dimarts, 20 de maig de 2008

Entrevista a Francesc Homs, polític de CiU

Es necessiten ganes i compromís per a treure el catalanisme d’aquesta mena de pou on se’ns està posant. I és que Catalunya o ens ho defensem els catalans o no ens ho defensarà ni l’apuntador!
Són les 9 de la nit. Sí, és veritat, és una hora una mica estranya per a fer una entrevista, però de fet, l’única que té disponible. Francesc Homs i Molist és llicenciat en Dret per la UAB i catorzè en la llista de CiU. També va ser responsable de la redacció i coordinador del programa electoral per les eleccions autonòmiques del 2003 i un dels màxims encarregats en el projecte de l’Estatut.
Tant bon punt arribo a casa seva em dirigeix al seu despatx el qual és ple de llibres i hi destaca una senyera catalana a l’esquerra de l’escriptori. Sorprenentment, em convida a seure a la cadira del seu lloc de treball, la qual presideix la sala. Ell ho fa en un petit divan col·locat a una punta de l’estança que acosta davant la taula. Aquesta disposició em fa certa gràcia ja que per a un moment em sento com una psicòloga a punt de tractar un pacient. Bromejo amb delicadesa sobre aquesta apreciació. Ell riu i això ens ajuda a trencar el gel.

Va ser militant de la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya i de Convergència Democràtica de Catalunya. Han canviat molt les seves idees de quan era militant a l’actualitat, com a polític d’alt càrrec dins CiU?
No, en aquest sentit més aviat faig broma perquè vaig fer d’adult quant tocava fer de jove. L’experiència t’ensenya a fer millor les coses, però els meus objectius continuen sent els mateixos.
Parli’m dels seus inicis. Quant comença Francesc Homs a fer política?
De fet, la veritat és que no sé quant vaig començar. És una professió que t’hi vas posant gairebé sense adonar-te’n. Tot i així recordo actes molt especials d’aquells primers anys.
Com per exemple:
Quan a mitjans de la dècada dels vuitanta vàrem organitzar la FNEC a la Universitat Autònoma de Barcelona i a resultes d’una bona gestió vàrem trobar gent molt eficaç. També tinc molt bon record de quant donàvem a conèixer la situació de Catalunya a tenor dels Jocs Olímpics amb una campanya que deia Freedom From Catalonia i repartíem prospectes i senyeres per a tot Catalunya. De tota aquest activisme o, tal com se’n deia, política universitària en guardo un gran record.
Per moltes persones Jordi Pujol serà per molts anys "El President". Per a vostè també?
Sí. Tota la vida li diré President.
Una afirmació contundent i plena d’admiració.
És que quant algú s’acostuma a tractar una persona d’una determinada manera és difícil canviar-ho. A més a més, pràcticament tothom li diu President. El que ha arribat a ser president d’un país se l’hi ha de tenir un gran respecte, de fet, és una manera de tenir-se respecte a un mateix ja que en algun moment de la història han representat el país. A part, però el President sempre ha set el President i això costa molt de canviar-ho.
És complicat combinar una feina d’alta càrrec amb la vida familiar com a marit i pare de dues filles?
Sí. És difícil, sobretot perquè la política, sobretot la que jo faig requereix molta feina els vespres. Les reunions de partit, les xerrades i les conferències sempre acostumen a ser els vespres. I malauradament, qui sent ressent més és la família. Tot i així intentes, no sempre amb èxit, deixar la feina fora de casa.
Per què ho diu?
Perquè la política té una cosa, i és que quant arribo a casa i poso la televisió o la ràdio i se’n parla, surto al carrer i me’n parla’n i obro els diaris i passa el mateix. És un continu, i per a tant, costa molt desconnectar. Així doncs, d’alguna manera acaba ressentint a la família.
Els recomanaria a les seves filles que es dediquessin a la política?
Ui, a mi de jove els de casa em van dir "nen no t’emboliquis" i aquí estic. Absolutament hiperembolicat. Per a tant, jo no recomanaria res, ni en un sentit ni en un altre.
Quina relació manté amb els companys de partit?
Bona perquè hem trobat un equilibri. La majoria de companys de partit fa almenys deu anys que ens coneixem i, tot i que tenim una molt bona amistat, cadascú fa el cap d’any amb els seus amics. És necessari mantenir els amics de sempre que es troben fora de la política, entre altres coses perquè això ens permet desconnectar més.
Entre vostès també han sorgit les diferències dels que pertanyen a Convergència Democràtica i dels que pertanyen a Unió?
Diferències n’hi ha hagut sempre, però tenen un objectiu comú: el catalanisme. Però així com per Convergència la única raó de ser és el catalanisme, per Unió és el catalanisme, i a més a més són socialcristians.
Amb qui és més fàcil mantenir un diàleg, Carod Rovira o José Montilla?
La veritat és que he parlat molt poc amb tots dos, però crec que Carod Rovira. De tota manera procuro tenir bona relació amb tothom.
En un article d’opinió publicat al diari El Periódico afirmava: "La Corona és la única institució no polititzada i, per a tant, amb capacitat d’exercir un simbòlic i necessari arbitratge". Pot explicar-me millor aquesta idea? És que això de "necessari" no ho acabo d’entendre?
En la separació de poders, executiu, legislatiu i judicial n’hi ha un, el judicial que no pot estar influenciat per la partidització. En un sistema democràtic, on s’han d’equilibrar els poders és bo que hi hagi alguna institució, en aquest cas la Corona que sigui objectiva. Per això és necessari, perquè sinó a l’Estat Espanyol aquesta funció l’acabarien fent els partits. D’aquesta manera hi ha algú que es situa per davant de les confrontacions polítiques.
D’això en dedueixo que la separació de bens perilla?
De fet ho va entredir Alfonso Guerra ja fa molts anys amb una mítica frase: "Rosseau ha muerto". A més a més, actualment quan es vota a les eleccions generals esculls amb el mateix vot els membres del Senat i el president del Govern, i de resultes de qui tingui més pes polític triaràs els òrgans judicials. Això significa que la separació de poders està absolutament polititzada i que la única institució que manté un cert equilibri i que parla en nom del conjunt, no de uns o altres és la Corona, mal que ens pesi.
Què és ser catalanista?
Em remetre el que diu el diccionari dels estudis catalans ja que hi ha molta gent que manipula el terme. Per a tant, ser catalanista és tenir devoció per la pàtria catalana. A més a més és un moviment polític que vol la plenitud de l’autogovern per Catalunya i els països catalans. Llavors, quan sents que algú diu que és catalanista i tot això ni ho practica, ni hi creu ni ho defensa el que està fent és manipular la paraula catalanista.
Què es necessita per refundar el catalanisme?
Ganes, compromís i fonamentalment estar d’acord amb dues coses: el primer és que en aquests últims 150 anys el catalanisme ha estat la millor solució per les coses del país, tant des del punt de vista de la identitat, com del progrés econòmic i el benestar. I el segon és deixar les disputes i baralles estèrils i concentrar-se a treure el catalanisme d’aquesta mena de pou on ens fa l’efecte que ens estan posant. I és que Catalunya o ens ho defensem els catalans o no ens ho defensarà ni l’apuntador.