejades a conseqüència de la polèmica Blair era, és i serà sempre: el fet de ser afroamericà el va afavorir o al contrari, i com ell al·lega un producte de motius racistes? Les especulacions són moltes i mai s’ha arribat a una única conclusió. Sigui quina sigui la resposta cal destacar el fet que Jayson Blari pertany al grup de ciutadans nord-americans beneficiats pel "Programa d’acció afirmativa" creat per ajudar a persones pertanyents a minories ètniques, grups de dones i professionals amb algun tipus de discapacitat. Aquestes iniciatives estableixen que les empreses han d’assegurar un equilibri racial. Per això, tot i que la directiva tenia proves que Blair no era una persona 100% clara, es sentia en l’obligació de continuar recolzant al periodista. Així doncs, la condició de minoria ètnica va ser un dels factors que van impedir al cos directiu prendre una decisió radical entorn al cas estudiat. A més a més, s’ha de tenir en compte que a Estats Units les qüestions racials han de ser tractades amb molta delicadesa, ja que accions de acomiadament o suspensions poden ser interpretats com determinacions xenòfobes.

Aquest jove i ambiciós "professional de la informació" no només va fer recaure certa responsabilitat al diari fent ús del racisme, sinó que també es va excusar informant a la resta de mitjans sobre els seus problemes personals i pressions professionals. És important tenir en compte que l’escàndol de Blair va fer qüestionar el sistema de mitjans del Times fins aleshores considerat exemplar. Per això, aquest diari ha hagut de tornar a guanyar-se la credibilitat i confiança dels lectors, un procés que va començar amb la investigació interna del periodista en qüestió que té per títol "El reporter del Times que va renunciar deixa un llarg rastre d’enganys". Més endavant Blair va escriure una confessió en portada complementada amb quatre pàgines.
Jason Blair no és l’únic protagonista en aquesta història; Howell Raines director del Times en aquell moment també es va veure obligat a dimitir, ja que no només no s’havia adonat dels fraus informatius d’un dels seus redactors, sinó que l’havia ascendit algunes posicions durant els anys que aquest va formar part de la plantilla.

Tot i que ens els últims mesos abans de ser acomiadat l’estrella del Times ja havia set avisada per Charles Strum, el seu cap, perquè vigilés més els seus textos plens de petites incorreccions i "deixés d’alimentar-se de whisky i tabac"; si d’una cosa no hi ha dubte és que el recorregut de Jason Blair pels mitjans de comunicació va ser curt, però intens. Ja per acabar només queda dir que a partir d’aquest treball es portarà a terme un anàlisi d’aquest cas, important des del moment en què es va produir per demostrar que "el millor diari del món" no és perfecte i té petites esquelles que passaran a la història, una d’elles anomenada Jason Blair.