Et sents uns ulls abstractes mirant el món; un ulls abstractes escarbant sota la pell. Fins que arriba un dia en què recuperes unes lletres passades i t'adones que allò abstracte està ple d'espurnes de futura conjugació. L'abstracció de les lletres, igual que la dels quadres, cobra sentit quan t'allunyes unes passes.
 

Feliç dia mundial de la poesia.

  

Ets vida sense vida.

Passió sense nom.

Definida i sepultada essència des d’abans de respirar.

Carent de forma en carn,

Hermetisme.

Jo bussejo pel buit

i desafio el sol que em cremi les retines,

batego en pell pròpia

i seré l’eterna anònima vestida amb pell de caos i raó.

Jo viatjo per la boira

i pels meus pensaments difosa i cristal·lina,

arranco paraules

i faig del verb la carn viva.

Jo deixo que les gotes em profanin

i dels talls dels rius la llavor del meu sentit,

no entenc la pell si no em crema

i la intempèrie del pretèrit em mutila. 

Tot en la meva memòria es trenca i reconstrueix.

No tinc rellotge.

Els meus minuts són el tacte de les paraules.

El meu alè el gust per l’oxigen. 

Tu ets vida sense vida.

Passió sense nom.

Jo no considero les mirades sinó es claven.

Tu no tens sang,

I a mi la meva em crema. 

La naturalesa dels parèntesis

"Tot allò que no volia escriure ara es troba entre els meus dits, prenent forma. No puc jutjar-me sinó és amb temps, no puc escriure'm fins que no es difumini la petjada del tacte, no puc parlar fins que no hi hagi segons de silenci entre les mans; fins que la frontera de paraules no articulades ja no importi. Quan composo el dolor, l'eufòria i l'ànsia sóc una pell present dibuixant pretèrits. Quan ho puc escriure és perquè ja es troba lluny de mi". 

Res havia passat per augmentar el seu desassossec; i tot i així el cor se li desbocava i els pensaments es diluïen entre el positivisme imperatiu i l'apatia cavalcant. Tenia la impressió de viure una situació que no li corresponia, realitats que no avarcava, com un torrent d'aigua entre les mans que inundava l'oxigen. Segons semblava, hi havia dolors que patíem sense saber-ho i no ens n'adonem fins que ens inunden el cor, assecat de tanta vida treta pels ulls. Aquestes idees eren en realitat, vagues i confoses i transitaven davant la seva mirada igual que fantasmes. Tanmateix, hi havia una imatge que es quedava allà davant en tot moment, clavada, mirant-la fixament. Tenia un somriure sarcàstic i era el reflex que veia cada vegada que passava per davant el mirall. Un parèntesi.

La naturalesa dels parèntesis és sentir una realitat paral·lela, distorsionada. Les paraules que sonen dins un parèntesi creuen escriure un llibre propi, però desconeixen la seva efimeritat, el seu caràcter complementari però prescindible. Esperava erigir-se com un llibre sencer o ser nota a peu de pàgina; ocupar un lloc discret però condicionant. Però era un parèntesi. Un alè pres a mitges. Una eclosió de desconcert al tancar-se.

Al tancar-se al parèntesi havia descobert un espai entre la pell i l'ànima, un pou on es concentraven els sentits mutilats. Un cop havien passat la barrera de la pell era difícil desprendre-se'n perquè tampoc havien arribat a l'ànima, el camp de batalla on ser combatuts. Estaven al purgatori. Notava que l'esgarrapaven des de dins buscant sortir, sobretot en els espais tancats, quan necessitava veure la llum per omplir la foscor que restava. La llum, el primer oxigen. Mentre, però es negava a consumir les hores mortes embriagada d'interrogants al llit, trobant formes al sostre. Li costava menjar perquè se li clavava la soledat a L'estomac. Era com beure amb gots trencats i menjar amb forquilles d'espines. Les punxades que sentia al cor també les sentia a les venes, als ulls. Respirava i el poc aire que entrava cremava.

S'havia sortit del carril més d'una vegada, però aquest cop era diferent. La porta del cotxe on viatjava s'havia obert amb el cotxe en marxa, i de cop i volta s'havia trobat rodolant barranc avall. Al principi no havia aconseguit divisar en quina part del camí es trobava. El camí on era abans de començar? Un que no coneixia? I si no hi havia camí? S'havia sortit del carril en més d'una ocasió, però sempre havia cregut en alguna cosa, i sempre havia merescut la pena. La confiança de l'amor havia desaparegut, però una aura d'esperança al voltant d'aquelles punxes seguia present. La inutilitat de les ganes infinites o l'esperança de trobar allò cert?

Provenia de llavis opacs, de galtes que no busquen tocar el cel; i part d'això havia quedat adherit a la seva pell. Caminant pel nou sender es va prometre treballar per ser seda i no construir-se cap cuiraça d'espines per abraçar. Es pensaria amb sang, no només amb oxigen. I tot i que sota seu encara hi residien emocions involuntàries que li feien trontollar el cos, en el algun moment va notar que li vibrava el cor. La llum havia aconseguit travessar-li la pell i per fi les paraules havien començat a córrer dits avall.

D'aquell camí l'únic que sabia és que hi bufava un vent que combatia amb els seus propis ossos. Tot i la boira, en cada passa col·leccionava un nou enigma i es movia entre l'eco que deixaven dins seu. I en una d'aquestes passes un crit afogat es va endur la boira del vent. I va quedar només un fred cristal·lí que li despertava primer la pell, després els ossos. Fins que els pensaments es van expandir tebis entre l'aire gelat.

"La pitjor manera de fer-te mal és no fer-te'n".

Llavors va doblegar el silenci. Va posar fi al crit reprimit. Es va arrancar la tirita de cop i es va prometre que no regalaria pensaments a canvi d'hermetismes. Que arrancar-li un somriure no seria negociable. Que no valoraria paraules que parlessin de futur, sense uns ulls que el sembressin.

Llavors, va decidir tornar a ser una evocació per les seves pròpies mans i enmig d'aquell camí, unes galtes van buscar tocar el cel.

El funambulista; que viu en el tacte de l'aire suspès pel vertigen

El funambulista. Portava dies sense treure'm aquesta imatge del cap. Pel vèrtig. Pel risc. Per la vida. Pels sentits. Pel buit i la densitat d'oxigen que transmet la imatge. Perquè en tot, el funambulista és la màxima expressió dels dos extrems alhora. Poques imatges poden ser l'essència de la contradicció i la complementació alhora. 

Potser el vèrtig no sigui el problema, sinó la solució a la nostra condició de pell vestida de fatalismes i llum. I em fixo en el funambulista, que només aconsegueix mantenir el seu objectiu d'equilibri confiant en el vertigen i no intentant resistir-se a ell. Dur-te pel corrent de la intuïció, encara que a vegades resulti violenta. 

No era la primera vegada que es desplaçava del seu centre de gravetat. Però sí la primera vegada que perdia el centre adonant-se que en algun moment del camí havia deixat de ser la seva pròpia brújula. Era com descobrir que la terra no era plana; sinó rodona i que altres elements en determinen el moviment. Que el caminar rere un objectiu pot ser etern, convertint-se en un dolç i agònic viatge d'Ulisses quan no hi ha extrems on parar-se. 

"On et porta la corda?"  

"No hi havia lloc de tu en mi, al menys un que conegués. Vas construir-te un racó propi", es deia quan s'allunyava corda enllà. Era en la seva absència que l'aigua la cremava mentre es perdia escot avall. Fredor en brases. Era per la incomprensió de saber-se susceptible a l'esquerda dels ulls aliens que alguns es vestien d'un ferro lluent. És en la vida d'una armadura que resideix el desig en ulls tercers. Però sabia que el seu era un ferro que no brillava i després de l'agònic camí per arrancar-lo es convertiria en cendra quan la faç que la mirava veiés una realitat d'esquerdes d'imperfecció. "La possibilitat de treure't la peça pot cobrir-te els ulls de llum, però també trencar-te les retines en tempesta". Les arrels es començaven a apoderar dels seus peus. Els seus ulls sentien un imant al terra, però els mantenia alçats. Guanyar el vertigen.

"On et porta la corda?"

Es convertia en la faç d'un mirall que s'esquerda en ulls dels altres, però que no s'arriba a trencar. Desitjava ser un repte, alçar-se com una lluita per la que valgués la pena arriscar-se; però sabia que aquesta mai havia estat la seva naturalesa. I llavors, la dificultat d'assumir que no som objectius ni utopies pels altres; sinó fets subjectes a la nostra pell, congestionada dels nostres propis fatalismes i diana de colors opacs dels que no som espectadors. "Som trossos de vida, paraules que decideixen si valem el que estimem". 

"On et porta la corda?"

Per la corda i duia la pell, que cremava l'aire que cridava sense paraules. Cremarà l'oxigen que habita en una balconada batejada per la música, cremarà l'aire de damunt els llocs amb llum de plata, cremarà la pluja i els brots verds de vida acariciant l'aire viciat de dubte. "El foc, si es prudent no serveix. La soledat també pot ser una flama". 

Ja amb els peus clavats a terra, vestida de forats negres va comprendre que el racó cavat en ella existia sense ser-hi i és per això que tenia més vida i sagnava fins i tot sense sang: l'havia convertir en atemporal i vivia entre la seva pell i els seus pensaments. Habitava rere les retines i alimentava els seus sentits. Resultava una part seva que mudava per voluntat pròpia. Aquest era el racó que havia cavat. 

I arribats aquí es preguntava: “Que et mou a continuar caminant per aquesta corda? Què t'empeny a superar el vertig?" Només va trobar una resposta: "Qui de veritat vol sentir ha d'indagar en el tacte de l'aire i clavar els ulls els sol". 

L'Osonosfera i el Setmanari de Torelló s'uneixen per encetar el maig en clau de cultura i creativitat

L'acte comptarà amb reconeguts artistes del panorama català i tindrà lloc el 8 d maig a les 21h al Teatre Cirviànum de Torelló, empalament cultural per excel•lència. 

Sota el títol "Cultura i Creativitat 2.0", L'acte pretén mostrar que tenir facebook, twitter, myspace, un blog, instagram… no es redueix a un senyal de modernitat. Va més enllà: mostra capacitat per adaptar-se, criteri alhora d'escollir una eina que satisfaci els nostres objectius. I en determinats sectors, com el cultural, ofereix un canal de difusió i inspiració bàsic pels nous artistes. Així, l'univers 2.0 lluny de ser modernitat és creativitat i oportunitat. L'objectiu és donar a conèixer les diverses utilitats de la xarxa per potenciar aquest sector i donar veu a diferents facetes i perfils artístics. 


L'Osonosfera aposta perquè siguin els professionals del sector els que donin aquesta perspectiva de la comunicació des del punt de vista de ponents. La idea es parlar i debatre sobre com ajuda la xarxa a difondre els projectes culturals i fins quin punt els serveix d'inspiració la pròpia xarxa. També com cal gestionar el feedback amb el públic, quines eines quallen més amb els objectius... "Cultura i Creativitat 2.0", comptarà amb diversos ponents de diferents gèneres, des de teatre, música, pintura, literatura... tots ells amb facetes molt diferents però amb un comú denominador: estan consolidant o reinventant la seva carrera amb l'ajuda de la xarxa, són innovadors i saben comunicar amb un missatge que arriba de forma clara i directe. Per una banda els actors Carles Xuriguera (@xuriguera) i Rafel Faixedas (@faixedas), tots dos creadors de Dosics, i també de Teatre de Guerrilla; i col·laboradors del programa de Catalunya Ràdio "La Tribu". Per altra banda, des del punt de vista literari hi trobem a l'escriptor Gerard Guix (@gguix ). La disciplina artística serà representada per Clàudia Vives-Fierro (@claudiavf1). I per últim, Laura Segarra (@laurasegarra3); que ha aconseguit fer-se un lloc al món de la música en català des d'un punt de vista creatiu i innovador: fusionant les seves cançons amb l'art de la pintura. 

No es tractarà d'una classe magistral, sinó de compartir i fer créixer idees. Els quatre ponents explicaran com ha estat la seva experiència d'ús d'eines 2.0 a internet (twitter, facebook, youtube, instagram, blocs...)  aplicades a la seva disciplina creativa. L'acte tindrà una durada aproximada dunes dues hores. A l'inici cadascun exposarà la seva perspectiva respecte al tema en qüestió i tot seguit tindrà lloc el debat. Finalment, hi haurà un torn obert de preguntes als ponents. El debat estarà obert a tothom i paral•lelament podrà ser seguit en directe per twitter amb els hastags #osfera i #cultura2_0. Prèviament també és possible suggerir qüestions i seguir l'organització del debat i les posteriors conclusions des dels mateixos hastags. Aquest acte comptarà amb la col•laboració de l'Ajuntament de Torelló i el Patronat Municipal del Teatre Cirvianum.

L'Osonosfera va néixer com la comunitat que aplega la producció blocàire de la comarca d'Osona. El portal www.osonosfera.cat va ser la primera aposta de l'associació. Tot i així, des de fa prop de tres anys l'Osonosfera hem ampliat la nostra tasca a organitzar actes i premis amb l'objectiu de potenciar el debat i la comunicació 2.0. Partint d'aquesta premissa, l'Osonosfera ha estat organitzadora dels Primers Premis Blocs Educatius d'Osona i de "Biblioteques 2.0". També d'un conjunt d'actes com "Eleccions 2.0: el debat", "Empreses 2.0: el debat". Aquest 2012 arriba "Cultura i Creativitat 2.0". Sota el lema "L'Osonosfera no és de ningú i és de tots", treballem per configurar actes on l'essència colaborativa i bilateral que caracteritza el món 2.0 sigui el nucli de tot. Crear debat. Créixer. Potenciar la cultura aprofitant l'altaveu que ens proporcionen les xarxes socials i el centenars d'usuaris que estant adscrits a l'Osonosfera. Per això, en aquesta ocasió hem decidit abordar la creativitat, han decidit organitzar un debat: "Cultura2.0".

Podeu seguir la informació generada previa, paral·lela i posterio a l'acte al blog creat per l'ocasió. Aquí s'hi troba recollida tota la producció generada a partir dels tweets i fotos d'instragram amb els tags #osfera i/o #cultura2_0.

23 d'abril, Sant Jordi; un dia difícil d'oblidar del calendari, fins i tot pels que com jo pateixen amnèsia permanent d'algunes dates... però no d'aquesta i menys aquest any. Reprenc el blog per celebrar que tot i que les idees s’evaporen abans d’arribar a tatuar el paper, sempre ens tornen a créixer lletres dels dits. Si imagines crees. I de nou decideixo compartir-ho. El poema que dibuixo a continuació forma part d’una edició on he tingut oportunitat de participar i que es va presentar aquest passat divendres. No he trobat millor ocasió que avui per parlar d’aquest projecte de  8 autors recollits en una edició anomenada “Miscel•lània Poètica”. Em sento immensament agraïda amb Joan Grasa, Jean Saeau quan parlem de lletres. Ell és qui m’ha donat la oportunitat de veure les meves dualitats recollides amb una edició. La seva és una de les accions més generoses que he vist mai; tant poc com he donat i tant com he rebut. Gràcies. 


Aquesta és la meva primera incursió en el món de la poesia; i tot i que la meva llengua natural es troba en els relats, tot està per fer i en cada part de segon podem aprendre universos sencers. La vida neix entre roses, també entre espines, i es dibuixa en llibres de record. Però l’únic que compta és que hi sigui. Que l’oxigen no només es respiri, que es toqui, que sigui dens i lleuger alhora. I ser surrealistes als ulls aliens.  Avui, més que mai triem-nos la coraça d’espines per abraçar. Provoca vertigen, però és l'únic que queda gravat al record.


Aquest és el meu particular llibre, la meva particular rosa. El text no té nom, poseu-hi el vostre. Els amants són amants perquè són essència i no són més que un article sense complements. Sou vosaltres, sóc jo, som tots, en singular i en plural. 


Gràcies per deixar-me entrar a les vostres retines. Feliç diada. 

Els amants guanyen la perdua de

gravetat i solidesa.

Els amants admiren el seu contorn

extenuats sobre el pulmó de l’instint.

Els amants deletregen èxtasi

perquè és així quan l’èxtasi es ramifica.

Els amants es bloquejen les entranyes

i s’acompassen els cors en les taquicardies.

Els amants es guanyen, s’admiren

es deletregen i s’acompassen

quan es saben condicionals d’una dolça agonia:

arribats a un punt només l’altre pot partir-lo en dos.

2.01.2012

No necessito gaire temps; per ser agraïda només em cal una paraula. GRÀCIES. Tot i així, el primer post de l'any es mereix una mica de reflexió. Deixeu-me estirar algunes de les paraules que més omplen l'aire aquests dies...

Bé és cert que a tots ens agraden els regals; però retornem la vella història de la recompensa. Aquella que es pot resumir amb "els reis ho veuen tot". És el conte d'un "gràcies" eternitzat, demanar de forma tàctil i amb real necessitat per la subsistència del nostre propi somriure. Dir: "Sigueu-hi un any més; tu m'aportes, tu em fas créixer." En realitat, el que demanem és la felicitat aliena per la pròpia: "(Necessito) que siguis feliç, perquè em contagies". Què hi ha més altruista i egoista alhora que desitjar la felicitat aliena per beneficiar-nos? Sempre he cregut que tot està format, fins i tot; per una petita part del seu contrari. No som d'una sola peça i tot i que bateguem; sentir-nos antònims de nosaltres mateixos és el que ens fa donar valor al bateg. Egoisme engalanat? Potser. Jo prefereixo dir-ne espiral de felicitat. Contagi: la prova més evident que no som blocs de felicitat aïllada.

Donar les gràcies, desitjar felicitat, somriure, estendre una mà... paraules i moments plens de matisos entre el benefici propi i l'aliè. Sigui com sigui, són d'aquella classe de paraules que abans de posar-les a la balança ja han passat pel sedaç de l'agraïment. Transmeten llum. Transmeten vida.

Devendra Banhart- "I Remember" 

Evidentment que el 2011 em deixa infinitat de gustos; també amargs. Però seria realment injusta sinó em sentís agraïda per aquest any que ja queda al retrovisor. El que queda sempre són les persones, perquè la relació que hi establim és la única manera de sentir. No puc estar més orgullosa de les que han passat pel meu 2011. Les que ja hi eren i cada vegada es posen el llistó més alt. Les que he conegut i han entrat amb força. Una família que no deixa de sorprendre'm i de la que estic cada dia més orgullosa.

Hi ha persones que vagin on vagin sempre tindran un lloc d'honor a la meva memòria. Les que són com una meitat de mi mateixa; el meu etern 50% i sense elles no seria el que sóc. Aquelles que fan que un dia tapat es converteixi en luxe daurat perquè quan arriben a la platja els núvols s'aparten al seu pas per la força que irradien. Les que em salven de l'avorriment amb els vídeos més frikis del Youtube. Qui em fa riure quan ploro. Qui em fa plorar de riure. Qui m'eriça la pell i em fa disseccionar els segons i les paraules. Qui, sense saber-ho, provoca que sigui millor. Qui em descobreix que l'aigua pot ser plata. Que el silenci és sensualitat. Aquelles persones que m'han vist créixer, evolucionar, divagar i encara no s'han cansat de mi. Aquelles amb qui invento realitats paral·leles en hores intempestives.

Tots aquests són els "reis que ho veuen tot". Aquells a qui em dec, els que m’ajudaran a sentir el 2012. Amb qui crearé moments dignes de ser ancles en el temps per quan em calgui forçar un somriure sincer un dia gris.

La meva carta de desitjos es forma per moments. Que el meu despertador sigui el sol que entri per la finestra. Que el senti a la cara, amb els ulls tancats. Passejar en silenci i clavar els ulls al cel. Buscar el ritme en unes mans que no són meves. Mantenir converses mudes amb la mirada. Valorar la pluja. Desprendre'm del que no necessito. Submergir-me un un llac de boira i sortir-ne victoriosa. Acariciar amb les pestanyes i els cabells. Dir poc, però pensar molt. Sentir la respiració en tercera persona entre el clatell i l’esquena. Nedar en un mar de confeti. Resultar una tregua esperançadora entre el dia i la nit. Deixar marxar les síl·labes buides tant lluny que no pugui escoltar-les. Escriure'm com una pàgina en blanc sense deixar de tenir arrel. I evidentment a la meva llista demandes pel 2012 hi ha el desig hiperbòlic de la vostra felicitat.

No és cap secret que no ens espera un any fàcil, però: i si gaudir de cada persona i moment de llum és l'únic que haguem de fer perquè el nou any sigui perfecte? Ja ho deia Victor Hugo: "L'hivern està al meu cap, però hi ha una eterna primavera al meu cor".

Feliç 2012, llum i sentits per tothom! 

La radiant llibertat de lo efímer

"Potser el desordre no era més que llibertat". Aquesta ha estat la conclusió que he tret després de llegir nombroses pàgines tacades de tinta. Tacades de múltiples raonaments, a primera vista inconnexes. Al llegir totes les paraules s'intuïa una mena d'amnèsia i desordre entre una frase i una altre. I és per això que els textos em quedaven encallats a la punta dels dits. Porto dies auto-confiant-me secrets, utilitzant paraules blanques de tant despullades o vermelles com la sang. M'ajudo, em busco, em perdo, m'avorreixo de mi, però al final concloc que em moc entre matisos i això és el que em dóna vida. Sóc responsable de mi; i totes les paraules que creia inconnexes em demanaven a crits valentia. Tenien sentit i em parlaven. Crec que l'auto-engany és la pràctica més estesa; és un martiri i una (auto)traïció còmode. Una falta de respecte. En canvi, les paraules que he llegit eren matisos d'un autoretrat. Ser sincer amb un mateix és una alliberació; així que sí, "el desordre no era més que llibertat". Una llibertat que fa que deixem de dividir-nos entre on som i on voldríem estar. Quan abans aprenguem qui som abans podrem caminar; caminar deixant petjades. I és que tal com deia Luis Cernuda "creo en mí mismo; porque algún día seré todas las cosas que amo".

Quan miro la llum, quan la sento, em convenço de la seva caducitat. La llum és com el temps: una combinació d'oblit i memòria. La llum és l'essència de lo efímer; i les coses efímeres tenen el poder de silenciar el present per donar veu a una radiant sinceritat. Per això els moments de més llibertat els recordo sota llum; ja sigui la roja que escalfa la pell, o la de plata que escalfa l'ànima. Moments com aquests són propicis a ser guardats a la retina del record. Jo en recordo un especialment. Agost. Mitja tarda. Llarga sobretaula després d'una peixetada. Vistes al mar. Bevia una copa de vi blanc. L'aire deixava la brisa tèbia i es convertia en una manta fresca. La vaig notar al coll, entre l'orella i el clatell; una primera gota. Del coll va passar a recórrer l'esquena. I ja no va ser una; sinó dues, tres...fins que vaig perdre el compte. Des del centre de la columna se'm perdien per dins el vestit. Sota la única capa de fina tela només pell i restes de sal de mar. L'evidència d'un bany just abans de dinar. La sal es desfeia entre les gotes de pluja. Calfred. Tot s'eriça. La pell es tersa i cada part del cos és un signe que denota el temps. Bigor en cada por. 

L'aigua caient, entrant, buscant canals, plecs per on lliscar fins formar petits rius profans. És entre tot aquest escenari que crida a dir-se "efímer" que et sorprens entre la més absoluta sinceritat. Les gotes es passejaven llibertines entre la tela, com el tacte de molts dits formant rius que morien als peus. El record d'unes mans. El desig del record d'unes mans; de tenir-les allà. De quedar-me a la intempèrie i deixar que l'aigua fes de mi el que volgués. Després ser assecada per un ésser sedent d'aigua. I en la llunyania el sol d'última hora.

Sempre és commovedor veure el sol afogar-se al mar, veure la brillantor desesperada i final quan deixa una línia equilibrada. És un moment de sinceritat i vulnerabilitat del que no podem apartar la mirada. Ens cou sostenir aquella llum tibant i única. És una al·lucinació que imposa l'espai, i crea una unànime por cap a l'ombra que arribarà. Però l'endemà, de nou et salves entre la llum, torna la llibertat de coneixes gràcies a moments efímers. La llum discorre inventant nous colors; i la nit gastada només queda als ulls d'aquells que no saben apreciar-la. Mentre, la llum, la foscor, les ombres tenen alguna cosa en comú que et permet indagar en tu. En tots sempre perdura alguna cosa immòbil: alguna cosa que encara no ha trobat el que buscava. Potser el despit d'infinits atzars? Anhels? Sigui el que sigui, crec que coneixes és el primer pas per satisfer-nos; deixar-nos mullar la pell; vibrar en els sentits, sentir passió, palpar els segons. Recordar que demà és tant lluny com mai.

Viure explícitament, suspesa entre l'aigua i la llum de plata.

Sovint quan els peus la porten a casa, en el moment en què els carrers es troben mig deserts, busca veure-ho tot com si fos la primera vegada. Sentir la il·lusió de la llum tèbia del sol tocant-li la cara; encara que no hi hagi sol. Intentar que els ulls acariciïn  l'escenari com si fos de vellut, encara que sigui d'asfalt. Busca que allò que trepitja no resulti estèril, conegut i previsible; segur però d'asfixiant premonició i, alhora, de vertiginosa vulnerabilitat futura. Busca veureu-ho tot com si fos la primera vegada, perquè: "tot i que només partim de zero un sol dia, que seria de nosaltres si no busquem sorprendre'ns? I si ens contagiem de l'esterilitat del quitrà? Destorssariem tota capacitat de sentir i d'imaginar?". Li cremava la sang, i no se la imaginava d'una altra manera.

Quan buscava la espurna de la sorpresa sovint recordava la frase d'un poema de Pedro Salinas: "has vuelto los misterios del revés". Divagava tant com palpitava i creia que els enigmes que més costa d'entendre són els més senzills. En ells és en els que creu: creu en el tacte de la sorra de la platja entre els dits, en el misteri i en la melancolia d'una mà, la simplicitat encoberta del funcionament d'un rellotge, un rostre trencat davant un mirall sencer... Aquest són els grans prodigis; els que estan desxifrats, però que encara acaben amb interrogant.

Algun dia, en contra de la seva voluntat, havia acabat per concloure que les coses més reals només tenien lloc a la imaginació, perquè sovint el que més recordem és el que no va passar. Llavors va decidir abandonar tota expectativa, i donar una tregua a la busca constant de la sorpresa. Calia que allò important tingues solidesa fora les fronteres del seu cap. Així doncs, va decidir lligar els pensaments que la limitaven; per tenir les mans lliures. Llavors, el camp de visió va expandir-se ràpidament. Eren moments de claredat, de llum nítida. Durant uns segons el silenci va afogar el soroll i va aconseguir crear nous interrogants i exclamacions. Tot semblava molt definit, clar i fresc com si acabés de néixer. La pedra ja no era pedra; semblava pell.  Els silenci no era buit; contenia quatre tipus de sons diferents. I l'aire semblava teixit amb seda.

La capacitat d'auto-sorprendre's li va arribar des de mans alienes. Sap que només ha partit de zero un dia; però descobreix carreteres i cantonades de la seva carn que no sabia que existien. Es moldejen a l'interior;  a un punt mig entre el caos i la raó, un punt que encara no té nom. Cavalquen invisibles i mudes i només es solidifiquen quan la pell està preparada per acollir-les.

Va trobar la sorpresa en forma de brot verd que li sortia dels ulls, fent-li créixer flors sota les pestanyes. També una ràfega d'aire que la recorria i feia que es sorprengués arquejant l'esquena. I cúmul d'estímuls imperceptibles que l'absorbien fent que perdés la compostura innata que simbolitzava tot allò que havia après. L'advertència d'una llaga perfecte que és, en definitiva, la salvació de tots aquells a qui els crema la sang. Aquells que deletregen "èxtasi" perquè és llavors quan la paraula es ramifica. És llavors quan sent la sorpresa i decideix que la millor manera deixar que es quedi és viure explícitament, suspesa entre l'aigua i la llum de plata.

Cascada de paraules per acompanyar els dies de sol i pell salada.

Amb el temps és inevitable desenvolupar manies lectores. La meva probablement resulti irritant. Doblego la pàgina per la part superior sempre que trobo una reflexió memorable. Un paràgraf soberbi que convé degustar amb més calma. El que per molts lectors seria una heretgia, per mi és el millor indicador per mesurar la qualitat d'un llibre. Alguns són més propers al raonament gradual que a la reflexió puntual i brillant, d'altres, com el que ens ocupa, són les dues coses a la vegada. Petites dosis de filosofia a llarg de la novel·la, i una reflexió gradual corresponent al creixement dels personatges.

El llibre que pretenc comentar-vos té una cascada de doblecs que fan que ocupi casi el doble de quan el vaig comprar...comparteixo algunes de les reflexions més interessants.

"¿Cuál es el verdadero amor? ¿El que nace de la nada y termina aniquilando el espacio que invade o el que va creciendo, como sus plantas, como sus postres, como el mismo perdón, y conquista territorios vedados, rincones arañados y reacios a cicatrizar?"

"La única verdad en la cultura, en todo lo que puedas observar en sus vastos confines, es disfrutar con la belleza que provoca. Parece efímera, es generalmente capciosa y se alimenta de sentimientos, pero la belleza es la máxima expresión de las artes, es su destino."

No m'agraden les etiquetes, prefereixo no saber jutjar a tenir un llistat d'adjectius hermètics. Precisament aquest exercici de destruir barreres mentals i idees preconcebudes és el que cal fer amb el llibre que us vull recomanar. Res de judicis ni expectatives. Destruir-ho tot bans de girar la primera pàgina; allà on hi ha escrit "Boris Izaguierre, Finalista Premio Planeta 2007". Villa Diamante he set una de les novel·les més complicades que m'he trobat a l'hora de pair i ressenyar, potser per això puc dir que és de les meves preferides, no m'agraden les històries fàcils, ni els personatges d'una sola peça i monocolor. L'essència dels personatges, igual que l'essència de les persones està en els seus doblecs, en les seves contradiccions, matisos... Villa Diamante és això, començant pel seu autor, passant per la societat que descriu i en cada una de les seves protagonistes.

Tot i els seus espectacles esperpèntics a televisió mai he dubtat de la qualitat de Boris Izaguirre com a comunicador i cronista; ja que fins i tot a aquest pallasso kitch del circ que és la lluita per les audiències, se l'hi escapen reflexions pròpies d'un cultureta amb molta història i fons. El que no sabia era de la seva qualitat narrativa. Entre pàgines demostra la seva maduresa creativa i solidesa en estil. Entre paper és un escriptor seriós. Entre "bambalines" un show-man. Però en ambdós espais es desenvolupa molt bé, i això és, sens dubte, producte de la seva intel·ligència.

Un dels trets que més m'agrada de Villa Diamante és que permet al lector apreciar la visió d'una època de la història (la II guerra mundial) des de la perspectiva de l'altra banda de l'oceà. Els anys quaranta són sinònim de genocidi i misèria a Europa, però a Veneçuela, escenari on es desenvolupa el llibre, hi despertava una societat que transpirava prosperitat i riquesa provinent del petroli. Així, Villa Diamante combina un interessant component històric amb l'objectiu real de la història: dues germanes, Irene i Ana Elisa queden orfes i són acollides per una família enriquida a gràcies al negoci brut. Irene brilla per fora, però és inerta per dintre. La seva bellesa fa que sigui criada per la família d'acollida com si fos la seva pròpia filla. Té un futur escrit que no s'atreveix a canviar. Per contra, Ana Elisa, l'autèntica protagonista, és introspectiva, solitària i té la virtut de veure allò que no té forma i donar valor a allò que encara ha d'arribar. És una visionaria, però dins la família és tractada com una serventa. La seva història canvia quan és víctima d'una violació. Això la porta a abandonar Caracas i a escriure la seva vida a mode d'auto-superació. Però sempre amb el desenvolupament dels drames familiars de la família Uzcategui de fons i de la tragèdia política pel mig.

Un dels trets que més em fascinen d'aquesta novel·la és que conté poca dosi de diàleg. A priori això pot provocar falta d'aire al llegir, monotonia, i per consegüent deixar l'obra a mitges. Però no és el cas. Admiro profundament als autors que són capaços de desproveir-se dels diàlegs i substituir-los per descripcions que resultin encara més explicatives. És com escriure les paraules entre el llindar del que es diu llavis enfora, i alhora ser conscient del  que es pensa pell a dins. És la manera més total i completa d'entendre els personatges. Potser per això aconsegueix descriure tant bé els matisos de totes elles. La frustració que senten, la soberbia, la crueltat i la tristesa que experimenten arriben a un punt alt d'empatia amb el lector.

Entre pàgina i pàgina Izaguierre se l'hi escapa part del seu coneixement com a guionista de telenovel·les i també com a cronista de societat. Potser és aquesta influència de telenovel·la el que fa que el final arribi de cop i estigui poc desenvolupat en comparació amb el nus de la història. En global però, el llibre és una magnífica crònica a fons de la consciència femenina. De fet, els personatges masculins estan poc desenvolupats; mentre que les protagonistes estan ben estudiades i definides. Són fortes, elegants i apassionades. La fascinació per aquest perfil de dones és un dels trets més notoris de qui és l'autor. Però no només aquí veiem el segell Izaguirre. L'autor posa passió en descriure la seva Veneçuela natal, i alhora critica sense cap mirament una manera molt tropical de fer política. En aquest sentit em recorda Isabel Allende. La sang i aire que posen en cada adjectiu i metàfora que té a veure amb la seva cultura. Així, Villa Diamante també s'erigeix com un homenatge a Caracas; la dels anys 40 i 50 i el desig d'haver pogut veure un país que hagués pogut ser grandiós, però que al final no ho va ser.

I per acabar, no se m'acut millor manera que fer-ho amb una última cita; una d'aquestes que ocupa un dobleg especial dins el llibre. 

"¿De qué se componia realmente la memoria, de recuerdos o de personas?"

Possiblement de les dues coses, i d'algunes més; com llibres i lletres. 

I tu, quin és el teu llibre predilecte? O el teu llibre de l'estiu? Fes una foto o comenta-ho al teu blog, ho recollirem a
 http://biblioteques2punt0.blogspot.com/.

Inconsciència onírica

Existeix un moment que passa o no passa, que no té existència a mitges. Si dos cossos adormits es reposicionen durant el son i s’enllacen inconscientment, formant una sola figura, es tornen necessaris fins el punt de confondre’s en un sol cos. Es tornen una illa. Però tot això ha de donar-se en el territori de la inconsciència; no serveix de res buscar-ho. Els cossos dorments assagen formes de semblança durant tota la nit, i rara vegada té lloc aquesta petita (no) coincidència. Quan passa, ningú ho sap i ningú ho recorda; només queda el vague reflex de la comunió de l’instant. És d’aquells moments que queden escrits amb tinta sorda i transparent. La paraula perfecció va ser articulada per casos així, per moments de inconsciència onírica. 

… en ell: 

Els separava menys menys d’un metre. En tot aquest espai sentia que ella guardava la majoria de l’aire de l’habitació; sospitava que l’oxigen es trobava entre els seus cabells; perquè quan els tocava tenien el tacte de quan passes la mà per un camp d’espigues en el moment precís en què bufa el vent. En realitat, el que passava és que fins i tot adormida, ella era la persona més viva que havia vist.

Damunt la taula un llibre amb alguns cantons doblegats. Creia que respirar ja valia la pena només per descobrir i, conscient o inconscientment anava deixant constància del que desitjava en els plecs dels llibres. Els seus desitjos compartien llit amb personatges de paper. Al costat del llibre una nota: “Si us plau, fes que noti que has arribat”

Ell allà dret podia apreciar tot el seu contorn, a contrallum tímida i elàstica. Respirava acompassada i com si flotés, semblava dormir sobre el pulmó del mar, pura, però salada. Només volia restar una estona més entre el silenci de la seva pell.

… en ella:

Mentre, ella somiava amb la inutilitat de les ganes infinites, amb l’esperança de trobar la veritat en l’onirisme. Sota la seva pell, estímuls que fluctuaven, inassequibles per qui estava al món dels desperts. Somiar era mirar per una finestra que invitava a desafiar la gravetat.

Fins i tot dormint, els seus dits traspassaven els limits de la cordura. Dormia, però deixava constància d’un desassosec de desig de viure allò que encara no tenia nom ni tacte, era tant intern i eteri que només es materialitzava en somnis i no sabia donar-l’hi paraula viva per descriure-ho. Era com una frase que es perd quan s’escriu. Tot i així, no perdia l’esperança, així que dormia amb un bloc i un bolígraf al costat del llit; per si un dia tot somiant, sabia escriure el que desitjava; o com arribar-hi. Mentre, ell restava dret i no notava com d’escandalosa resultava tanta normalitat.

Li costava entendre l’expressió de la cara d’ella, però l’hi agradava aquesta complexitat. Li recordava quan l’havia conegut i l’excitació dels segons previs que precedeixen el moment de descobrir una altre cara, una altre pell, una altre vida, un altre món. Era com tornar al pou de les sorpreses; però dins el marc real de la complicitat de dues persones que es coneixen. Va comprovar que hi havia una cosa que no havia canviat: la seva pell guardava la contradicció pura: era com la vida de cada bosc, la humitat d’un dia de pluja, la violència d’una ventada, la puresa tèrbola de la terra molla. I com una flor que creix, des de les seves cames en naixia una línia que pujava corba, anhelant de tacte. Llavors va recordar que quan les gotes relliscaven per ella no ho feien de manera uniforme. Per l’esquena ràpid, buscant els malucs, on es detenien recorrent-l’ho lent, descobrint. D’altres decidien fondre’s entre els seus pits. Aquestes mai més tornaries a veure-les. Fins i tot la humitat robava. 

… la illa:

Mirant-la ell va descobrir que es podia cridar en silenci. Somiant ella, en el mandrós caminar cap a l’onirisme, notava que cada por de la seva pell clamava per el tacte de la calma aliena. “Fes que noti que has arribat”. Va decidir fer cas a la nota. El tacte va interrompre el seu son i convertida en una víctima dòcil, des del sofà al llit va descobrir que a vegades li agrada deixar-se guanyar.

Estona després, en mig d’un son profund dos cossos s’unien. Mentre, ella tornava a somiar, i tot i que no creia necessitar un cos aliè per ser un tot, l’endemà es llevaria amb l’energia de notar-se amb els sentits multiplicats. Ho atribuiria a un somni que no recordava. El que no sabria és que havia set part d’una illa, part de perfecció.