dilluns, 19 de maig de 2008

Jason Blair, l’esquella del New York Times

Encarregat de donar una altre cara al prestigiós diari americà New York Times, Jason Blair és un periodista que passarà a la història com l’home dels fraus informatius sistemàtics. Blair va néixer als suburbis de Washington i durant la seva època acadèmica va ser el director del diari de la universitat on ja estava dotat d’un gran olfacte per les notícies i talent per narrar-les a parts iguals. Paral·lelament, va rebre la primera oportunitat com a becari del The Boston Globe, propietat del New York Times. Ja en aquest diari els seus companys el consideraven una persona extremadament ambiciosa que arribava allà on volia, sense importar el camí ni els mitjans. De tota manera, sabia què havia de fer per agradar als seus superiors la qual cosa li va permetre ascendir amb facilitat. L’estiu del 1998 va aconseguir entrar dins un programa de promoció de minories ètniques que tenia com a objectiu diversificar la plantilla del Times i donar oportunitat a altres professionals del sector. Aquest fet passaria desapercebut sinó fos perquè Blair és afroamericà, una dada que es va constituir com un dels aspectes més polèmics en la crisis del Times provocada pel periodista.

Blair va entrar a formar part de la plantilla del Times quan tant soles tenia 23 anys i amb 26 ja firmava freqüentment a la primera pàgina i rebia felicitacions personals del director, aconseguint així augmentar el seu càrrec en poc temps. L’èxit, però va durar poc, i el dia 1 de maig del 2007 va dimitir, la causa: copiar i inventar durant gairebé la seva carrera. Tanmateix la direcció del Times el va considerar una estrella fins l’últim moment. Quan aquest va ser descobert el que és conegut com "el millor diari del món" va tocar fons, arribant així al pitjor any dels seus 152 d’història, segons va declarar en el seu moment el president de la companyia Arthur Sulzberg Jr. Concretament, Blair va experimentar tots els pecats capitals de l’exercici periodístic: des d’inventar entrevistes a fabricar declaracions i construir escenes durant més de sis mesos tot copiant d’uns companys i altres, normalment periodistes d’altres mitjans de comunicació. Aproximadament els redactors del "The New York Times" van detectar més de 36 articles falsos dels 73 articles que aquest havia. Així doncs, va passar a redactar notícies sobre les quals no sabia absolutament. De fet, un dels exemples més sonats van ser les cròniques sobre el franctirador de Washington, un home que tenia atemorits a tots els conductors que passaven per les autopistes del voltant d’aquesta ciutat. El més sorprenent era que les cròniques eren absolutament detallades, però estaven escrites des de Nova York, amb la qual cosa es va convertir tot en la història d’un engany molt ben elaborat.
És difícil pensar que un falsejament de la informació reiterat passi desapercebut davant els ulls de qualsevol mitja, especialment en el "The New York Times". La tècnica d’engany del periodista era realment acurada: mentia als seus companys sobre la procedència dels enviaments; per exemple, aparentava enviar les notícies des del lloc en qüestió, però en realitat ho feia des de casa seva, a Nova York. La seva estratègia consistia en seleccionar detalls de les fotografies que trobava per internet per recolzar la farsa que s’havia trobat al lloc dels fets, d’aquesta manera recreava la impressió que podia demostrar tot el que escrivia. Respecte aquestes tècniques d’engany el diari va declarar que "havia utilitzat aquestes tècniques per construir una falsa escriptura carregada de moments emotius de la història recent, des del franctirador de Washington al drama de les famílies afligides que suportaven la pèrdua d’un familiar estimat mort a l’Irak".

Una de les moltes preguntes plantejades a conseqüència de la polèmica Blair era, és i serà sempre: el fet de ser afroamericà el va afavorir o al contrari, i com ell al·lega un producte de motius racistes? Les especulacions són moltes i mai s’ha arribat a una única conclusió. Sigui quina sigui la resposta cal destacar el fet que Jayson Blari pertany al grup de ciutadans nord-americans beneficiats pel "Programa d’acció afirmativa" creat per ajudar a persones pertanyents a minories ètniques, grups de dones i professionals amb algun tipus de discapacitat. Aquestes iniciatives estableixen que les empreses han d’assegurar un equilibri racial. Per això, tot i que la directiva tenia proves que Blair no era una persona 100% clara, es sentia en l’obligació de continuar recolzant al periodista. Així doncs, la condició de minoria ètnica va ser un dels factors que van impedir al cos directiu prendre una decisió radical entorn al cas estudiat. A més a més, s’ha de tenir en compte que a Estats Units les qüestions racials han de ser tractades amb molta delicadesa, ja que accions de acomiadament o suspensions poden ser interpretats com determinacions xenòfobes.

Aquest jove i ambiciós "professional de la informació" no només va fer recaure certa responsabilitat al diari fent ús del racisme, sinó que també es va excusar informant a la resta de mitjans sobre els seus problemes personals i pressions professionals. És important tenir en compte que l’escàndol de Blair va fer qüestionar el sistema de mitjans del Times fins aleshores considerat exemplar. Per això, aquest diari ha hagut de tornar a guanyar-se la credibilitat i confiança dels lectors, un procés que va començar amb la investigació interna del periodista en qüestió que té per títol "El reporter del Times que va renunciar deixa un llarg rastre d’enganys". Més endavant Blair va escriure una confessió en portada complementada amb quatre pàgines.
Jason Blair no és l’únic protagonista en aquesta història; Howell Raines director del Times en aquell moment també es va veure obligat a dimitir, ja que no només no s’havia adonat dels fraus informatius d’un dels seus redactors, sinó que l’havia ascendit algunes posicions durant els anys que aquest va formar part de la plantilla.

Tot i que ens els últims mesos abans de ser acomiadat l’estrella del Times ja havia set avisada per Charles Strum, el seu cap, perquè vigilés més els seus textos plens de petites incorreccions i "deixés d’alimentar-se de whisky i tabac"; si d’una cosa no hi ha dubte és que el recorregut de Jason Blair pels mitjans de comunicació va ser curt, però intens. Ja per acabar només queda dir que a partir d’aquest treball es portarà a terme un anàlisi d’aquest cas, important des del moment en què es va produir per demostrar que "el millor diari del món" no és perfecte i té petites esquelles que passaran a la història, una d’elles anomenada Jason Blair.