dimarts, 10 de novembre de 2009

"Hoy no me puedo levantar", buscant les paraules d’una dècada

Sé d’avançada que avui aquesta crítica es vestirà de paraules aproximades. No em sorprenc, és la sensació que experimento cada vegada que una cosa m’agrada molt. Paraules infinites en evolució. En tenia ganes, perquè mai dic que no a qualsevol cosa que impliqui un escenari i una platea, però tenia certs dubtes sobre si el musical de Mecano, oficialment conegut com Hoy no me puedo levantar, em satisfaria. Prejudicis? Potser, però fonamentats. Massa marketing envoltant el “revival” dels anys 80 i, sobretot, massa anys escoltant Mecano com per digerir una (possible) infidelitat artística. Afortunadament, els prejudicis es van dissoldre pocs minuts després de començar l’espectacle. L’estona passava i una altre inquietud començava a perfilar-se, intuïa que passaria això... “com ho explico?”.

Durant la roda de premsa de presentació, Nacho Cano, creador i director del musica, va afirmar que el musical “no està per sota del nivell dels musicals que arriben de fora”. Trobo més adequades les paraules del senyor de la fila 14, amb qui vaig experimentar un moment de telepatia: “que bo, és casi un miracle que sigui d’aquí!” (que no és sinònim que “està al nivell dels que venen de fora"). Així, tot i la brillant posada en escena i el cos de ball, és difícil posar al mateix nivell Hoy no me puedo levantar amb musicals tant emblemàtics com El fantasma de la òpera o Chicago, de Broadway. Afirmació comprovada. Així que siguem positius, però realistes.

Si una cosa s’ha de reconèixer és que el guió navega entre les cançons de Mecano, sense alterar les lletres. Aquestes serveixen de fil conductor per una història tant divertida, com real i colpidora. La ambientació no és queda en l’escenari, sinó en un acurat recull d’expressions i anècdotes pròpies dels anys 80.

Rere els arquetips dels 80 que representaven els protagonistes, Mario, María i Colate; i els (excel·lents) secundaris Panchi i Guillermo s’hi configura l’essència del musical, una trama mirallada en les històries de joves que viatjaven a la ciutat per viure el que fins aleshores veien en somnis. Així, tot i la idealització, el musical no passa per alt el que va significar la dècada dels 80: “la pèrdua de la innocència”.

Interpretar. Ballar. Cantar. Si multipliquem això per dos o tres el resultat es diu ‘suplents’. Cadascun d’ells cobreix entre un i dos papers i, en molts dels passes d’entre setmana ells són els que donen vida als personatges. Sovint no es menciona, però és un aspecte en tenir en compte que ens parla, no només de la qualitat dels actors, sinó de la qualitat que es troba a l’escenari i que no sempre veiem. Cal destacar la interpretació de Marcos Rodriguez en el paper de Colate. Primer fascina amb la seves espurnes còmiques; després et fa el cor petit, apartes la mirada i fora del teatre no pots deixar de pensa-hi. Aquesta és la consagració del gran paper d’aquest musical: no poder determinar la frontera entre la realitat i la ficció, perquè veient cantar a Colate “perdido en mi habitación” trobes massa similituds amb realitat. Ell, tot i no narrar la història oficialment, actua de fil conductor per una trama que parla de somnis trencats per la droga, somnis materialitzats gràcies a l’amistat, somnis trencats per l’ambició... i tota la classe de somnis que van explotar en la dècada de la creativitat. L’avantguardisme de Nacho Cano tampoc decep: pantalles lluminoses i cameres gravant en directe que formen part de l’escenari, així com una excel·lent música i una sòlida interacció amb el públic, tot i que previsible .



Sabia d’avançada que avui aquesta crítica es vestiria de paraules aproximades. Me’n vaig adonar quan sonava “Los amantes
”. També amb “Aire”. Mirava a la meva dreta i esquerra. Dos rostes en què mi reconec somreien. La situació havia canviat. Ja no era només l’espectacle. Era un MOMENT. No s’adonaven que els mirava, però a mi se m’havia parat el temps. I llavors va tornar la inquietud que pressentia... “com escric aquest moment per no oblidar-me’n?”.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Per no oblidar-te d'aquell moment?...

doncs si no saps com fer-ho no cal que l'escriguis, perquè en aquest cas, el pots escoltar i suposo que et passara allo de que sents una canço i automaticament et transporta a un moment, un dia, una persona.... o fins i tot a una decada!!!

Per sort, els bons records no s'esborren, queden guardats a dins i quan els necessites surten!


Petonet Artista

Per cert!! encara guardo les serpentines i confeti!
veus! un altre motiu per no oblidar!

Lola Daily***

Anònim ha dit...

kar sem iskal, hvala

adriana ha dit...

Aro! gràcies, saps que em va encantar compartir això amb tu, i oblidar-me'n, impossible!

(l'altra Daly)

i per l'anònim...
m'ha costat una mica veure que m'havies escrit en eslovè...em sap greu que "no fos el que estessis buscant". Gràcies per dir-ho, intentaré millorar!