Plorar per somriure al Nadal

Tot era propici perquè ho sentís; així que vaig penjar-me la càmera el coll disposada a congelar el contrast de verd i daurat que penjava dels espinosos braços del Nadal. L’avet davant meu vestit de simbolisme; però per més que enfoques i disparés… no veia rastre del Nadal cobrint les branques. Només podia sentir… el fred. En aquest buit ho vaig comprovar: el Nadal no és un moment ni una estació, sinó un estat. L’estat de valorar i comprendre. Vaig poder tocar aquest estat ahir. Provenia des de molt a dins i relliscava fins el coll per perdre’s entre la roba. Em va desbordar de cop; i els ulls se’m van tornar de conjunt amb el cel. Si el Nadal és alegria jo ahir vaig fer festa grossa. Si és malenconia somriuré pensant que de camí als objectius m’estic trobant persones que ha valgut la pena conèixer.

Tot era propici perquè ho sentís i ahir, un dia d’acomiadaments ho vaig sentir. És una sensació plena, que divisa la por de quedar-te buida. Per això, càmera en mà altre vegada vaig congelar alguna cosa més que el temps, la sensació. Feia fred, però la llana em cobria i en les boles de l’arbre si reflectia per primera vegada el Nadal.

Espero que visqueu intensament aquests dies i sobretot que regaleu alegria i malenconia, perquè darrere s’hi amaguen espurnes que marquen un ancla on aferrar-nos quan mirem enrrere. Pot ser que el món no s’arregli en un dia, tampoc en mil. Pot ser que alguns no tornin a casa com el turró. Pot ser que les nadales t’avorreixin. Pot ser que les coses no hagin sortit com esperaves. Però si crees ancles dibuixes futurs somriures. Tot depèn del que escullis. Regala abraçades en comptes de perfum, somriures en comptes de mòbils tàctils o històries en comptes de Stieg Larsson.

Somriu

Somriu si et ve de gust

Somriu encara que et costi

Somriu amb els ulls

Somriu amb els llavis

I plora. Plora d’alegria i sempre que el cos t’ho demani

Bones festes!

El dia que el 13 ocupi el tro del 7

Tres quarts i cinc de vuit, al tren, amb l’Avui; una edició que haurà
de mantenir-se ferma molt temps. MAI veurà ni de lluny la paperera del reciclatge. L’essència d’un diari del 13 de desembre de 2009 no es recicla, persisteix.

Abans de tenir temps de llegir el segon article ja sento…enveja. Argument de pecat per tots aquells que tenen l’oportunitat de publicar una columna en un dia tant especial; de ser empíricament partíceps. No tinc parcel·la a l’Avui, però no puc deixar passar l’oportunitat de parlar del meu particular “jo hi vaig ser, jo ho vaig viure”. El número que en teoria augura mala sort és, a dia d’avui una xifra important ja que diumenge va començar una carrera de fons per desbancar el “7” de la seu tro de rei de l’atzar. Sovint escric per tocar de peus a terra. Avui ho faig per creure, per evidenciar el que ha passat, i sobretot, per no oblidar. Entre tots podem canviar el sentit d’aquest 13, però sobretot atribuir-l’hi termes com tolerància, justícia i camí (amb carreteres, carrerons, camins de carro, però d’un sol sentit!). I sobretot deixar enrere visions extremistes i menyspreu.

No parlaré de coses que no domino i que, ja hi ha qui ho fa, i molt millor. Només puc dir que una campanya que aconsegueix mobilitzar a més de dos-cents mil catalans sense suport institucional és, indiscutiblement, una realitat que cal analitzar i sobretot, canalitzar cap a la fita comuna. Per això, ara és l’hora de la política, més que dels partits.

Hi ha moments que marquen una línia en forma d’oportunitat i ho sabem perquè ens percebem com espectadors d’aquesta. Les cames arronsades damunt el llit, una espurna a mig camí entre la intuïció i el desig, l’esperança tensa davant la televisió i finalment un nus que es desfà i baixa fins els llavis en forma d’orgull. Sents el màxim exponent de la identitat i t’entristeix pensar que hi ha qui es mereixia més que tu viure aquest dia. Només et resta no oblidar-ho per fer justícia a les arrels més fortes d’aquest país, que són a la vegada les teves pròpies arrels. I després arriba la calma, reflexió i l’hora de fer lectura. Ara a seguir caminant sense perdre l’objectiu de vista. A buscar el camí, sense precipitar-nos, vigilant on trepitgem i fent-ho amb fermesa. I algun dia el 7 deixarà pas al 13.

Preguntes o respons al 2009?

No faré una entrada sobre les festes nadalenques. No vull. No em surt de dins, i no escric per escriure. El dia que ho faci voldrà dir que no valoro les lletres. Però sí que faré inventari i per què no, demanaré. Demanaré lletres que acabin amb "?". Sí amb "?". Vull créixer, i per això necessito preguntes. Un dia algú em va dir que per voler preguntes més que respostes "anava el revés del món". Més igual. Les plantes creixen amb aigua i jo amb preguntes. Abans no ho sabia, però ara crec que no pots evolucionar si saps les respostes abans de les preguntes. No ho havia vist, però com sempre, l'essencial de les qüestions ha estat decidida abans que comencin a escriure's les lletres. Per això, crec que més sovint del que pensem formulem respostes amb interrogant, no preguntes. Suposo que per extensió m'atrau més la gent que planteja bones preguntes, més que els que saben moltes respostes. Em transmeten confiança, un atribut que prové, més que de tenir moltes respostes, d'estar obert a moltes preguntes.

Desconfio de les preguntes (aparentment) absurdes o senzilles, són les que em descobreixen un món. Pel 2010, vull preguntes noves. Però sobretot conservar-les, igual que els somnis mai sabem quan ens poden fer falta. Jo ja he fet un petit inventari de preguntes, una per cada mes. I tu, preguntes o respons?

-Per què sempre escullo el camí més llarg per tornar a peu a casa?

-Per què odio la intolerància sent l'odi el major exponent d'aquesta?

-Per què m'agrada més Esquire, revista tècnicament d'homes, més que una de dones?

-Per què cada vegada que em parlen de Crepúsculo crec que tinc al·lèrgia?

-Per què el sol m'aclareix el cabell, però m'enfosqueix la pell?

-Per què em vaig negar a llegir l'Ombra del Vent quan es va publicar, i ho he fet ara?

-Per què crec que es subestima a Stieg Larsson i la serie Lost?

-Per què no suporto tenir més llums oberts del necessari, però m'empipa baixar a Vic i trobar-me uns (no) llums de Nadal?

-Per què m'agrada més la música dels 80 i 90 que l'actual?

-Per què quan dubto entre pizza i pasta si em diuen "pizza" menjo pasta?

-Per què dormo al tren quan torno, però no a quarts de vuit del matí quan marxo?

-Què fas quan no saps què fer?