dilluns, 17 de novembre de 2008

EL MILLOR ESMORZAR DE LA HISTORIA DEL CINE

Fidel a la novel·la de Truman Cappote “Breakfast At Tiffany’s” (1958), Blake Edwards va portar a la pantalla aquesta comèdia romàntica l’any 1961, situant-la així en un èxit de cartellera que ha perdurat fins els postres dies com la comèdia romàntica intel·ligent per excel·lència. Aquesta pel·lícula, que es va rodar a Nova York amb un pressupost de dos milions de dòlars, va guanyar dos Oscars, per Millor musica i Millor cançó, gràcies a la mítica “Moon River” composta per Henry Mancini i cantada immillorablement per Audrey Hepburn; de fet mai ningú ha pogut superar la seva interpretació recolzada vora la finestra amb una mirada lleugerament melancònica. Igual que el vestit negre de Givenchy “Moon River” semblava feta a mida per Hepburn, una brillant actriu que va arribar als escenaris per casualitat, doncs el seu objectiu era ser ballarina clàssica.

L’adaptació cinematogràfica va tardar poc més de tres anys a arribar a les pantalles. Als cinemes d’arreu del món es podia veure un retrat de la ciutat de Nova York dels anys seixanta. L’encarregada de guiar l’espectador per aquesta fotografia social era Holly Golightly, la qual encarnava Audrey Hepburn, una noia que representa tenir entre 19 i 20 anys i que des dels 14 anys vivia a la gran ciutat per guanyar-se un lloc dins la classe alta d’aquí. Tot i ser una dona apassionada pels bens materials guarda una part humanament trista i somniadora que poca gent aconsegueix percebre. Tant sols un home, Paul Variak (Geogre Peppard), un jove escriptor de poc èxit sap desxifrar què s’amaga darrere les joies, els bons vestits, les ulleres de sol fosques i les pameles de ala llarga que identifiquen a la joveneta de poble. Són personatges que tot i semblar diferents es complementen i viuen situacions similars: tots dos sobreviuen utilitzant els seus encants; ella obtenint petites quantitats de diners dels seus amics esporàdics i ell vivint a l’apartament superior de Holly gràcies a la senyora Failansen (Patricia Neal), una decoradora encapritxada de les dots amoroses del que anys després encarnaria al reconegut Anibal a “El Equipo A”. A partir d’aquest relat apassionant i entretingut la pel·lícula ens presenta a dos individus que tot i que sembla que encaixen perfectament en el món de luxe on es troben, guarden grans conflictes interiors que només resoldran gràcies a la seva amistat. De fet, tots dos estan profundament insatisfets i es troben sobrevivint com poden dins un món de luxe que no és tant perfecte com el metafòric i brillant aparador de Tiffany’s davant del qual esmorza Holly a vegades, per ella el millor moment del dia ja que aquí tot sembla possible.

Diuen que sovint les adaptacions al cinema acostumen a deixar mal regust de boca, però també diuen que hi ha d’haver-hi una excepció que confirmi la regla. Doncs bé, “Desyuno con Diamantes” és aquesta excepció. Els diàlegs són majoritàriament fidels a la novel·la de Capote i estan difuminats, però alhora són contundents i plens d’ironia. A més a més, la música complementa a la perfecció les imatges més apoteòsiques de la pel·lícula: Holly esmorzant a les 6 del matí davant Tiffany’s o cantat “Moon River” asseguda a la seva finestra. Cal dir, que la camera ajuda molt en la descripció d’aquests moments ja que té un moviment força natural i combina els plans de detall com el de la maleta on la protagonista guarda el telèfon i els plans de context i de la protagonista. Aquests són concrets i ens permeten veure la interpretació verbal i no verbal de Audrey, una actriu que desborda de frescor a les pantalles, qualitat que també podem veure a “Una Cara con Ángel” o a “Charada”. Igual que en els seus anteriors i posteriors projectes, Edwars va saber demanar als actors allò que el guió requeria, en aquest cas una dosi perfecte d’elegància. Cal dir que amb “Desyuno con Diamantes” el director va saber crear un segell propi caracteritzat per l’elegància de la camera i del guió.

Si hi ha una cosa que no es pot negar és que “Desayuno con Diamantes” s’ha convertit en un film de culte i ha marcat tendència respecte les comèdies romàntiques de Hollywood, encara que aquestes hagin anat tant ràpid a desprestigiar el gènere i les seves antecessores gràcies a pel·lícules com “Muchos más que amigos” de Nicholas Hytner, comèdia estrenada el 1998. Anys després de “Desayuno con Diamantes” aquesta pel·lícula protagonitzada per Jennifer Aniston i Paul Rudd demostra el que ja ens suposàvem: les comèdies romàntiques de l’actualitat ja no són tant brillants com l’aparador de Tiffany’s. Alguns atribueixen aquest fet a què en aquest gènere ja està tot vist i inventat, però també queda demostrat que algunes pel·lícules com “Cuando Harry encontró a Sally” (1989) de Rob Reiner guarden una mica d’escènica d’aquells anys seixanta en els quals també es van estrenar pel·lícules com “Pijama Para dos” (1961) de Delbert Mann o “Dos en la Carretera” (1967) de Stantley Donen.

Tot i que Blake Edwards es conegut com un dels millors directors de comèdies gràcies a “Operación Pacifico” del 1959 o “10, la mujer perfecta” protagonitzada per Bo Derek al 1979, també ha anat passant per tots els gèneres cinematogràfics, sempre amb un tret comú: la confiança cega amb Henry Mancini com a compositor musical dels ambients que ell tant bé dibuixava.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Mira "Descalzos por el parque" (1967) amb Jane Fonda i Robert Redford, t'agradarà!

Hi ha 4 segons des de que acabes de llegir el post fins que obres l'Ares per baixar-la, jo te'n dono 2!

Un peto

adriana ha dit...

No se qui ets, però gràcies! m'encanta l'aportació, si tens alguna proposta més estic encantada de descobrir pel·lícules noves!

ptons

Anònim ha dit...

Sóc l'Alba, encara que ja t'ho vaig dir a classe, jaja.

En fi, mira la peli i ja em dirs k et sembla. Ens veiem a classe!

Pto!