Viure explícitament, suspesa entre l'aigua i la llum de plata.

Sovint quan els peus la porten a casa, en el moment en què els carrers es troben mig deserts, busca veure-ho tot com si fos la primera vegada. Sentir la il·lusió de la llum tèbia del sol tocant-li la cara; encara que no hi hagi sol. Intentar que els ulls acariciïn  l'escenari com si fos de vellut, encara que sigui d'asfalt. Busca que allò que trepitja no resulti estèril, conegut i previsible; segur però d'asfixiant premonició i, alhora, de vertiginosa vulnerabilitat futura. Busca veureu-ho tot com si fos la primera vegada, perquè: "tot i que només partim de zero un sol dia, que seria de nosaltres si no busquem sorprendre'ns? I si ens contagiem de l'esterilitat del quitrà? Destorssariem tota capacitat de sentir i d'imaginar?". Li cremava la sang, i no se la imaginava d'una altra manera.

Quan buscava la espurna de la sorpresa sovint recordava la frase d'un poema de Pedro Salinas: "has vuelto los misterios del revés". Divagava tant com palpitava i creia que els enigmes que més costa d'entendre són els més senzills. En ells és en els que creu: creu en el tacte de la sorra de la platja entre els dits, en el misteri i en la melancolia d'una mà, la simplicitat encoberta del funcionament d'un rellotge, un rostre trencat davant un mirall sencer... Aquest són els grans prodigis; els que estan desxifrats, però que encara acaben amb interrogant.

Algun dia, en contra de la seva voluntat, havia acabat per concloure que les coses més reals només tenien lloc a la imaginació, perquè sovint el que més recordem és el que no va passar. Llavors va decidir abandonar tota expectativa, i donar una tregua a la busca constant de la sorpresa. Calia que allò important tingues solidesa fora les fronteres del seu cap. Així doncs, va decidir lligar els pensaments que la limitaven; per tenir les mans lliures. Llavors, el camp de visió va expandir-se ràpidament. Eren moments de claredat, de llum nítida. Durant uns segons el silenci va afogar el soroll i va aconseguir crear nous interrogants i exclamacions. Tot semblava molt definit, clar i fresc com si acabés de néixer. La pedra ja no era pedra; semblava pell.  Els silenci no era buit; contenia quatre tipus de sons diferents. I l'aire semblava teixit amb seda.

La capacitat d'auto-sorprendre's li va arribar des de mans alienes. Sap que només ha partit de zero un dia; però descobreix carreteres i cantonades de la seva carn que no sabia que existien. Es moldejen a l'interior;  a un punt mig entre el caos i la raó, un punt que encara no té nom. Cavalquen invisibles i mudes i només es solidifiquen quan la pell està preparada per acollir-les.

Va trobar la sorpresa en forma de brot verd que li sortia dels ulls, fent-li créixer flors sota les pestanyes. També una ràfega d'aire que la recorria i feia que es sorprengués arquejant l'esquena. I cúmul d'estímuls imperceptibles que l'absorbien fent que perdés la compostura innata que simbolitzava tot allò que havia après. L'advertència d'una llaga perfecte que és, en definitiva, la salvació de tots aquells a qui els crema la sang. Aquells que deletregen "èxtasi" perquè és llavors quan la paraula es ramifica. És llavors quan sent la sorpresa i decideix que la millor manera deixar que es quedi és viure explícitament, suspesa entre l'aigua i la llum de plata.

Cascada de paraules per acompanyar els dies de sol i pell salada.

Amb el temps és inevitable desenvolupar manies lectores. La meva probablement resulti irritant. Doblego la pàgina per la part superior sempre que trobo una reflexió memorable. Un paràgraf soberbi que convé degustar amb més calma. El que per molts lectors seria una heretgia, per mi és el millor indicador per mesurar la qualitat d'un llibre. Alguns són més propers al raonament gradual que a la reflexió puntual i brillant, d'altres, com el que ens ocupa, són les dues coses a la vegada. Petites dosis de filosofia a llarg de la novel·la, i una reflexió gradual corresponent al creixement dels personatges.

El llibre que pretenc comentar-vos té una cascada de doblecs que fan que ocupi casi el doble de quan el vaig comprar...comparteixo algunes de les reflexions més interessants.

"¿Cuál es el verdadero amor? ¿El que nace de la nada y termina aniquilando el espacio que invade o el que va creciendo, como sus plantas, como sus postres, como el mismo perdón, y conquista territorios vedados, rincones arañados y reacios a cicatrizar?"

"La única verdad en la cultura, en todo lo que puedas observar en sus vastos confines, es disfrutar con la belleza que provoca. Parece efímera, es generalmente capciosa y se alimenta de sentimientos, pero la belleza es la máxima expresión de las artes, es su destino."

No m'agraden les etiquetes, prefereixo no saber jutjar a tenir un llistat d'adjectius hermètics. Precisament aquest exercici de destruir barreres mentals i idees preconcebudes és el que cal fer amb el llibre que us vull recomanar. Res de judicis ni expectatives. Destruir-ho tot bans de girar la primera pàgina; allà on hi ha escrit "Boris Izaguierre, Finalista Premio Planeta 2007". Villa Diamante he set una de les novel·les més complicades que m'he trobat a l'hora de pair i ressenyar, potser per això puc dir que és de les meves preferides, no m'agraden les històries fàcils, ni els personatges d'una sola peça i monocolor. L'essència dels personatges, igual que l'essència de les persones està en els seus doblecs, en les seves contradiccions, matisos... Villa Diamante és això, començant pel seu autor, passant per la societat que descriu i en cada una de les seves protagonistes.

Tot i els seus espectacles esperpèntics a televisió mai he dubtat de la qualitat de Boris Izaguirre com a comunicador i cronista; ja que fins i tot a aquest pallasso kitch del circ que és la lluita per les audiències, se l'hi escapen reflexions pròpies d'un cultureta amb molta història i fons. El que no sabia era de la seva qualitat narrativa. Entre pàgines demostra la seva maduresa creativa i solidesa en estil. Entre paper és un escriptor seriós. Entre "bambalines" un show-man. Però en ambdós espais es desenvolupa molt bé, i això és, sens dubte, producte de la seva intel·ligència.

Un dels trets que més m'agrada de Villa Diamante és que permet al lector apreciar la visió d'una època de la història (la II guerra mundial) des de la perspectiva de l'altra banda de l'oceà. Els anys quaranta són sinònim de genocidi i misèria a Europa, però a Veneçuela, escenari on es desenvolupa el llibre, hi despertava una societat que transpirava prosperitat i riquesa provinent del petroli. Així, Villa Diamante combina un interessant component històric amb l'objectiu real de la història: dues germanes, Irene i Ana Elisa queden orfes i són acollides per una família enriquida a gràcies al negoci brut. Irene brilla per fora, però és inerta per dintre. La seva bellesa fa que sigui criada per la família d'acollida com si fos la seva pròpia filla. Té un futur escrit que no s'atreveix a canviar. Per contra, Ana Elisa, l'autèntica protagonista, és introspectiva, solitària i té la virtut de veure allò que no té forma i donar valor a allò que encara ha d'arribar. És una visionaria, però dins la família és tractada com una serventa. La seva història canvia quan és víctima d'una violació. Això la porta a abandonar Caracas i a escriure la seva vida a mode d'auto-superació. Però sempre amb el desenvolupament dels drames familiars de la família Uzcategui de fons i de la tragèdia política pel mig.

Un dels trets que més em fascinen d'aquesta novel·la és que conté poca dosi de diàleg. A priori això pot provocar falta d'aire al llegir, monotonia, i per consegüent deixar l'obra a mitges. Però no és el cas. Admiro profundament als autors que són capaços de desproveir-se dels diàlegs i substituir-los per descripcions que resultin encara més explicatives. És com escriure les paraules entre el llindar del que es diu llavis enfora, i alhora ser conscient del  que es pensa pell a dins. És la manera més total i completa d'entendre els personatges. Potser per això aconsegueix descriure tant bé els matisos de totes elles. La frustració que senten, la soberbia, la crueltat i la tristesa que experimenten arriben a un punt alt d'empatia amb el lector.

Entre pàgina i pàgina Izaguierre se l'hi escapa part del seu coneixement com a guionista de telenovel·les i també com a cronista de societat. Potser és aquesta influència de telenovel·la el que fa que el final arribi de cop i estigui poc desenvolupat en comparació amb el nus de la història. En global però, el llibre és una magnífica crònica a fons de la consciència femenina. De fet, els personatges masculins estan poc desenvolupats; mentre que les protagonistes estan ben estudiades i definides. Són fortes, elegants i apassionades. La fascinació per aquest perfil de dones és un dels trets més notoris de qui és l'autor. Però no només aquí veiem el segell Izaguirre. L'autor posa passió en descriure la seva Veneçuela natal, i alhora critica sense cap mirament una manera molt tropical de fer política. En aquest sentit em recorda Isabel Allende. La sang i aire que posen en cada adjectiu i metàfora que té a veure amb la seva cultura. Així, Villa Diamante també s'erigeix com un homenatge a Caracas; la dels anys 40 i 50 i el desig d'haver pogut veure un país que hagués pogut ser grandiós, però que al final no ho va ser.

I per acabar, no se m'acut millor manera que fer-ho amb una última cita; una d'aquestes que ocupa un dobleg especial dins el llibre. 

"¿De qué se componia realmente la memoria, de recuerdos o de personas?"

Possiblement de les dues coses, i d'algunes més; com llibres i lletres. 

I tu, quin és el teu llibre predilecte? O el teu llibre de l'estiu? Fes una foto o comenta-ho al teu blog, ho recollirem a
 http://biblioteques2punt0.blogspot.com/.