dilluns, 3 de novembre de 2008

El vell rocker que mai serà un rocker vell

De cop i volta havia acabat, però estic segura que no volia baixar. Elliott Murphy estava allà, dret dalt l’escenari, gaudint de les cares d’admiració, alimentant-se del desig del públic. Era el centre d’una sala que es desfeia sota la calor del assistents, una sala situada a la part inferior de l’Ajuntament d’Hostalets de Balenyà. Molts ens preguntàvem per què havia acceptat venir un cop més. Tenia la qualitat i la suficient projecció musical com per mantenir el Palau Sant Jordi durant tres hores absolutament hipnotitzat igual que ho havia fet aquella nit, però des de 1973, quan va iniciar la seva carrera musical, havia apostat per nodrir-se de l’estima de curta distància. Segons ell “el millor públic no es troba a les grans ciutats en les quals hi ha més de deu concerts cada nit. En canvi, venir a Hostalets és millor perquè el públic està per tu”. Jo crec que senzillament li sobra talent i coherència com per decidir no formar part del canibalisme musical. De fet ell mateix ho corrobora: “el 90% de la música és absoluta merda, el 10% qualitat”.

De cop i volta havia acabat; i igual que quant ets petit i no en tens prou amb un sol conte abans d’anar a dormir, la majoria no en teníem prou amb tres hores de concert, que val a dir, ja eren molt més del que estava previst. Tanmateix, sempre tendim a voler allargar els bons moments, i si hagués tocat “Green River” per tercera vegada, n’hauríem desitjat una quarta. I és que aquest novaiorquès resident a París té massa ben acostumat al públic. Tot i que havia entrat al Rockòdrom vestida amb un excés d’expectatives; aquestes ja s’havien complert als primers cinc minuts de concert. Com si d’una premonició es tractés ja no calia esperar a comprovar el que els seus seguidors més fidels asseguraven, era qüestió de temps corroborà el que tots sentíem, i arribats a l’altura de “Little Touch of kindness”només teníem una tasca: bategar i palpar el moment sense deixar-nos un sol aspecte, per quan arribéssim a casa tornar a assaborir el moment, tornar a sentir en un diferit mental el repertori d’aquest mestre de porcellana. La seva imaginació poètica i lletres introspectives van sonar al llarg de la nit amb cançons com la festiva “Whats that”, la reflexiva “On My Mind”, o l’èpica “And General Robert E. Lee” single del seu nou disc “Notes from the Underground”. També es va poder gaudir de cançons d’anteriors àlbums com “Little Touch of kindness”, “Last of the Rock Stars”, “Aquashow” i moltes altres, totes dotades de precisos sons de guitarra espontàniament estudiats. El francès Olivier Duran, mà dreta del polifacètic Murphy des de fa onze anys va ser l’encarregat de fer embogir les cordes de la guitarra acústica, precipitant-les en un orgasme musical desbocat de sons nets i despullats, que sovint es completaven amb el so nostàlgic d’harmònica.

No, no havia acabat de cop i volta. A tots ens ho semblava, però feia força estona que allargava. Però igual que la seva música, Elliott Murphy té l’aspecte de ser capaç de superar les hores amb facilitat. Provoca aquest efecte de parada en el temps. Igual d’atemporal resulta escoltar la seva veu sense l’acompanyament de la Normandy all Stars. Quan la sala és buida ell continua regalant aquell tipus de seguretat que només es pot transmetre quan s’han trepitjat molts escenaris, quant creus en tu mateix i transmetre-ho et produeix més seguretat; ja que quan mires als ulls del teu davant hi trobes l’admiració i el desig. És per això que afirma que “la millor part de ser músic és el públic i el sentiment que et transmeten quant toques”.

De cop i volta la fluïda conversa havia acabat, però els seus ulls com dos forats negres perfectament col·locats en una pell de porcellana et cacen i no et deixen escapar. El dualisme que transmet la seva pell de porcellana aparentment fràgil, contrastada amb la irreverent vitalitat resulta impúdica, una reflexió sorprenentment amoral. Fora el carrer la calor del públic ja és escassament perceptible. Un cop a casa la figura del vell rocker que mai arribarà a ser un rocker vell cobra vida en una cinta de veu enregistrada on afirma: “si he d’escollir alguns dels àlbums serien el primer i l’últim. El primer perquè és molt especial ja que ets molt jove i innocent. És en aquest on hi poses totes les teves esperances i amb el qual comences un camí que no saps on et portarà. L’últim perquè és el més recent i amb el qual t’adonés que el rock and roll continua aconseguint que t’evadeixis”.

3 comentaris:

Miquel Vila Solà ha dit...

Precioses crítiques de música i cinema les que fas. Deliciós blog d´exquisita lectura. Un plaer submergir-me en els teus escrits.
Felicitats altra vegada Adriana.
Miquel

adriana ha dit...

gràcies Miquel! estic encantada que t'agradi, saber que hi ha una persona que ho llegeix i l'hi agrada és el que m'anima a a anar publicant les coses. Moltes gràcies!

Adriana

Roger Carandell ha dit...

Iepaaa!! Molt ben escrit! Guai el blog! Segueix així! ;)