ELLA, LA QUE NO TORNA PERQUÈ NO HA MARXAT

Contràriament al que molts puguin pensar: sí, hi ha vida després dels escenaris. Moltes carreres musicals no acaben quan l’artista deixa de ser enfocat pels focus, ni tan sols quant adquireix una determinada edat. És cert: tots hem ajudat a què aquesta visió es consolidés. Sovint només valorem el present, i fins i tot ens sembla que el top ten musical està ple de nous sons i de noves veus que brillen com cap a la història. Als que només tenen una visió, als que no saben que la resposta a moltes coses s’obté mirant enrere jo els dic: “Gireu al cap per un moment i veureu com la brutal “Love is a losing game” d’Amy Winehouse es reflecteix en el “Glommy Sunday” de Billie Holliday. I a totes les que foraden mitja capa d’ozó intentant-se fer el cardat d’Amy Winehouse perquè és una tendència innovadora: busqueu el google les caràtules dels primers treballs de Núria Feliu. Veureu que Amy no ha descobert res de nou. Ja ho diuen: el pèndol és el que guia, tot torna. La moda, la música; tot. Tanmateix però, hi ha artistes que no tornen perquè no han marxat. Hi ha artistes que encara que oficialment facin vida sota l’escenari mai han deixat el món de la música. Per què? Perquè per molts la música no és una professió; sinó el camí per viure la vida. Sí, són paraules exagerades, però no per això menys certes. Sinó preguntem-nos: és possible desprendre’t d’una cosa tant arrelada, que corre per les teves venes, que forma part de cada respiració? Tot i la fascinació que em provoca buscar l’essència de preguntes aparentment retòriques, he de trobar la resposta en una altre persona. Algú que senti tant la música com per no haver-la deixat mai, algú que continuï contribuint a la cultura. En definitiva: a algú que no torni, perquè encara no ha marxat.

“Ets d’allò que no hi ha”
Dijous 15 de gener una notícia omplia les pàgines d’algunes publicacions catalanes. El diari AVUI titulava: “Els músics es consideren exclosos del Consell Nacional de les Arts”. Un dia abans diversos membres de la Unió de Músics de Catalunya van fer públic un manifest en el qual denunciaven “la discriminació inadmissible” que pateix “el sector de la música”. El fet és que en la composició de l'òrgan rector del Consell Nacional de les Arts i la Cultura no hi ha ni un sol músic. Sigui quina sigui la perspectiva amb què ens mirem els fets una cosa és evident: els músics catalans pateixen un dèficit de representació considerable. En l’acte de protesta celebrat a la seu de la Societat General d'Autors d'Espanya (SGAE) a Barcelona una veu sedosa i harmònica va expressar amb contundència: “aquest Consell neix fatal. Cal rectificar, doncs rectificar és de savis”. Núria Feliu, o “La Feliu” tal i com els amics i companys l’anomenen, va demanar en un exercici de paral·lelisme al cinema espanyol que els músics “treguin el sant en processó de la mateixa manera que fan els Bardem i companyia quan alguna cosa perjudica els interessos dels actors”. Tal com deia una de les cançons del seu primer disc, “ets d’allò que no hi ha” ja que no gaires cantants poden dir que han estat guardonats amb la Creu de Sant Jordi (1985), amb el Premi Nacional President Lluís Companys (2008) i la Medalla d’Honor de Barcelona (2008). No són d’estranyar aquests reconeixements ja que ella fa la tasca que molts obvien perquè s’enlluernen dalt l’escenari: vetllar perquè la música catalana no quedi orfe de defensors. Segons Frances Borrull, consolidat pianista de cantautors com Joan Manuel Serrat o Lluís Llach: “Si la forma física no et traeix és molt difícil assumir la jubilació en el terreny artístic. En el cas de la Núria, ella té ganes de fer coses, és activa.” Afegeix també que “la Núria ha gaudit molt amb la seva feina. Ha experimentat amb boleros, coplets, Standard americans i jazz”.

“Encara no!”
Igual que les boes muden la pell per protegir-se del fred, les persones mudem les nostres habilitats per protegir-nos de la ignorància. D’aquesta evolució en podríem dir re-invenció; i quan parlem de Núria Feliu és obligat utilitzar aquesta paraula. Lluny del que es pugui pensar, des que va deixar de celebrar concerts mai li ha faltat la feina. Tal com diria en la seva cançó: “encara no!”, encara no ha acabat. S’ha reinventat, s’ha fet a ella mateixa. Segons afirma “si m’he reinventat és perquè he tingut clar el que volia fer quan deixés de cantar. Sempre he pensat que la cançó no era per tota la vida i m’ho he programat per poder estar sempre en actiu.” Núria Feliu fa de tot, en el sentit literal de la paraula. Tot i que té setmanes més actives que altres mai s’escapa de les lectures poètiques, les presentacions i els actes culturals. També col·labora en diversos mitjans de comunicació radiofònics i televisius. La seva tasca més coneguda és la que fa des de fa 3 anys a “Els Matins” de TV3, programa presentat per Josep Cuní. Inicialment elaborava una entrevista juntament amb Sílvia Soler i Margarida Puig a un senyor. Aquesta temporada se la pot veure fen un duo de contrast de papers amb Regina Do Santos. Segons afirma Feliu: “Faig mil coses. Totes m’agraden i cap m’avorreix!”

“Companys”
Recuperem la dita: tot torna. Alguns grups del panorama musical català actual han recuperat l’estètica i el so dels anys 50 i 60 i l’han portat a l’actualitat. Alguns exemples els trobem a “Angelina i els Moderns” o “Los Fulanos”. Aquests últims, que van gravar un duet amb Peret, han escollit a Núria Feliu per enregistrar-ne un altre: “Tu parles molt”, de l’any 1965. Respecte a aquesta col·laboració Feliu afirma que “hi ha molts bons grups en el panorama català. Molts s’estan espavilant fen fusions....tot i així jo continuo sent “dharmista” i seguidora de Llibert Fortuny i de la Sílvia Pérez, la Carme Canela, la Laura Simó i molts altres. Per sort podem triar i remenar”. En quant a les col·laboracions com les de “Los Fulanos”, ella diu que “està encantada de poder-hi cantar. Saben que em tenen a la seva disposició.”

“Tinc la sort que m’he pogut expressar i guanyar la vida amb la música” diu la cantant amb malenconia, com si imaginés com seria la vida sense melodies. “La Feliu” també és consellera del Consell d’Administració d’Artistes, Intèrprets i Exacutants (AIE), una societat que gestiona els drets de més de 15.000 músics. Juntament amb Xavier Cubedo viatja un cop al més a Madrid per complir amb la seva tasca a l’AIE. Tots dos afirmen que el viatge se’ls fa curt; sobretot la Núria ja que “amb els I-Pods ara és molt més fàcil passar l’estona escoltant música. És magnífic!”. La curiositat em sobrepassa: què porta una artista al seu I-Pod? Sí, una pregunta típica i tòpica des que van sortir a la venda aquests reproductors, però gairebé obligatòria. “Des de Victòria dels Àngels, Josep Carreras, Ainoa Arteta, Ella Fitzgerald, Sarah Vaughan, Carmen Mc Rae, Diana Krall, Bruce Springsteen, Sting, Eric Clapton, Mina, Harry Connick, Deedee Bridgewater, Billy Joel i Frank Sinatra”. La sorpresa és màxima: Sinatra, Ella Fitzgerald, Bruce Springsteen, Sting, Billy Joel. Segur que ens canviaríem l’I-Pod i no ho notaríem fins que jo volgués escoltar “El último de la fila”.

“Ànima i cor”
La vida és acció, no fabricació. Durant tota la carrera musical de Núria Feliu no es pot negar que ‘acció’ deu haver estat una de les seves màximes. Era, és i serà una dona amb els ideals molt clars. Francesc Pascual, escriptor, pintor i amic de tota la vida de la cantant diu que “ella és una persona molt fidel als seus ideals. Això és el que ha fet que sempre estigués en actiu d’alguna o altre manera”. Parlar de cultura catalana amb la Núria és parlar de vida, d’acció. Afirma que “vaig cantar en català per reivindicar que en català es podia cantar tot, cosa que ara no passa. Ara els grups canten en català, castellà i anglès com la cosa més normal. Abans estàvem més protegits amb les discogràfiques, les emissores de ràdio, la premsa... hi havia aquest plus extra de fer país.” Tanmateix, Francesc Pascual afirma que “com a membre dels ‘16 Jutges’, he de dir que la cançó catalana no la va entendre. En aquell moment només es valoraven les cançons de protesta i ella no feia cançons amb missatge, però era trencadora!”. L’escriptor i poeta afegeix amb contundència: “La música catalana l’hi deu molt a la Núria.”

La tasca natural de l’home és el propi desenvolupament. Núria Feliu ha gastat el temps tal com ella escollia: vivint la música amb “ànima i cor”, tal com diu la cançó que cantava. Tot i així, hi ha algun aspecte de la seva carrera que ha quedat amagat rere els nervis i les “ganes de controlar-ho tot”. Segons Francesc Pascual “ella és un pou de música! Toca el piano d’una manera sensacional, però tenia nervi i necessitava moure’s a l’escenari de manera que no acostumava a tocar-lo ella”. Ell, que es sorprèn que la Núria no me n’hagi dit que ha cursat els estudis superiors de piano, acaba la frase revivint la conversa que tants cops havien tingut: “Però per què no fas tu els shows amb el piano?”

Contràriament al que molts puguin pensar: sí, hi ha vida després dels escenaris. La música és eterna, pot canviar l’aspecte, però no l’essència. És necessari fer una vista enrere per veure que no només els que continuen sota els focus de l’escenari mantenen viva la música i la fan palpitar. Núria Feliu és un dels exemples que demostren que molts artistes aparentment jubilats continuen contribuint a la cultura musical catalana. La seva agenda està gairebé tant plena ara com fa 30 anys. De fet afirma que “me’n vaig a dormir vora les 4 de la matinada i deixo preparat tot el que he de fer l’endemà. Les coses més quotidianes les manego sola, però quan tinc coses més complicades tinc un amic savi que m’ajuda.” Exactament, ella és qui no torna perquè no ha marxat. En teoria, les preguntes retòriques no necessiten resposta. Tanmateix: per què les plantegem si no estem disposats a contestar-les?

- Es possible desprendre’t d’una cosa tant arrelada, que corre per les teves venes, que forma part de cada respiració?
- No, impossible. No puc imaginar viure sense ella. La música és fonamental.

“Perfect Symmetry”, la redefinició de Keane

La història és tan i tan antiga com la música mateixa. Grup de rock alternatiu obté èxit colossal amb el debut. Un any després treuen una calcomania del primer disc amb el qual adquireixen un triomf semblant. Entretant, el cantant es desfasa, abandona la gira en ple concert i el compositor i líder a l’ombra agafa el timó de la banda. En el cas de Keane, però en algun punt del procés la història canvia. El debut va ser “Hopes and Fears”. La calcomania “Under the Iron Sea” i Tom Chaplin el cantant que abandona en plena gira per problemes d’addicció. Tim Rice- Oxley, el compositor de totes les cançons de Keane que, fins aleshores, reclamava l’atenció a cop de piano va esperar a la rehabilitació del seu amic de la infància. El resultat de dos anys d’espera: “Perfect Symmetry” (Universal), el millor disc fins el moment.

Island Records, productora afiliada a Universal continua apostant per aquesta banda nascuda al 1997 a Battle, Anglaterra. Tom Chaplin, Tim Rice- Oxley i Richard Hughes no els han decebut. Han aconseguit el seu disc més regular i de lletres més poètiques, que no pasteloses. Excepte les monòtones “Pretend that you are alone”, “Playing alone” i “You don’t see me” els onze temes restants són exemples de talent, aquest cop amb una lleugera inclusió de guitarres. Tot i que el protagonisme absolut el continuen tenint la bateria i el piano, el nou treball convida als sintetitzadors a col·laborar durant la majoria de cançons. Lluny d’evolucionar cap a terrenys de música actual, Keane aposta per viatjar en el temps i reflectir-se en el millor pop dels 80. Per això, “Perfect Symmetry” és una mica d’U2 amb pinzellades de The Killers. “Spiralling” sona com si la banda escocesa Simple Minds haguessin tornat plens d’energia positiva. També podem trobar una lleugera influència de David Bowie a “Better than this”, cançó que acaba explotant en un falset brillant. És impossible oblidar-se de la col·laboració de Stuart Price, compositor de música electrònica i productor del disc juntament amb Jon Brion. “Perfect Symmetry” és l’evolució i redefinició de Keane.

Un vídeo passable per una gran cançó

Pot ser que la grandiloqüència de Keane sigui la millor manera de vendre fum. Pot ser que les influències dels 80 no siguin més que un element que asseguri una bona posició a la llista de vendes. Tot i així, tapar-se les orelles tossudament per renunciar a experimentar l’emoció primària que provoca el canvi de tornada de “The lovers are losing” o la dosi d’eufòria de “Spiralling” significa perdre’s una gran experiència. Per què serveix sinó el pop britànic?

PD: Sento molt no poder incloure el clip de "Perfect Symmetry" i "Spiralling ja que els senyors de youtube no deixen. Si punxeu a la cançó podreu veure-les. Respecte "Spiralling", cal dir, però que mentre que la música transmet a la perfecció la sensació d’espiral que pretenen donar, el clip li falta dinamisme.

Barry White, la veu eterna

Fa pocs dies em vaig sorprendre pensant que havia començat el 2009 amb una nova rutina. No em refereixo a una d’aquelles obligacions que alguns es marquen per complir durant l’estrenat any, i que per extensió gairebé mai (o mai) compleixen. Em refereixo a aquell tipus d’impulsos que es repeteixen dia rere dia. El cas és que tot i que des que tinc memòria sempre he escoltat amb certa freqüència Barry White, des de fa poc he sentit la necessitat de regalar-me una estona cada dia amb l’eterna i sinuosa veu d’aquest músic i cantant.

Quina millor manera d’encetar el primer post del 2009 que amb una veu eterna? De fet, quina millor manera d’encetar qualsevol any? Em venen al cap molts pocs artistes que tinguin tanta capacitat per traspassar els anys com Barry White. Aquest geni va crear un estil propi de música seductora i carregada de contingut sexual. “Love serenade”, èxit de vendes l’any 1975, n’és un bon exemple ja que tant bon punt la veu de White ens embolcalla les primera frase és: “Take it off, baby, take it all off. I wanna see you the way you came into the world”.

Barry White, guanyador de dos premis Grammy al 2000 va néixer al 1944 a Texas i va morir l’any 2003. Va créixer al barri conflictiu de South Central a Los Ángeles i segons va manifestar en diverses entrevistes “el meu breu pas per la presó i la cançó “It’s now or never” que va interpretar Elvis Presley van ser la meva inspiració per abandonar la vida del carrer i apostar pel món de la música”. Des d’aquest moment la veu desgarrada del que considero un dels últims dandys de la música no va parar de cantar per ell i per ella; sempre amb un sentiment que pocs han igualat. A més a més, és difícil escoltar Barry White sense visualitzar les escenes més sonades de la sèrie Ally McBeal. Algú recorda l’excèntric advocat ballant davant al mirall dels lavabos mixtes i gesticulant? Efectivament: la veu la posava Barry Eugene White; la resta és una interpretació magistral.

Altre vegada em sorprèn aquesta nova rutina ja que tot i que mai deixo de buscar noves propostes musicals, per alguna raó sempre acabo tornat al punt de partida, als clàssics. Suposo que és l’efecte que provoquen les melodies gairebé addictives com les de Barry White: et fan estremir de tal manera que després d’una estona d’escoltar-les el teu cos es fa petit, però a la vegada et posseeix una energia que no es pot descriure, només sentir. Podem dir doncs, que hi ha una sèrie d’elements que han fet de Barry White un artista que ha cultivat innumerables èxits durant diverses generacions. Ell és la prova que els mites mai moren. Per això us demano que us prengueu una estona i escolteu els seus innumerables èxits com “Can't Get Enough Of Your Love Babe”, “Blue”, “You're the first, the last, my everything” o “Just the Way You are”. Val la pena.

PD: aprofito per disculpar-me per la meva absència; m’he agafat les vacances al peu de la lletra. Desitjo que hagueu començat el 2009 amb tota la felicitat possible.

.