dijous, 30 de setembre del 2010

La gravetat entre les pestanyes


“L’esquena recta…”. Asseguda formava un angle de 90º, ni un més ni un menys. 90º de fortalesa. Alhora, sentia tot el pes de la gravetat sobre les seves pestanyes i s’embolicava els pensaments amb consells recalentats. “L’esquena recta…”. Allà asseguda era com una aquarel·la amenaçada per l'aigua. A punt de marxar amb la primera gota, diluïda entre el color i la transparència. Es trobava a l’arxiu de paraules buides i entre la llum tímida i elàstica d’última hora esperava formes que encara no existien. Només buscava persistir una estona més entre el silenci. Així va aconseguir que no hi haguessin ocells sobrevolant el seu cap, ni núvols negres assetjant-la, ni tampoc pomposos núvols blancs. Res damunt seu. Només transparència, silenci i aquell perfum salat en l’aire. “Inspira, expira”. I amb la primera bocanada d’aire el silenci l’hi va portar una de les respostes. “Sempre quedarà un lloc on expandir-se, un pulmó amb què respirar.” I potser res resultava la paraula adequada, ja que sovint era el sinònim negre de tot.

Era un tarda treta de pel·lícula de Fellini. El pes de la gravetat queia sobre les seves pestanyes i es sentia tant vulnerable com una aquarel·la entre el mar. I llavors, amb les mans tèbies, l'esquena recta i sense res damunt seu que l’hi impedís expandir-se va clavar els ulls al sol. “No hi ha res tant meu com el cel encès quan el miro”





Estiu 2010





divendres, 10 de setembre del 2010

Les 4 paraules de l’agonia

Va posar els peus al carrer trencant els seus espectres amb un caminar contundent. A cada passa una meta. Ser-se fidel i així continuar respectant-se. Arribar a la caiguda del sol sense sentir-se estúpida. Defensar amb ungles i dents aquell racó de llibertat amb què havia nascut. Buscar allò que importava amb els sentits, sota la seva pell. Anhelar. Descobrir. Sortir a la guerra amb armadura, encara que a vegades no servís de res defensar-se. Amb tantes auto-condicions els seus pulmons començaven a demanar més aire del que l’ampli carrer els hi donava. Les passes no quedaven marcades, res feia constar que havia estat allà. Era algú més empassada per la foscor tèbia que regnava als carrers quan s’amagava el sol. A ningú l’hi interessaria saber que havia estat allà, marcant promeses a cop de peu. Quatre paraules li martellejaven dins el cap. Creixement. Respecte. Llibertat. Passió. El buit va ser immediat, perquè poques paraules agonitzen tant si no poden ser omplertes.

I es va parar. Amb els peus clavats a terra i la mirada volant pel cel. Un record que només havia tingut com escenari el seu cap ho va omplir tot de sentit pretèrit.

- Un moment, para’t. - L’hi va clavar ells ulls.

- Has vist mai com brillen els secrets en els ulls dels altres? Els teus semblen dos diamants. Te m’escapes 2 de cada 3 vegades, et detesto i et desitjo 1 de cada 2 i ja començo a oblidar-me de del que fa que tu siguis tu. Esperava que tinguessis la valentia de posar nom el que et passa, però l’aire m’oprimeix el pit amb tal força que deixaré que quedis com una ombra de tu mateix i marxaré. Et trauré pels ulls i t’evaporaràs abans d’arribar a terra. Per sort les lletres encara es deixen acariciar en la penombra.- Va contemplar com les arrels s’apoderaven d’ell, ella va seguir caminant.

Quan va reprendre el pas el seu caminar ja no era contundent; ja no hi havia espectres a trepitjar. No tenia pressa per arribar a casa, les seves galtes ja no necessitaven un lloc impermeable on recolzar-se. El record no era més que els sons del les seves pròpies paraules, així que en realitat l’únic futur que l’hi quedava era el present. L’únic futur que l’hi quedava eren les seves passes.