dijous, 5 de juny de 2008

Un dia a la FEC




Saltar del llit plena d’expectatives, il·lusions, amb els peus descalços i un somriure a la cara d’aquells que il·luminen els dies emboirats. Aquesta no és la meva realitat, almenys no la diària. No acostumo a despertar-me fins a mig matí, tot i que des de les 8:30 se’m demana que tingui els cinc sentits als cent per cent. Tot i així acostumo a llevar-me tant emboirada com els dies d’hivern, no hi puc fer més. M’encanta el paisatge que es pot veure des de l’autobús que recórrer Taradell-Vic, el podria descriure detalladament amb els ulls tancats, la qual cosa fa que m’evadeixi entre els meus pensaments: “Avui és el principi de la meva vida”, penso sovint.
Només entrar per la porta de la Universitat aquest sentiment optimista s’esvaeix darrere la quotidianitat, si més no fins que em prenc el te de les 10:30. És en aquest precís moment quan, tot i saber a què ens exposem, als estudiants ens entren unes ganes fabuloses de no fer res. Normalment, però aquesta temptació passa amb una dosi de força de voluntat.
Les hores de classe transcorren lentes, però sempre hi ha excepcions. Hi ha professionals que denoten vitalitat i seguretat; els que ajuden a veure l’estudi i la vida amb un cert nivell crític, els que et donen informació i llibertat per opinar, però que alhora et mostren que més informació no significa més llibertat. Tanmateix, també topem amb un altre tipus de professionals. De presència agradable, però inquietant són els que expliquen, però no interpreten i no deixen interpretar, els que fan del to de condemna és el seu principal distintiu. Hi ha una gran fauna a la FEC, i com a tal també hi regeix la llei del més fort. Sota la cortesia la gent dissimula la seva indiferència. Tothom va amb peus de plom, però tothom a la seva, de fet, en algun moment tots fem un paper diferent al que representem. La competivitat exercida amb esportivitat acostuma a ser el pa de cada dia. El motor que ens empeny a transcórrer sis hores entre les parets etèries de les aules dotades d’un aire dens, l’atmosfera característica a partir de la segona classe, és l’ambició d’inventar i determinar el nostre futur a partir del que ens agrada.
Arribats a les 10:30 tot canvia, com si d’una altre jornada es tractés.
- Un te amb llet senyoreta?- diu l’Albert, el propietari del Fet Nostre, el bar que visitem matí sí matí també cada dia, almenys un cop. Aquesta frase és simple, però són les cinc paraules que marquen un dels moment més importants del dia: per fi despertaré definitivament, no només tindré els ulls oberts, la boira s’esvairà dins el meu cap! Bé depèn de la classe que vingui després la boira pot tornar momentàniament.
- Sí! I un...- Continuo jo indecisa rumiant què menjaré.
- Mini de...- Normalment l’Albert m’ajuda en la meva selecció.
- Truita, avui truita!
Es increïble la rendibilitat que es pot treure a trenta minuts comprimits de pausa. Som capaços d’esmorzar i paral·lelament, llegir el diari, comentar les noticies més destacades i parlar sobre banalitats i el que ens preocupa. Sovint a les 11:00 la temptació de les 8:30 reapareix. Ara la força de voluntat ha de ser major ja que ja la situació és més llaminera: et trobes aposentat còmodament i gaudeixes d’una bona conversa, la qual hauràs de tallar si vols evitar els remordiments que procedeixen el que normalment anomenem “fer campana”, “pillar”... El retorn a classe és força pesat. L’aire es torna de color morat, però aquesta és una sensació momentània producte de la “mandra” que es va esvaint mica en mica. De fet, en qüestió de minuts es torna d’un daurat clar gràcies els raigs de sol que entren pels grans finestrals de l’edifici F. Tanmateix, les aules PC i MAC són una excepció ja que el microclima que s’hi respira no permet aquest canvi, de fet la sensació de densitat en l’aire augmenta per moments.
Els minuts passen i gairebé són les tres. El meu estómac comença a remugar. Quan sona la meva campana mental m’acomiado i m’allunyo carrer avall entre els blocs de la Universitat que sé que demà tornaré a veure a primera hora producte de la quotidianitat. De camí a casa m’evadeixo entre els meus pensaments: “Demà serà el principi de la meva vida”.