dijous, 5 de març de 2009

El Morter, un nou concepte de calçotada

És època de calçots. No em fascina aquest menjar, però almenys un cop l’any sento la necessitat imperiosa de devorar-ne uns quants. Deu ser per allò de mantenir la tradició catalana? Segurament sí. Tot i així, la tradició cala en mi fins un cert punt; és obvi que sinó m’agradessin els calçots no en menjaria. La calçotada 2009 ha estat diferent: ha marcat un abans i un després en la meva percepció d’aquest aliment que prové de la ceba. La raó: sortir del restaurant tal i com hi havia entrat: neta, sense cap taca al vestit ni carbonet a les ungles. Sí, és difícil de creure que existeixi un lloc així però hi és. Es diu El Morter i es troba a Manlleu, Osona.
El Morter és un lloc acollidor i reparteix el ritual de la calçotada en dos espais. El pati interior és el primer escenari. Tant bon punt ens asseiem al voltat de la taula, el cambrer ens explica com transcorrerà el dinar: “ara podeu deixar les coses aquí. Tot seguit els conduiré a la part exterior. Els calçots ja s’estan fent, així que l’únic que han de fer es guarnir-se per no embrutar-se i disfrutar! Quan estiguin tips tornin cap aquí i servirem les amanides i la carn a la brasa”. Abans que ell ho expliqués jo, observadora de mena, ja sabia que aquella era una calçotada diferent. Fora, uns comensals semblaven sortits de la taula d’operacions, una estampa a mode de premonició del que cinc minuts després faríem nosaltres: vestir-nos amb guants de tacte màxim, un pitet gegant amb butxaques incloses per posar-hi els tovallons i un pot amb la corresponent salsa pels calçots. A partir d’aquí tot va ser rodó: Dues majestuoses oliveres regnaven al mig del pati, l’olor de calçots i pa torrat inundava l’atmosfera i el peculiar gust d’aquest producte típic de terres tarragonines delectava a tots els assistents. Un plaer per a tots els sentits que no passa de 30 euros per persona.
Aguns creuran que cal l’evidència de la terra per fer una bona calçotada, cal embrutar-se per gaudir-ne. Tanmateix el gust hi té poc a veure en tot això. Acabem bruts o net els calçots no perden la seva essència. Així doncs, perquè no gaudir d’aquest nou tipus de calçotada?

3 comentaris:

marta masqué ha dit...

adriana no hi estic gens d'acord! una canlçotada és la magia de fer foc a terra, passar un filferro etnre els canlçots fer-los i menjar-los entre estovalles de paper de diari i el vent de les comarques de tarragona! i quedar brut, pringós, negre... i amb taques de salsa de calçot a la semarreta! seguit d'unes mongetes amb botifarra (o llonganissa com diuen a tarragona)...ah..i arribar a casa fent podor de fum!

si! això és una bona calçotada...

un peto!

adriana ha dit...

Eiii Marta!!!

weno weno no et negaré que té el seu encant, però aquest nou tipus de calçotada també em tira. Encara que si és per passar amb una d'aquelles tardes de llarga sobretaula prefereixo la de tota la vida. Tot i així val la pena provar-ho!
Espero que vagi tot molt bé per Luton!!

ptons!

Miquel Vila Solà ha dit...

Estic d´acord amb la marta masqué!!!
Per assaborir una bona calçotada res millor que embrutar-te i fem olor de fum!!!!

JAJAJA.

Molt bon article gastronòmic, això si.
Molt maca la teva foto del blog!
Una abraçada.

Per cert, aquest dimecres vaig al Palau Sant Jordi a veure The Australian Pink Floyd Show.
Ja t´ho explicaré.