dijous, 30 d’octubre de 2008

Pertorbador tret a la realitat

Hi ha imatges que ens queden gravades a la retina durant hores, dies, fins i tot anys. Hi ha melodies que no ens podem treure del cap, constituint-les com la banda sonora interior d’un dia; i hi ha fets que ens impacten de tal manera que no podem obviar. Això és el que li va passar a Jaime Rosales quan va conèixer que ETA havia matat a dos guàrdia civils a Capbreton, França. Així doncs, partint d’un fet desgraciadament habitual en l’actualitat espanyola Rosales va decidir narrar l’assassinat de Fernando Trapero i Raúl Centeno i el dia a dia del terrorista en el seu tercer llargmetratge. A estil de les grans pel·lícules mudes, el barceloní construeix una narració audiovisual de l’atemptat des de la perspectiva de la quotidianitat, la qual cosa dota el film de certa pertorbació ja que, tot i que els plans de camera són majoritàriament llunyans excepte en la visió de les dues víctimes durant al bar s’indueix a la concepció de les dues víctimes com a semblants, la qual cosa les converteix en extremadament properes.
Si una cosa és notòria en “Tiro en la Cabeza” és que el director, no només confiava plenament en el projecte, sinó que tenia grans inquietuds per exterioritzar. El resultat és doncs, una pel·lícula força política, a diferència de la que la que el va fer mereixedor d’un premi Goya: “La Soleddad”. La narració de l’atemptat de la banda terrorista a Capbreton resulta un exercici arriscat que reflexa la mentalitat de Rosales, però que tot i així ofereix una lectura molt més lliure que altres projectes cinematogràfics que actuen com a contrapunt d’una ideologia, o bé com a reforç.

“Tiro en la Cabeza” és una pel·lícula de difícil etiquetar. De fet ja és complicat perfilar-ne la característica que, aparentment, hauria de ser més senzilla i bàsica: muda o parlada? Jo encara no he aconseguit respondre’m aquesta pregunta, però sí que he pogut extreure una conclusió de tot això. I és que encara que, actualment, una pel·lícula sense diàleg ha de ser molt bona perquè resulti a la gran massa de públic (substituint el diàleg per interpretacions magistrals, per exemple), a vegades, quant ja sabem la història i no ens han de convèncer de res només cal escoltar els silencis i reflexionar. El diàleg de “Tiro en la Cabeza” va ser elaborat en una setmana, la narració visual és llunyana i pràcticament muda. Sí, aparentment sembla el camí més fàcil per aconseguir l’objectiu de la pel·lícula, però no ens equivoquem, ens agradi o no el projecte de Jaime Rosales, és l’elaboració més complicada i a la vegada pertorbadora que es podia utilitzar per narrar un fet tant confús i psicòpata com l’assassinat a sang freda.

PD: Tot i que m’agradaria facilitar el visionat d’algunes parts de la pel·lícula és força difícil ja que la producció en cinemes ha estat mínima. Així doncs, qui desitgi veure-la pot fer-ho a través de la pàgina: http://www.filmin.es/. Aquí us faran enviar un parell de missatges, i apa a mirar-la amb l’ordinador! A continuació es pot veure una entrevista amb el director, així ens anem posant en situació!