“Jo sóc”

Estava segur que el camí que trepitjava li quedaria gravat a la retina per l’interès que li produïen els llocs verges, els actes des-utilitzats, les converses contradictòries, les anècdotes que el feien riure cinc segons i reflexionar deu minuts… L’excitava tot allò que lluïa cegament i tot allò que es cobria de pols i demanava una mà amable amb anhel de redescobrir. Últimament reflexionava més del compte. Era culpa d’aquella llum llunyana a què no estava acostumat. Era terriblement inspiradora; o amb paraules d’Antonio Gala: “Si el paradís no és llum, que serà?”.

“Jo sóc”, es deia a cada passa. “Dos paraules. No necessito més. Dos paraules i cobro vida, tinc sentit, sóc suficient (però no prou). Sense complements puc ser la frase vivent més forta.” Era com la llum. Quan es pensava, tot i que sabia d’on havia sortit perquè ho havia respost en un examen de primària (“del ventre de la mare”) intuïa que hi havia alguna cosa que se li escapava. “Sóc la font de la meva existència, la font del meu abisme. La base sobre la que em construeixo; sobre la que em destrueixo”. S’assumia per moments en un procés de respiració que li resultava tant senzill, imperatiu però compromès com el repte d’assumir una senzilla frase: “jo sóc.”.

S’estava fent fosc. El cel ja no semblava un quadre de Monet, s’acostava al clarobscur barroc. Es va recordar d’una pregunta que no aconseguia respondre’s. Només l’hi posava veu en comptades ocasions; la formulava a qui creia que sabria entendre’n l’essència. Amb ella podia. Veure-la reflexionar en veu alta era un espectacle d’estímuls: desgranava les preguntes casi a mode de ciència forense i feia que el camí per arribar a la resposta fos més interessant que la resposta en si. I si no sabia respondre amb paraules ho faria amb els ulls. Però ell estava segur que això últim ho feia sense adonar-se’n; com si la seva mirada actués en independència al seu raonament.

- Per què actuem d’acord amb les idees dels altres si tenim les nostres pròpies?- va preguntar finalment. 

-  Facilitat, covardia, pobresa d’arguments, falta d’autocredibiliat, pèrdua de valors… Però tranquil, ja arribaran els mals moments en què recordarem que un dia vàrem ser millors. T’atacaran per l’esquena. Però tot i així aquesta nit estàs condenadament bé, estimat.

La veu era melòdica, la seva mirada sentenciava amb contundència. La resposta li recordava que no ho tenia tot lligat, que aquell dia no seria el dia en què es respondrien les seves preguntes. Queien amb la nit i començava a notar els estímuls que palpitaven sota la pell. Quan arribessin serien com una frase que es perd a l’escriure, després escriurien versos entre el baf dels vidres, buscarien la resposta a tot en l’aire viciat de l’alè. Per una estona preveia deixar els interrogants, aprofitar el viatge i endinsar-se al pou dels desitjos.

- Passem la resta de la nit sense enigmes?- l’hi va demanar.

-  Ets el verb en carn viva. 

I quan les lletres molles s’eixuguin arribaran les roses banyades de vi

Dins la banyera la càrrega era més lleugera. Els pensaments flotaven i es diluïen en l’aigua. Alguns els faria desaparèixer quan aixequés el tap. Els més persistents quedarien muts darrera la veu de Nina Simone. Tot i així, l’aigua l’hi recordava que últimament no retenia res, que tot el que passava per les seves mans tenia la solidesa i temporalitat d’aquella humitat. La situació no millorava quan en comptes de banyar-se amb aigua o feia amb sol. Robava cada petita porció de llum, la raptava per contagiar-se. Però un forat negre que tenia prop del pit esquerre se l’empassava i no deixava que sortís pels ulls.

Sentia que la sang l’hi brollava intensa com sempre, però sospitava que potser tenia una petita fuga. Per això, era precís afluixar els nusos dels extrems que l’hi retenien les mans: els de l’apatia i l’eufòria. Era precís espolsar-se de les espatlles les carreges innecessàries. Potser així trobaria la fuga i l’hi creixerien flors sota les pestanyes.

Entre l’aigua la càrrega era més lleugera, però potser quan sortís trobaria sensacions que podrien tallar l’aire, estímuls casi imperceptibles que l’hi esgarraparien l’esquena per haver volgut alleugerir el pes de les espatlles. Però hauria aconseguit un petit espai, en buit que només podia omplir d’una manera: divisant un imperatiu de sentit únic que agonitzava si es qüestionava: “avança”.

“Aixeca’t. Asseca’t”.

Es va mirar al mirall disposada a comprovar els efectes de l’aigua sota la pell. Va adonar-sa que els imperatius sempre tenien millor acústica dins el seu cap que fora. Fora la veu era baixa i perdia coratge. Tot i així es veia sencera i un dia havia sentit que “no cal arreglar el que no està trencat”. Tornava a estar plena d’interrogants de retorçada corba. Però així era com l’hi agradava omplir petits buits. Sentint-se imperfecte va descobrir que podria arribar a qualsevol lloc.

Va desaparèixer del mirall i un cop a l’habitació es va dir: “Casi millor ho apunto tot, així no m’oblido de la temptació de tenir sentit.”

Dins la banyera la càrrega era més lleugera. Els pensaments flotaven i es diluïen en l’aigua. Alguns els faria desaparèixer quan aixequés el tap. Els més persistents quedarien muts darrera la veu de Nina Simone. Tot i així, l’aigua l’hi recordava que últimament no retenia res, que tot el que passava per les seves mans tenia la solidesa i temporalitat d’aquella humitat.(...)

Quan ja no hi havia cap més lletra a recordar necessitava aire. Va obrir la finestra: “Un dia un cel de vi negre caurà sobre la ciutat i ens embriagarà de roses.”

Foto: Alberto Seveso