Actualitat amunt: les esferes territorials 2.0 i la nova dimensió dels mitjans.

Un matí de dissabte pot donar per molt, o per poc. Pots passar-te’l fent la croqueta al llit. Pots passar-te’l sense passar-lo. Pots haver-lo enllaçat amb una conversa interessant mentre veies pondre’s el sol, fer-se fosc i clarejar. Pots passar-lo de ressaca. Pots passar-lo... pots passar-lo... pots passar-lo....I també pots llevar-te a quarts de vuit, calçar-te alguns centímetres d’energia i preparar-te per un col·loqui que t’empenyi actualitat amunt, un d’aquells que et provoca preguntes, et dona alguna resposta i et fa tornar a casa tenint la certesa que, abans de les 3 de la tarda ja li has tret suc a mig dissabte.

Com tota activitat, les jornades de la Catosfera tenen un objectiu. Tanmateix, no l’he buscat i m’aventuraré a resumir-ho en una de les frases emeses per un bon professional de la informació. “Entres i et trobes 20 o 30 persones a la redacció, i en un racó el d’Internet”. Afirmació lapidaria. Preocupant. Desgraciadament força ajustada a la realitat. Jornades com aquestes són útils, no només per donar un sentit real de l’actualitat, sinó per fonamentar el debat i trencar clixés. És per això que des de l’Osonosfera vàrem tenir el plaer d’assistir com a convidats en una de les taules rodones, una trobada entre esferes 2.0.

Personalment, vaig tenir l’oportunitat d’exposar quina era l’essència Osonosfera; i així donar veu a la feina que els companys de l’Osonosfera van iniciar l’any 2007 i que, actualment continuen mantenint. En representació de l’esfera osononeca també hi varen assistir Josep Comajoan, Carles Banús, Joan Ayats i Joan Ballana. Després de les presentacions de la resta d’esferes (Maresmesfera, Pratencs i Penedesfera) Víctor Pàmies va moderar el debat. Com a bon coneixedor del tema, Pàmies va saber encarrilar, deixar avançar i parar als punts més adients del debat. Vaja, tot un exercici 2.0 d’interacció entre usuaris, excepte per les condicions 1.0 no-wifi de la sala.

Foto: en primer pla el periodista Nacho Escolar amb per dues reporteres d'Agora News, mitja que seguia el minut a minut d'alguns debats. Al fons, tres membres de Osonosfera (Carles Banús, Josep Comajoan i jo mateixa) amb Sergi Sabaté, de la Penedesfera. Foto de Joan Ayats, de l'Osonosfera.

Debatre comporta analitzar, concloure i tornar a començar. De moment analitzem. Podríem dividir el debat en diversos blocs que recullen el naixement, el desenvolupament i el futur de les esferes territorials:

►‘Catosfera’ referent a la llengua o a territori? Aquesta és la qüestió. / ...I el sisè dia la Catosfera va crear les esferes (?) Un dels debats més perpetuats des de la creació de la Catosfera és l’origen del terme. Fa referència a una esfera catalana delimitada pel territori o per la llengua? Tal com va exposar Víctor Pàmies i a desconeixença de molts dels assistents, entre els que m’incloc, Catosfera fa referència als blogs i continguts 2.0 produïts en català. He de mostrar el meu convenciment amb aquesta premissa ja que, és possible fer cultura catalana amb una altra llengua? NO. És possible contribuir a la cultura catalana des d’un altre territori, però amb la teva llengua? SÍ. Per altre banda, es va mostrar l’interès per saber si l’origen de les esferes territorials es deu a la desvirtualització de la Catosfera del 2008. Gairebé de manera unànime es va respondre que no. De fet, en el cas de l’Osonosfera es deu a la necessitat de vertebral la producció blocaire d’Osona, que és molta i de gran qualitat.

► Facebook, Twitter, Delicious, Flickr, Youtube...quants instruments es poden agregar dins la caixa d’eines d’una esfera territorial? Aquest va ser un dels temes més extensos del debat. La pregunta està en si cal utilitzar la gran majoria de les eines que dóna la xarxa en favor del servei que ofereix cada esfera. Les més emprades van resultar ser twitter i facebook. Tot i així, cal tenir molt en compte la utilitat d’aquestes eines ja que: no serveix de res col·leccionar usuaris a facebook si no ho fem amb un objectiu concret i amb certa constància. I el mateix passa amb Twitter. I és que, apel·lant als símils: algú compraria un martell per fer un forat a la paret? Amb això vull dir que, des d’un punt de vista totalment subjectiu, cal utilitzar les eines que millor es corresponguin als nostres objectius, no totes les que ens ofereix la xarxa.

► La unió fa la força: cada esfera funciona de forma independent i propicia un sentiment de pertinença a un grup concret, però per què no establir una relació més directe amb la resta d’esferes? Perquè el debat 2.0 avanci i es cohesioni cal reunir-nos més sovint, debatre, intercanviar idees i sobretot, aprendre dels altres. Cada esfera passa en un punt concret de la seva pròpia història i es gràcies al dia a dia que es tira endavant, però el debat i el contacte amb els veïns és, sens dubte, una gran empenta cap al futur. A més, som 2.0 no? La interacció ja no és només una opció.

► És la xarxa l’home del sac de la premsa tradicional, o la realitat a què cal amollar-se? El rellotge marcava que el temps s’havia menjat el debat de les esferes territorials, però sobretot indicava que en alguna sala pròxima algú debatia amb molta més coneixença d’un tema que resulta implícit quan s’ajunten termes com ‘informació’ i ‘Internet’. En la xerrada “El nou entorn dels mitjans” periodistes i informadors procedents de diversos mitjans oferien un discurs intens que es construïa entre públic i ponents. Probablement necessitaria un altra actualització per resumir, no només el contingut de la ponència, sinó la meva fascinació respecte algunes de les conclusions extretes. Però no serà necessari perquè hi ha frases prou eloqüents capaces de captar l’essència del debat:

Janquim, periodista del 3cat24: “Tornaré a comprar diaris quan no donin notícies”. Dit així resulta impactant, però he de mostrar el meu acord amb l’afirmació. Les notícies tenen data de caducitat i la immadiatesa de la xarxa és qui provoca que les informacions de la premsa escrita no siguin noves a ulls del lector quan compra el diari. Per què no acceptem aquesta realitat d’una vegada donem i més valor a les pàgines omplint-les d’opinió, d’entrevistes i de reportatges en profunditat? I així, de pas, dinamitzem una mica l’esperit crític del lector.

“Entres i et trobes 20 o 30 persones a la redacció, i en un racó el d’Internet”. Aquesta afirmació em porta a pensar que, tot i ser la veu de l’actualitat, els que formem part del sector de la comunicació ens resistim, de manera conscient o no, a trobar el nostre lloc dins aquesta realitat i, de pas, ens perdem els elements positius que en podem extreure. Probablament aquesta sigui una afirmació vague i superficial. De fet ho és, però espero poder-la estirar i pintar de matisos en properes xerrades que em permetin, una vegada més, passar un dissabte que m’empenyi actualitat amunt.

Quan Woody torna a ser Allen, la cosa funciona.

"Tot i així, no cal perdre l’esperança ja que Woody Allen prepara nova pel·lícula: Whatever Works. Però compte: l’excés d’expectatives pot ajudar a que les nostres retines no quedin satisfetes!"

Així acabava fa mesos la crítica de Vicky, Crisitna, Barcelona. El director americà és cíclic i acostuma a treure el cap un cop l’any. Sort. Els que s’hi entenen diuen que un cineasta està en plena forma quan és capaç de donar un gir inesperat a la seva carrera i sortir-ne il·lès. D’acord amb aquesta premissa, Woody Allen està com un roure. Amb Vicky, Cristina, Barcelona vàrem veure una personalitat a l’ombra del director. L’experiment per Europa diluïa el seu discurs. Amb Whatever Works, o Si la cosa funciona, nom amb el que s’ha traduït la pel·lícula, Allen torna a posar sucre a la seva personalitat, i també llimona. Dolç i àcid. I ho fa revivint els seus inicis, a Manhattan i reprenent un antic guió dels anys 70. Amb Si la cosa funciona, el director de l’oscaritzada Annie Hall sembla advertir, de manera subliminar, que pot recuperar l’esperit de Manhattan quan ho desitgi.

Dos minuts. Dos minuts inicials on l’enèsim alter ego de Woody Allen s’apodera d’un primer pla per escopir veritats com temples. Paraules punyents i cíniques tenyides d’humor negre. L’habilitat discursiva del protagonista aconsegueix l’empatia de l’espectador després d’unes quantes reflexions. I després una declaració: “esta no es la película caramelo del año. Si eres de esos que necesita sentirse bien ve a que te hagan un masaje”. De cop i volta la butaca es va tornar més còmode i sabia que quan el projector deixés de rodar jo m’aixecaria amb una història nova a la butxaca, compensada per la superficial ruta de Barcelona.

Si la cosa funciona és una pel·lícula d’interiors, ja que bona part del metratge transcórrer en una casa i a la terrassa d’un bar. Aquest fet, enfront del viatge turístic de Barcelona és, si més no, una de les moltes diferències que trobem respecte el seu penúltim treball. En aquesta ocasió, Allen porta a la pantalla el seu últim ‘jo’. Us el presento: es diu Boris Yellnikoff, és científic i el professor d’escacs que ningú voldria tenir. És insuportable i amargat, però feliç a la seva manera, encara que aquesta felicitat consisteixi en intentar suïcidar-se de manera periòdica i criticar a l’espècie humana. Un dia, però apareix a la seva vida Melody, una adolescent molt més jove que representa tot el que ell rebutja. Tot i així, el seu esperit de Pigmalió l’acosta inevitablement a ella. Però compte: la lectura no és la d’una típica comèdia romàntica. I no ho és perquè si una cosa caracteritza a Woody Allen és que crea un pou de matisos per cada personatge. Ajustant-se a aquesta realitat, Melody no farà canviar les profundes i pessimistes conviccions de Yellnikoff, sinó que l’ajudarà a adoptar una nova perspectiva més satisfactòria: si la cosa funciona...

Si la cosa funciona recupera la fórmula que tants bons resultats ha donat a Allen: alter ego d’ell mateix acompanyat de cinc o sis personatges que van entrant a escena i adquirint protagonisme. Les vides d’aquests es creuen permanentment i és sobre aquest joc que recau l’evolució de la història. El resultat final és un inesperat tapís no apte per conservadors que mostra la complexitat de les relacions humanes. Alhora, és una senzilla complexitat ja que tal com es diu... si la cosa funciona...

Novament la posada en escena de Woody Allen és transparent. La camera es fa invisible i deixa pas a una visió natural de les accions molt acord amb el que la historia demana. Si a això li afegim un tempo natural i lògic, el guió es torna més ric i els personatges tenen espai per mostrar tots els seus matisos. En resum, un ritme molt Annie Hall, un punt a favor. Ara anem a un contra: Larry David, qui encarna a Yellnikoff. David sense estar malament tampoc està bé. És impossible deixar empremta quan s’adopten totes les formes pròpies d’un altre actor: Woody Allen. Així, segurament no és qüestió de Larry David, sinó un defecte de totes les històries de Woody Allen que havien de ser interpretades per ell i no ho han set.

Mai he cregut que Woody Allen nasqués amb les condicions innates per ser un mestre del cine. El seu punt brillant és crear històries iròniques, corrosives, però romàntiques. Romàntiques, que no ensucrades. La majoria d’escenes són optimistes i positives, però servides amb reconeixibles gotes de mordacitat i agres reflexions. A Si la cosa funciona Woody torna a ser Allen. Altre cop el director emana vida i amor; però el millor de tot és que ho aconsegueix a través d’un protagonista que diu odiar aquestes dues coses.

Complexitat. Complexitat que podria ser senzilla. 6 paràgrafs per opinar quan realment tot es redueix a “si la cosa funciona”. Funciona? Sí, i tant que funciona!

Plorar per somriure al Nadal

Tot era propici perquè ho sentís; així que vaig penjar-me la càmera el coll disposada a congelar el contrast de verd i daurat que penjava dels espinosos braços del Nadal. L’avet davant meu vestit de simbolisme; però per més que enfoques i disparés… no veia rastre del Nadal cobrint les branques. Només podia sentir… el fred. En aquest buit ho vaig comprovar: el Nadal no és un moment ni una estació, sinó un estat. L’estat de valorar i comprendre. Vaig poder tocar aquest estat ahir. Provenia des de molt a dins i relliscava fins el coll per perdre’s entre la roba. Em va desbordar de cop; i els ulls se’m van tornar de conjunt amb el cel. Si el Nadal és alegria jo ahir vaig fer festa grossa. Si és malenconia somriuré pensant que de camí als objectius m’estic trobant persones que ha valgut la pena conèixer.

Tot era propici perquè ho sentís i ahir, un dia d’acomiadaments ho vaig sentir. És una sensació plena, que divisa la por de quedar-te buida. Per això, càmera en mà altre vegada vaig congelar alguna cosa més que el temps, la sensació. Feia fred, però la llana em cobria i en les boles de l’arbre si reflectia per primera vegada el Nadal.

Espero que visqueu intensament aquests dies i sobretot que regaleu alegria i malenconia, perquè darrere s’hi amaguen espurnes que marquen un ancla on aferrar-nos quan mirem enrrere. Pot ser que el món no s’arregli en un dia, tampoc en mil. Pot ser que alguns no tornin a casa com el turró. Pot ser que les nadales t’avorreixin. Pot ser que les coses no hagin sortit com esperaves. Però si crees ancles dibuixes futurs somriures. Tot depèn del que escullis. Regala abraçades en comptes de perfum, somriures en comptes de mòbils tàctils o històries en comptes de Stieg Larsson.

Somriu

Somriu si et ve de gust

Somriu encara que et costi

Somriu amb els ulls

Somriu amb els llavis

I plora. Plora d’alegria i sempre que el cos t’ho demani

Bones festes!

El dia que el 13 ocupi el tro del 7

Tres quarts i cinc de vuit, al tren, amb l’Avui; una edició que haurà
de mantenir-se ferma molt temps. MAI veurà ni de lluny la paperera del reciclatge. L’essència d’un diari del 13 de desembre de 2009 no es recicla, persisteix.

Abans de tenir temps de llegir el segon article ja sento…enveja. Argument de pecat per tots aquells que tenen l’oportunitat de publicar una columna en un dia tant especial; de ser empíricament partíceps. No tinc parcel·la a l’Avui, però no puc deixar passar l’oportunitat de parlar del meu particular “jo hi vaig ser, jo ho vaig viure”. El número que en teoria augura mala sort és, a dia d’avui una xifra important ja que diumenge va començar una carrera de fons per desbancar el “7” de la seu tro de rei de l’atzar. Sovint escric per tocar de peus a terra. Avui ho faig per creure, per evidenciar el que ha passat, i sobretot, per no oblidar. Entre tots podem canviar el sentit d’aquest 13, però sobretot atribuir-l’hi termes com tolerància, justícia i camí (amb carreteres, carrerons, camins de carro, però d’un sol sentit!). I sobretot deixar enrere visions extremistes i menyspreu.

No parlaré de coses que no domino i que, ja hi ha qui ho fa, i molt millor. Només puc dir que una campanya que aconsegueix mobilitzar a més de dos-cents mil catalans sense suport institucional és, indiscutiblement, una realitat que cal analitzar i sobretot, canalitzar cap a la fita comuna. Per això, ara és l’hora de la política, més que dels partits.

Hi ha moments que marquen una línia en forma d’oportunitat i ho sabem perquè ens percebem com espectadors d’aquesta. Les cames arronsades damunt el llit, una espurna a mig camí entre la intuïció i el desig, l’esperança tensa davant la televisió i finalment un nus que es desfà i baixa fins els llavis en forma d’orgull. Sents el màxim exponent de la identitat i t’entristeix pensar que hi ha qui es mereixia més que tu viure aquest dia. Només et resta no oblidar-ho per fer justícia a les arrels més fortes d’aquest país, que són a la vegada les teves pròpies arrels. I després arriba la calma, reflexió i l’hora de fer lectura. Ara a seguir caminant sense perdre l’objectiu de vista. A buscar el camí, sense precipitar-nos, vigilant on trepitgem i fent-ho amb fermesa. I algun dia el 7 deixarà pas al 13.

Preguntes o respons al 2009?

No faré una entrada sobre les festes nadalenques. No vull. No em surt de dins, i no escric per escriure. El dia que ho faci voldrà dir que no valoro les lletres. Però sí que faré inventari i per què no, demanaré. Demanaré lletres que acabin amb "?". Sí amb "?". Vull créixer, i per això necessito preguntes. Un dia algú em va dir que per voler preguntes més que respostes "anava el revés del món". Més igual. Les plantes creixen amb aigua i jo amb preguntes. Abans no ho sabia, però ara crec que no pots evolucionar si saps les respostes abans de les preguntes. No ho havia vist, però com sempre, l'essencial de les qüestions ha estat decidida abans que comencin a escriure's les lletres. Per això, crec que més sovint del que pensem formulem respostes amb interrogant, no preguntes. Suposo que per extensió m'atrau més la gent que planteja bones preguntes, més que els que saben moltes respostes. Em transmeten confiança, un atribut que prové, més que de tenir moltes respostes, d'estar obert a moltes preguntes.

Desconfio de les preguntes (aparentment) absurdes o senzilles, són les que em descobreixen un món. Pel 2010, vull preguntes noves. Però sobretot conservar-les, igual que els somnis mai sabem quan ens poden fer falta. Jo ja he fet un petit inventari de preguntes, una per cada mes. I tu, preguntes o respons?

-Per què sempre escullo el camí més llarg per tornar a peu a casa?

-Per què odio la intolerància sent l'odi el major exponent d'aquesta?

-Per què m'agrada més Esquire, revista tècnicament d'homes, més que una de dones?

-Per què cada vegada que em parlen de Crepúsculo crec que tinc al·lèrgia?

-Per què el sol m'aclareix el cabell, però m'enfosqueix la pell?

-Per què em vaig negar a llegir l'Ombra del Vent quan es va publicar, i ho he fet ara?

-Per què crec que es subestima a Stieg Larsson i la serie Lost?

-Per què no suporto tenir més llums oberts del necessari, però m'empipa baixar a Vic i trobar-me uns (no) llums de Nadal?

-Per què m'agrada més la música dels 80 i 90 que l'actual?

-Per què quan dubto entre pizza i pasta si em diuen "pizza" menjo pasta?

-Per què dormo al tren quan torno, però no a quarts de vuit del matí quan marxo?

-Què fas quan no saps què fer?

Sergi López i Non Solum, l’actor i el trepidant monòleg existencial pugen de nou a l’escenari

L’actor català portarà aquest dissabte al Teatre Auditori de Granollers les mil cares d’un sol espectacle

El dia 28 de desembre a les 22 h s’obrirà el taló del Teatre Auditori de Granollers per acollir un dels monòlegs més exultants de la temporada: Non Solum. Sergi López és un sol home que posa cara a infinitat de personatges i es desespera per resoldre una pregunta: què està passant aquí? Per tal de respondre aquesta qüestió l’actor protagonista de la última pel·lícula d’Isabel Coixet posa infinitat cares a peculiars personatges. Aquests, dubten, pregunten, criden i canten, però sobretot fan compartir el gust d’estar a escena. Aquesta pregunta tan existencial arrossega amb ella al públic a un territori que provoca riures i reflexions. Segons els autors del text (Jorge Picó i Sergi López) “tots els elements de l’obra s’han anat simplificant”, despullant l’escenari d’escenografia i cobrint-lo d’infinitat de preguntes: Què passa? Per què no em creuen? I si les aparences no només enganyen sinó que, a més, són sempre les mateixes, però diferents? Rere preguntes tan abstractes i corrents a la vegada, les respostes mai poden ser les previstes.

Non Solum es presenta com una comèdia existencial on el destí del monologuista és dubtar relativament de tot en absolut. L’actor parteix d’una pregunta en evolució, que creix i dóna com a fruit més preguntes. El polifacètic Sergi López crea infinitat de personatges amb els que dialoga, discuteix i fins i tot, se’n fa còmplice. Tot això, només amb el gest i la paraula, tot un exercici d’interpretació per part d’un dels actors catalans més internacionals.

És una pena que no tinguem l'oportunitat de veure'l més sovint dalt un escenari. És un cop d'aire fresc entre tants actors de monòlegs que arranquen rialles, sovint rialles previstes i clonades. Les que ell provoca tenen mil sabors: dolç, amarg, fins i tot àcid. Però mai perden el que et fa venir ganes de més: el sabor de la frescor.

El despertar dels sentits

Com si els sentits se’m despertessin d’una anestèsia. Vull palpar fins l’oxigen i no ser dèbil als sentits, però a la vegada, no puc deixar de ser-ho. Fa dies que em costa percebre. Si els núvols rellisquessin del cel i els carrers es submergissin en un llac de boira els meus sentits esclatarien en orgia. Mentre això no arriba abaixo la llum. M’agrada mirar a través de les ombres; sinuoses, difoses, desdibuixades. Evoquen a una fantasia obligada i em desperten. Em desprenc del que no necessito i m’estiro a escoltar cançons que fan desbordar els sentits: Wicked game, Down in a hole, Soft black storm, November Rain... Tanco els ulls i la sang crema. No ho entenc d’altra manera. Falta poc per retrobar-me amb els sentits, però continuo tenint ganes de pluja. Surto al carrer i em poso les ulleres, no vull que em llegeixin els pensaments.

"Hoy no me puedo levantar", buscant les paraules d’una dècada

Sé d’avançada que avui aquesta crítica es vestirà de paraules aproximades. No em sorprenc, és la sensació que experimento cada vegada que una cosa m’agrada molt. Paraules infinites en evolució. En tenia ganes, perquè mai dic que no a qualsevol cosa que impliqui un escenari i una platea, però tenia certs dubtes sobre si el musical de Mecano, oficialment conegut com Hoy no me puedo levantar, em satisfaria. Prejudicis? Potser, però fonamentats. Massa marketing envoltant el “revival” dels anys 80 i, sobretot, massa anys escoltant Mecano com per digerir una (possible) infidelitat artística. Afortunadament, els prejudicis es van dissoldre pocs minuts després de començar l’espectacle. L’estona passava i una altre inquietud començava a perfilar-se, intuïa que passaria això... “com ho explico?”.

Durant la roda de premsa de presentació, Nacho Cano, creador i director del musica, va afirmar que el musical “no està per sota del nivell dels musicals que arriben de fora”. Trobo més adequades les paraules del senyor de la fila 14, amb qui vaig experimentar un moment de telepatia: “que bo, és casi un miracle que sigui d’aquí!” (que no és sinònim que “està al nivell dels que venen de fora"). Així, tot i la brillant posada en escena i el cos de ball, és difícil posar al mateix nivell Hoy no me puedo levantar amb musicals tant emblemàtics com El fantasma de la òpera o Chicago, de Broadway. Afirmació comprovada. Així que siguem positius, però realistes.

Si una cosa s’ha de reconèixer és que el guió navega entre les cançons de Mecano, sense alterar les lletres. Aquestes serveixen de fil conductor per una història tant divertida, com real i colpidora. La ambientació no és queda en l’escenari, sinó en un acurat recull d’expressions i anècdotes pròpies dels anys 80.

Rere els arquetips dels 80 que representaven els protagonistes, Mario, María i Colate; i els (excel·lents) secundaris Panchi i Guillermo s’hi configura l’essència del musical, una trama mirallada en les històries de joves que viatjaven a la ciutat per viure el que fins aleshores veien en somnis. Així, tot i la idealització, el musical no passa per alt el que va significar la dècada dels 80: “la pèrdua de la innocència”.

Interpretar. Ballar. Cantar. Si multipliquem això per dos o tres el resultat es diu ‘suplents’. Cadascun d’ells cobreix entre un i dos papers i, en molts dels passes d’entre setmana ells són els que donen vida als personatges. Sovint no es menciona, però és un aspecte en tenir en compte que ens parla, no només de la qualitat dels actors, sinó de la qualitat que es troba a l’escenari i que no sempre veiem. Cal destacar la interpretació de Marcos Rodriguez en el paper de Colate. Primer fascina amb la seves espurnes còmiques; després et fa el cor petit, apartes la mirada i fora del teatre no pots deixar de pensa-hi. Aquesta és la consagració del gran paper d’aquest musical: no poder determinar la frontera entre la realitat i la ficció, perquè veient cantar a Colate “perdido en mi habitación” trobes massa similituds amb realitat. Ell, tot i no narrar la història oficialment, actua de fil conductor per una trama que parla de somnis trencats per la droga, somnis materialitzats gràcies a l’amistat, somnis trencats per l’ambició... i tota la classe de somnis que van explotar en la dècada de la creativitat. L’avantguardisme de Nacho Cano tampoc decep: pantalles lluminoses i cameres gravant en directe que formen part de l’escenari, així com una excel·lent música i una sòlida interacció amb el públic, tot i que previsible .

Sabia d’avançada que avui aquesta crítica es vestiria de paraules aproximades. Me’n vaig adonar quan sonava “Los amantes”. També amb “Aire”. Mirava a la meva dreta i esquerra. Dos rostes en què mi reconec somreien. La situació havia canviat. Ja no era només l’espectacle. Era un MOMENT. No s’adonaven que els mirava, però a mi se m’havia parat el temps. I llavors va tornar la inquietud que pressentia... “com escric aquest moment per no oblidar-me’n?”.

Les empremtes del temps

Quan tenim els ulls tancats l’absència de llum fa que només puguem veure un sol color, el negre. Com a molt, quan els tanquem queden resquitis que ens fan percebre una pólvora de color, però s’acaba tornant negre. Així, quan creiem que ens hem despertat per la llum no és exactament així. La llum s’encarrega de fer-nos saber que ens trobem en un estat del que encara no som conscients: desperts.

Avui la llum de cap de setmana m’ha dit que m’estava despertant. Irrompia per unes cortines semitransparents, perfectes perquè només deixen entrar els pigments daurats, aquells que no molesten a la vista. Són les 09:20. M’agrada veure que avui entro al món dels desperts per propi peu. M’he avançat al cant del nokia gall digital. M’estiro entre l’edredó, faig la croqueta unes quantes vegades i quan noto que les articulacions comencen a llevar-se...argh! Terra fred! Mitjons i la resta de tela que els segueixen. La meva cara té set. Aigua. Ahh... un nou món: el dels (casi) desperts. Ja amb una protecció entre el terra i jo poso rumb a la cuina. Les 11:20. ????. Com pot ser que hagin passat dues hores des que m’he llevat? Ara sí que crec que seria útil posar en pràctica tants problemes de X i Y jugant a l’amagada. Però alguna cosa em diu que els dubtes quotidians prefereixen jugar a l’amagada amb el raonament. Exacte. Ahir vaig tirar enrere l’hora del mòbil manualment. Però se m’havia escapat que aquesta extensió dels meus llavis, mans i orelles sap com m’agrada dormir, així que automàticament m’ha fet el favor de saltar una hora menys en el temps. Per tant, entre ell i jo em tirat enrere dues hores la meva vida. Mentre, el rellotge de la cuina resta inalterable, fidel al tic tac de les busques.

Continuo a la cuina. Un got d’aigua, l’element fidel de cada matí. És com tocar al timbre, ja que sense ell els aliments posteriors són rebuts al meu estómac amb les portes tancades. Un cop m’han obert divago entre: cafè amb llet de soja, colacao o te amb llet? Encenc la cafetera, decisió presa. Avui agafo una tassa que s’estreny per dalt, així que començo a partir les galetes perquè sinó no m’hi cabran. La tassa m’arranca el primer somriure d’avui. És un record de Mariposa, un poble perdut al desert d’Arizona. Suposo que necessitem, fins i tot quan ens creiem adormits, recordar moments irrepetibles. Hi penso i m’adono que les tres tasses que més utilitzo tenen un ancora a moments que necessito recordar. Acabo d’esmorzar, més a Mariposa que a Taradell.

Em resisteixo perquè m’agrada escollir entre dos temps, però sé que no té sentit. Tiro enrere una hora el rellotge de la cuina i n’avanço una en el mòbil. Rellotges sincronitzats amb el temps i, de rebot, jo amb ells. Són les 10:48 i porto la llibreta i el boli, dos elements amb qui m’hi porto bé perquè creen coses atemporals, ancores en forma de paraules. Busco una pàgina sense història i el boli comença a lliscar:

Quan tenim els ulls tancats l’absència de llum fa que només puguem veure un sol color, el negre. Com a molt, quan els tanquem queden resquitis que ens fan percebre una pólvora de color, però s’acaba tornant negre.

L’univers Tarantino, un món oníric a part.

Un pla estàtic. A vista d’àguila. Una austera seqüència que no arriba a seqüència sencera. I el més important, la absència de música. Va ser en aquest absència quan me’n vaig adonar: un malson. I dic mal son a risc de semblar exagerada perquè no concebo una pel·lícula de Quentin Tarantino sense una gran banda sonora. Diuen que cal explicar els somnis lletjos perquè no surtin del món oníric on s’han concebut i jo no em podia permetre sortir decepcionada després de veure Malditos Bastardos. Resultat: explicar el malson perquè ja se sap, com més l’expliquis més probabilitats que no es compleixi. I un cop més la probabilitat ha donat bons resultats. Ni plans estàtics, ni seqüències a mitges i una eloqüent banda sonora que sembla nascuda per l’ocasió.

Una vegada més Tarantino crea excés d’expectatives, i ja se sap què passa amb les expectatives...que acostumen a desinflar-se en el producte final. Amb ell i només amb ell, miro a les expectatives als ulls, i me les crec. Un cop més satisfà. Igual que en totes les seves pel·lícules, Malditos Bastardos comença a parlar abans que un dels personatges hagi articulat paraula. Malditos Bastardos comença amb un llençol, que podria ser una pantalla. Una imatge premonitòria que senyala que a partir d’aquest moment el cine ja està dins la pel·lícula. L’escenari principal: un cine. L’element clau: una pel·lícula anti nazi. Aquesta pel·lícula dins la pel·lícula és l’eix central que acaba unint a tots els personatges, però encara hi ha un element més que no se’ns pot escapar: la última cita del film. Aldo Raine (Brad Pitt) tanca la pantalla amb una frase tan cinèfila com i eloqüent: “Creo que ésta va a ser mi obra maestra”. Arribats a aquest punt et planteges si les paraules surten de la boca del director o de Aldo el Apache. Després de veure Malditos Bastardos no puc tenir la resposta més clara.

Igual que en altres de les seves obres (sobretot Reservoir Dogs) podem crear-nos dos opinions força diferents en funció de si ens quedem en la superfície o decidim excavar. Si ens quedem a la superfície podem resumir la experiència i la temàtica en la declaració d’intencions del tinent Aldo Raine: “No se vosotros, pero yo no me abri paso a tiros por Sicilia y después salte de un puto avión para enseñar humanidad a los nazis. Los nazis no tienen humanidad. Por eso todo malnacido que encontremos con ese uniforme debe morir”. Però si cabem una mica trobarem totes les característiques del cine de Tarantino: personatges que es presenten com llegendes sempre sota un àlies, dolents que no poden ser més atractius, salts en el temps, diàlegs irònics, explícits i sorprenents, referències humorístiques a clàssics del cine, violència explícita, imatges de peus femenins i una direcció fotogràfica acurada i increïblement explicativa. A més a més, el director ha tornat a demostrar que els actors experimenten un abans i un després a ulls de l’espectador després d’haver estat dirigits per ell.

Eli Roth com a Donny Donowitz i Brad Pitt en el paper del tinent Aldo Raine, àlies Aldo el Apache

Mélanie Laurent en el paper de la jueva Shosanna Dreyfuss

Tarantino torna a aconseguir rere riures i tensió que t’emocionis com un nen quan t’asseus a la butaca del cine. Tot i així, el seu cine ha madurat des de Pulp Fiction, però no ha perdut l’essència, només s’ha perfeccionat. És sobretot en els diàlegs on es veu aquesta evolució, però està clar, quan la pel·lícula li demana ser un maldito bastardo deixa de banda tota formalitat. I el que més m’agrada: la intriga que ell crea prové de les paraules, no dels fets. Ofereix diàlegs tan rics com excitants. Això si, cal tenir paciència per aguantar-los.

“Creo que ésta va a ser mi obra maestra”. Recordaré aquesta frase. I si es materialitza en algun dels meus somnis en forma d’Oscar a millor pel·lícula o Millor Actriu per Mélanie Laurent (Shosanna Dreyfuss) o Millor Actor per Christoph Waltz (Coronel “caza judíos” Hans Landa) sabeu què? No ho explicaré. Ja se sap, si expliques els somnis no es compleixen!