Un sol Nadal a la teoria, milers de Nadal(s) a la pràctica

Hi ha dies propicis per la felicitat i dies propicis per la malenconia. Igual que la majoria de coses en aquest món, són dos estats compatibles així que no parlem de felicitat o malenconia; sinó de felicitat i/o malenconia. Aquests dos estats adquireixen la seva màxima esplendor durant les festes nadalenques, o el que és el mateix els dies en què es troba el solstici d’hivern (sí! Nadal = a solstici d’hivern; igual que Sant Joan = a solstici d’estiu). És en aquest precís moment, quant tots vivim les coses amb molta més intensitat i els sentiments estan a flor de pell, quan les empreses aprofiten per bombardejar-nos amb publicitat, quant les productores musicals fan caixa ajuntant unes quantes cançons titulades “Las 100 mejores canciones de Navidad, amor, baile...” i quan alguns homes com Antonio Cañizares, cardenal de Toledo i membre de la Congregació pel Culte Diví i la Disciplina fan públic el missatge de Nadal. Evidentment, no és limita al clàssic “Bon Nadal i feliç any Nou”. Quedar-se amb una frase tant senzilla i maca com aquesta seria desaprofitar la ben entesa. Cañizares prefereix recordar a la societat que el cel s’està quedant... buit. Segons el cardenal “cal fer front al progressisme inconsistent i suïcida i abraçar la nova la nova civilització de l’amor”.

En referència a la pobresa en què es troben nombroses famílies, Cañizares afegeix que “no podem ocultar els greus problemes humans i socials. Per això crido a tothom a oferir ajuda a les famílies amb dificultats econòmiques i d’altre tipus” ja que, segons ell “la cultura oficial i els ordenacions de la societat no ho fan tal com les famílies amb dificultats es mereixen”. En el seu discurs de Nadal també s’ha pogut identificar què ha demanat el cardenal als reis. Contràriament al que molts pensareu...no, no vol ni roba nova (recordeu que fan vot de pobresa, home...), ni la Wii (tenen prohibit jugar...), ni amor (se suposa que ell ja l’ha trobat...). Antonio Cañizares va més enllà i ha demanat un regal col·lectiu: “que hi hagi profundes reformes en la societat, així com en el treball, i CANVIS EN LES CONCEPCIONS ECONÒMIQUES VIGENTS I MORALS”. La pregunta és: estem davant el Robbin Hood del s.XXI? Robarà els rics per donar-ho els pobres? Convencerà al Vaticà perquè alimenti a mig món que es mort de gana? Definitivament hi ha coses que mai aconseguiré entendre...

Tanmateix podem trobar alternatives a paraules com aquestes. Podem reflexionar sobre quin és per nosaltres el significat real d’aquestes dates. Sigui quina sigui l’etiqueta que l’hi doneu, l’essència ha de ser la que vosaltres sentiu, no la que la publicitat o una cardenal ens inculca. No existeix el Nadal ideal, sinó el Nadal que nosaltres decidim crear com a reflex dels nostres valors i desitgos. Per mi no són unes dates, sinó un estat que té com essència la malenconia del passat, la felicitat del present i el misteri del futur. Per això l’essència del meu Nadal és la meva família. Quina és l’essència del vostre Nadal??

PD: em disculpo si algú s’ha sentit ferit en l’actualització. Tanmateix, si no em puc permetre una actualització una mica més personal en aquestes dates, quan podré?
Dit això: Bon Nadal i feliç any nou a tothom. Desitjo que tots a la vostra manera visqueu intensament aquestes dates. Sigueu feliços!

ADRIANA

Sky Real Lives, vulnerant els últims moments de vida

El canal britànic Sky Real Lives ha decidit fer honor al nom que porta i mostrar imatges sobre vides reals. Tanmateix, cal fer un exercici per trobar un equilibri informatiu i no prendren’s les paraules al peu de la lletra. Aquesta setmana Sky Real Lives ha decidit decantar la balança, aproximant-se així als límits de la morbositat i el sensacionalisme. L’emissió del suïcidi assistit de Craig Ewert no només ha reobert el debat sobre el dret a l’eutanàsia, sinó el de l’ètica periodística. Segons el codi deontològic dels periodistes cal aconseguir informar sobre els fets mitjançant eines lícites. Què té de lícit ensenyar públicament la mort d’una persona? Personalment, crec que és una manca d’humanitat mostrar un home en el seu moment més vulnerable, més íntim. Què hi ha més privat que una vida pendent d’un fil? No, no és just que els últims moments d’aire de Craig Ewert siguin televisats. Tot i que ell ja no sigui aquí per veure-ho l’afecta. Les imatges del suïcidi assistit el despullen davant de tothom, el vulneren i sobretot, violen els seus drets com a persona.

Crec que tota imatge que pugui ajudar a la lluita per la regulació de les lleis de l’eutanàsia pot ser útil, ja que cadascú té dret a decidir quan i com vol morir. No obstant, això no pot ser una excusa per crear un espectacle i per obtenir impacte emocional i audiència. És necessari trobar un equilibri, posar-nos límits. Per això és imprescindible preguntar-nos: quin interès informatiu té veure la mort d’un home? Serà útil en futurs casos que les imatges es difonguin? Personalment penso que la resposta és clara: NO. En aquest cas el dret a la privacitat és major que el dret a la informació perquè podem trobar moltes altres formes per contribuir a la lluita a favor de l’eutanàsia. És important constatar també que les imatges no tracten la problemàtica en general, sinó un cas concret. Per això lluny d’ajudar a la lluita, no tindran altre utilitat que la de crear morbositat i vulnerar el dret a la intimitat d’un home, Craig Ewert. Si us plau, permeteu-me que sigui fidel a mi mateixa i no inclogui les imatges. Si algú les vol, pot buscar-les, però aquí el blog no les trobarà.