dijous, 30 de setembre de 2010

La gravetat entre les pestanyes


“L’esquena recta…”. Asseguda formava un angle de 90º, ni un més ni un menys. 90º de fortalesa. Alhora, sentia tot el pes de la gravetat sobre les seves pestanyes i s’embolicava els pensaments amb consells recalentats. “L’esquena recta…”. Allà asseguda era com una aquarel·la amenaçada per l'aigua. A punt de marxar amb la primera gota, diluïda entre el color i la transparència. Es trobava a l’arxiu de paraules buides i entre la llum tímida i elàstica d’última hora esperava formes que encara no existien. Només buscava persistir una estona més entre el silenci. Així va aconseguir que no hi haguessin ocells sobrevolant el seu cap, ni núvols negres assetjant-la, ni tampoc pomposos núvols blancs. Res damunt seu. Només transparència, silenci i aquell perfum salat en l’aire. “Inspira, expira”. I amb la primera bocanada d’aire el silenci l’hi va portar una de les respostes. “Sempre quedarà un lloc on expandir-se, un pulmó amb què respirar.” I potser res resultava la paraula adequada, ja que sovint era el sinònim negre de tot.

Era un tarda treta de pel·lícula de Fellini. El pes de la gravetat queia sobre les seves pestanyes i es sentia tant vulnerable com una aquarel·la entre el mar. I llavors, amb les mans tèbies, l'esquena recta i sense res damunt seu que l’hi impedís expandir-se va clavar els ulls al sol. “No hi ha res tant meu com el cel encès quan el miro”





Estiu 2010





2 comentaris:

Sergi Puig ha dit...

La foto i el text son "Un esclat de sol". M'encanta, és tan tendre i proper que es fusiona amb un mateix. Amb els nostres pensaments íntims...

Per ser oli cal néixer oliva, de res serveix ser voluntariós vapor o calculador gel. Vaig voler transcendir la meva condició aquosa i tornar-me en amaniment de fresques i volubles amanides, però solament vaig aconseguir fregir-me en la seva gèlida verdura. Allà on anava, arrossegava la meva càrrega de lípids llibres, que ja havien passat la meva pàgina, o pitjor fins i tot, ni la hi havien llegit. Fins que vaig trobar a la meva segona part d'hidrogen, el meu món d'oxigen. Ara em sento sòlid i m'evaporo, i em dilueixo, i em concentro, i navego per un vast oceà d'infinites i irisades gotes, on l'horitzó es perd, però el rumb sap a destinació.

Som el que resulta del que estem sent més el que podríem arribar a ser. Aigua i oli, junts i sense poder-se barrejar... com la gravetat en les pestanyes... Un petó Artista. Ets un cel que amaga un sol gegant.

Annouk ha dit...

Genial Adriana!