Escriptori sense muralles i roses

Vainilla i lavanda en forma de foc. Aromes contrastants amb les companyes d’escriptori: tres roses decadents que es debaten entre l’existència i la desaparició retingudes en un pot de vidre per un temps limitat, segrestades pels meus ulls. Pètals aspres entre els dits, de so entretallat; l’evidència de la fi d’un estat que va començar quan els braços verds van ser seccionats. Fa dies les hagués deixat presidir la taula ja que a vegades observar l’invisible transcurs de fuga del color resulta senzillament excepcional. De pètals sedosos, esponjosos a secs i fràgils; tots dos estats una paleta de sentits. Avui però, tinc la necessitat d’observar sang i aire en forma de pètals.

Sempre m’ha semblat que els escriptoris són un quadre expressionista del nostre estat i sovint ens resulten petits per les paraules que somiem en l’imaginari. Per ells hi corren venes de tinta. Aquí s’hi buiden les entranyes a cop de teclat i, sovint, és on quan menys ho esperes les paraules t’ataquen per l’esquena. Són una expressió de racionalitat i irracionalitat. Fa temps que el meu escriptori viu una calma traïdora, amurallat de metàfores; elegant expressió de covardia. Però no existeixen muralles a prova de bombes. Avui veig un escriptori bombardejat, discretament desordenat, un caos endolcit per un aroma de vainilla i lavanda. Continua regit per pètals secs a la deriva de l’existència. Roses sense sang. Una fotografia caduca d’un estat, doncs a mi la meva em crema.

Surto a buscar una rosa. Ha d’obrir-se en vida. Ha de ser vermella com la sang que crema. I sí, cal que tingui espines.

No som res, l’evolució d’un camí que preveu ser molt.

“Quan estas bé, es veu tot tant clar, però no som res, ens deixem portar com fulles pel vent. Se molt bé que des d’aquest lloc es veu tot tant clar que la vista enganya”. Arriba un moment en què un motor ja no dóna per més, s’ha recorregut tot el camí que es podia. Pana. Quatre intermitents i dues sortides: trucar a la grua o arriscar-te, agafar aire i continuar el viatge caminant. Emprendre nous camins. Quan el que s’apaga no és el motor d’un cotxe sovint trencar és una manera d’assolir noves fites, continuar desenvolupant-se i comprovar que la major part de vegades provar un camí alternatiu és iniciar un nou viatge. Trencar ens converteix, lluny de no ser res, en poder-ho ser tot. “Mira on està caient, una sorpresa que no esperaves”.

Sempre he cregut que perfilar somriures des de dalt un escenari és més difícil que arrencar llàgrimes. Si els bons somriures que neixen dalt un escenari tinguessin una lletra serien la X. O millor encara: dos ics. Les de Xuriguera i Faixedas, antics membres de Teatre de Guerrilla, actualment creadors de DOSICS. I és que no podia ser una casualitat: dues persones no tenen una de les lletres més originals de l’abecedari perquè sí. Tots dos han iniciat un nou viatge, han canviat de transport i traçat una ruta que els està portant a explorar nous registres interpretatius sense perdre de vista el perfil “clown” que els ha caracteritzat fins el moment. L’inici del seu nou viatge porta el nom de No som res i dins la seva maleta hi trobareu essència, risc, humor intel·ligent i una mica d’acidesa.

Al fulletó de les invitacions a la preestrena hi constava el nom de road movie. “Road Movie: gènere cinematogràfic que presenta un argument que es desenvolupa al llarg d’un viatge amb cotxe.” Pocs minuts després de l’inici de l’obra la primera dosi d’originalitat es materialitza: el cotxe s’espatlla i perd tot el protagonisme. I la "road movie" passa a ser una "road movie" sense cotxe. A escena hi queden dos cosins i una corona de flors que cal portar a l’enterrament de l’avi. Al seu voltant graviten una gamma de sentiments que van de la frustració fins l’esperança, però els dos personatges encara no en són conscients. Apareixeran en cada passa i record explicat. Durant un viatge d’una hora i vint minuts els dos cosins mostren la relació que mantenen amb ells mateixos i amb la resta de la família. En un segon pla la figura del difunt, un home amb una personalitat tant marcada que ha aconseguit perfilar el passat i present de la seva família. El viatge els servirà per no deixar que aquesta ombra els continuïn marcant el camí. El futur que els espera després de lliurar la corona de flors només els pertany a ells, ja que sentir-se res els brinda la possibilitat de ser-ho tot.


Tot i que la direcció és pròpia, No som res conté un punt de partida diferent als anteriors projectes que Xuriguera i Faixedas havien portat a terme amb Teatre de Guerrilla: el text. Aquesta no és una “road movie” teatral escrita pels dos actors, sinó per Francesc Serés, Premi Nacional de Literatura l'any 2007. Així doncs, no s’ha confeccionat un text a partir d’un imaginari de personatges, sinó al revés. D'aquesta manera, els els rols tenen un perfil més psicològic i profund. A partir d’aquí Xuriguera i Faixedas hi han posat la seva característica espurna: llenguatge no verbal exquisit, llargues pauses d’allò més eloqüents i aquella manera d’articular paraules tant especial, natural i complicada a la vegada. Tot això amb un nou component: la dosi tràgica que ha de portar tota bona comèdia.


Austeritat. Aquesta és una paraula que només es poden permetre les obres segures de tenir un bon text i acurada interpretació. El minimalisme en l’escenografia els despulla i fa que l’escenari es vesteixi només de paraules, silencis i rialles del públic. A No som res l’ambient minimalista ajuda a donar relleu als dos intèrprets i a què hi flueixin cúmuls d’encant, humor i melancolia. Com a únic complement d’aquesta evolució estètica un recull musical trencador encapçalat per Sanjosex amb el tema “no som res” i Dr. Mashirito.

“Quan estas bé, es veu tot tant clar, però no som res, ens deixem portar com fulles pel vent. Se molt bé que des d’aquest lloc es veu tot tant clar que la vista enganya”. Quan el que fa pana no està sota la carrosseria d’un cotxe, sinó sota la pell, trencar és la manera d’assolir noves fites, continuar desenvolupant-se. Trencar ens converteix, lluny de no ser res, en poder-ho ser tot. “Mira on està caient, una sorpresa que no esperaves”.