Les empremtes del temps

Quan tenim els ulls tancats l’absència de llum fa que només puguem veure un sol color, el negre. Com a molt, quan els tanquem queden resquitis que ens fan percebre una pólvora de color, però s’acaba tornant negre. Així, quan creiem que ens hem despertat per la llum no és exactament així. La llum s’encarrega de fer-nos saber que ens trobem en un estat del que encara no som conscients: desperts.

Avui la llum de cap de setmana m’ha dit que m’estava despertant. Irrompia per unes cortines semitransparents, perfectes perquè només deixen entrar els pigments daurats, aquells que no molesten a la vista. Són les 09:20. M’agrada veure que avui entro al món dels desperts per propi peu. M’he avançat al cant del nokia gall digital. M’estiro entre l’edredó, faig la croqueta unes quantes vegades i quan noto que les articulacions comencen a llevar-se...argh! Terra fred! Mitjons i la resta de tela que els segueixen. La meva cara té set. Aigua. Ahh... un nou món: el dels (casi) desperts. Ja amb una protecció entre el terra i jo poso rumb a la cuina. Les 11:20. ????. Com pot ser que hagin passat dues hores des que m’he llevat? Ara sí que crec que seria útil posar en pràctica tants problemes de X i Y jugant a l’amagada. Però alguna cosa em diu que els dubtes quotidians prefereixen jugar a l’amagada amb el raonament. Exacte. Ahir vaig tirar enrere l’hora del mòbil manualment. Però se m’havia escapat que aquesta extensió dels meus llavis, mans i orelles sap com m’agrada dormir, així que automàticament m’ha fet el favor de saltar una hora menys en el temps. Per tant, entre ell i jo em tirat enrere dues hores la meva vida. Mentre, el rellotge de la cuina resta inalterable, fidel al tic tac de les busques.

Continuo a la cuina. Un got d’aigua, l’element fidel de cada matí. És com tocar al timbre, ja que sense ell els aliments posteriors són rebuts al meu estómac amb les portes tancades. Un cop m’han obert divago entre: cafè amb llet de soja, colacao o te amb llet? Encenc la cafetera, decisió presa. Avui agafo una tassa que s’estreny per dalt, així que començo a partir les galetes perquè sinó no m’hi cabran. La tassa m’arranca el primer somriure d’avui. És un record de Mariposa, un poble perdut al desert d’Arizona. Suposo que necessitem, fins i tot quan ens creiem adormits, recordar moments irrepetibles. Hi penso i m’adono que les tres tasses que més utilitzo tenen un ancora a moments que necessito recordar. Acabo d’esmorzar, més a Mariposa que a Taradell.

Em resisteixo perquè m’agrada escollir entre dos temps, però sé que no té sentit. Tiro enrere una hora el rellotge de la cuina i n’avanço una en el mòbil. Rellotges sincronitzats amb el temps i, de rebot, jo amb ells. Són les 10:48 i porto la llibreta i el boli, dos elements amb qui m’hi porto bé perquè creen coses atemporals, ancores en forma de paraules. Busco una pàgina sense història i el boli comença a lliscar:

Quan tenim els ulls tancats l’absència de llum fa que només puguem veure un sol color, el negre. Com a molt, quan els tanquem queden resquitis que ens fan percebre una pólvora de color, però s’acaba tornant negre.

L’univers Tarantino, un món oníric a part.

Un pla estàtic. A vista d’àguila. Una austera seqüència que no arriba a seqüència sencera. I el més important: absència de música. Va ser en aquesta absència quan me’n vaig adonar: un malson. I dic mal son a risc de semblar exagerada perquè no concebo una pel·lícula de Quentin Tarantino sense una gran banda sonora. Diuen que cal explicar els somnis lletjos perquè no surtin del món oníric on s’han concebut. Resultat: explicar el malson perquè ja se sap, com més l’expliquis més probabilitats que no es compleixi. I un cop més la probabilitat ha donat bons resultats. Ni plans estàtics, ni seqüències a mitges i una eloqüent banda sonora que sembla nascuda per l’ocasió.

Una vegada més Tarantino crea excés d’expectatives, i ja se sap què passa amb les expectatives...que acostumen a desinflar-se en el producte final. Amb ell i només amb ell, miro a les expectatives als ulls, i me les crec. Un cop més satisfà. Igual que en totes les seves pel·lícules, Malditos Bastardos comença a parlar abans que un dels personatges hagi articulat paraula. Malditos Bastardos comença amb un llençol, que podria ser una pantalla. Una imatge premonitòria que senyala que a partir d’aquest moment el cine ja està dins la pel·lícula. L’escenari principal: un cine. L’element clau: una pel·lícula anti nazi. Aquesta pel·lícula dins la pel·lícula és l’eix central que acaba unint a tots els personatges, però encara hi ha un element més que no se’ns pot escapar: la última cita del film. Aldo Raine (Brad Pitt) tanca la pantalla amb una frase tan cinèfila com i eloqüent: “Creo que ésta va a ser mi obra maestra”. Arribats a aquest punt et planteges si les paraules surten de la boca del director o de Aldo el Apache. Després de veure Malditos Bastardos no puc tenir la resposta més clara.

Igual que en altres de les seves obres (sobretot Reservoir Dogs) podem crear-nos dos opinions força diferents en funció de si ens quedem en la superfície o decidim excavar. Si ens quedem a la superfície podem resumir la experiència i la temàtica en la declaració d’intencions del tinent Aldo Raine: “No se vosotros, pero yo no me abri paso a tiros por Sicilia y después salte de un puto avión para enseñar humanidad a los nazis. Los nazis no tienen humanidad. Por eso todo malnacido que encontremos con ese uniforme debe morir”. Però si cabem una mica trobarem totes les característiques del cine de Tarantino: personatges que es presenten com llegendes sempre sota un àlies, dolents que no poden ser més atractius, salts en el temps, diàlegs irònics, explícits i sorprenents, referències humorístiques a clàssics del cine, violència explícita, imatges de peus femenins i una direcció fotogràfica acurada i increïblement explicativa. A més a més, el director ha tornat a demostrar que els actors experimenten un abans i un després a ulls de l’espectador després d’haver estat dirigits per ell.

Eli Roth com a Donny Donowitz i Brad Pitt en el paper del tinent Aldo Raine, àlies Aldo el Apache

Mélanie Laurent en el paper de la jueva Shosanna Dreyfuss

Tarantino torna a aconseguir rere riures i tensió que t’emocionis com un nen quan t’asseus a la butaca del cine. Tot i així, el seu cine ha madurat des de Pulp Fiction, però no ha perdut l’essència, només s’ha perfeccionat. És sobretot en els diàlegs on es veu aquesta evolució, però està clar, quan la pel·lícula li demana ser un maldito bastardo deixa de banda tota formalitat. I el que més m’agrada: la intriga que ell crea prové de les paraules, no dels fets. Ofereix diàlegs tan rics com excitants. Això si, cal tenir paciència per aguantar-los.

“Creo que ésta va a ser mi obra maestra”. Recordaré aquesta frase. I si es materialitza en algun dels meus somnis en forma d’Oscar a millor pel·lícula o Millor Actriu per Mélanie Laurent (Shosanna Dreyfuss) o Millor Actor per Christoph Waltz (Coronel “caza judíos” Hans Landa) sabeu què? No ho explicaré. Ja se sap, si expliques els somnis no es compleixen!