Et sents uns ulls abstractes mirant el món; un ulls abstractes escarbant sota la pell. Fins que arriba un dia en què recuperes unes lletres passades i t'adones que allò abstracte està ple d'espurnes de futura conjugació. L'abstracció de les lletres, igual que la dels quadres, cobra sentit quan t'allunyes unes passes.
Feliç dia mundial de la poesia.
Ets vida sense vida.
Passió sense nom.
Definida i sepultada essència des
d’abans de respirar.
Carent de forma en carn,
Hermetisme.
Jo bussejo pel buit
i desafio el sol que em cremi les
retines,
batego en pell pròpia
i seré l’eterna anònima vestida
amb pell de caos i raó.
Jo viatjo per la boira
i pels meus pensaments difosa i cristal·lina,
arranco paraules
i faig del verb la carn viva.
Jo deixo que les gotes em profanin
i dels talls dels rius la llavor
del meu sentit,
no entenc la pell si no em crema
i la intempèrie del pretèrit em
mutila.
Tot en la meva memòria es trenca
i reconstrueix.
No tinc rellotge.
Els meus minuts són el tacte de
les paraules.
El meu alè el gust per l’oxigen.
Tu ets vida sense vida.
Passió sense nom.
Jo no considero les mirades sinó
es claven.
Tu no tens sang,
I a mi la meva em crema.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada