dimarts, 25 de novembre de 2008

“Entrevista extrema” o entrevista demagògica?

Extrem: “Dit d’allò que va en una direcció o successió donada al darrer lloc, a l'últim de tot”, o bé, “Dit de cadascun dels dos punts, moments, graus, estats, etc, d'una cosa més distants l'un de l'altre”. Cap d’aquestes definicions conté la paraula demagògia. Ja posats a definir, fem-ho un cop més: demagògia “política fonamentada en la utilització de mètodes emotius i irracionals per a estimular els sentiments dels governats cap a l'acceptació de programes fal·laços”. La pregunta és: per què en comptes de fer honor el seu nom d’ “Entrevista Extrema”, la revista Vanity Fair sobrepassa els límits de l’ètica i el respecte?

En primer lloc, cal dir que des de la primera edició que va sortir al mercat espanyol sóc seguidora absoluta d’aquesta publicació, ja que els reportatges que conté són d’una gran qualitat periodística i sempre s’emmarquen en un caràcter d’actualitat que poques revistes aconsegueixen sense caure en l’avorriment. Tanmateix, dins aquestes pàgines de vanitat moderada s’hi troba cada mes una entrevista que, tal i com la naturalesa del seu nom indica, posa entre l’espasa i la paret el convidat. Concretament, en l’edició del mes d’octubre “l’afortunat” va ser Fernando Alonso. En el total de 24 qüestions, Andrés Guayo, l’encarregat de posar pals a les rodes constantment al pilot de Fórmula1 no aconsegueix extreure cap tipus de declaració informativa. Però, no hauria de ser aquest l’objectiu de qualsevol periodista? De què serveix mantenir una conversa que no permet al lector conèixer més a fons a l’entrevistat? Em sembla sorprenent que una revista com Vanity Fair publiqui entrevistes caracteritzades per la falta d’interès públic, la manca de respecte i una pràctica que, des del meu punt de vista és bruta i poc original: la de combinar preguntes tòpiques i banals que preparen el terreny cap a un atac no justificat. Si una cosa és clara és que les qüestions són faltades d’interès periodístic: “¿Sabe que en Internet hay un club que se llama Odio a Fernando Alonso?”, “¿Tiene amigos gabachos?”, “¿En general cuántos amigos diría que tiene, sin contar con Antonio Lobato?”, “¿Es consciente de que si tiene un hijo, tendrà dos nombres propios por apellidos?”, “¿Como afectará al pequeño llamarse Fernando Alonso del Rosario?” o en referència a la relació amb la seva esposa “¿Se aburren juntos?”. Segons el meu punt de vista, el bon periodista és aquell que aconsegueix informació de manera lícita i respectuosa, sigui quin sigui el personatge que té davant. No s’hi val a convidar una persona tant sols per alimentar la possible antipatia que sent la gent cap a ell o per generar polèmica. No s’hi val a què el convidat s’hagi de passar les 24 preguntes justificant la seva falta de rialles. No en una revista com Vanity Fair, si us plau.

Potser a alguns els resulti aquesta fórmula d’entrevista, però si una cosa és clara és que la demagògia no és una pràctica periodística sigui quin sigui l’entrevistat. Si es titula “Entrevista Extrema” que parlin, debatin i treguin tot el suc que puguin a l’entrevistat; si és extrema que arribin a l’extrem informatiu, però no a l’extrem del respecte i l’educació ja que demagògia és manipulació i aquesta no ha de ser la tasca del que comunica.


Algunes de les portades més famoses de la revista...





2 comentaris:

Miquel Vila Solà ha dit...

Chapeau! Quin article!
És per treure´s el barret!
Una abraçada.

adriana ha dit...

Gràcies una vegada més Miquel! La veritat és que m'agrada molt la Vanity, però no entenc com poden tenir una secció així...per cert em va encantar les dues últimes entrades musicals que has fet, recomano a tothom que se les miri i busquin algunes cançons de Josh Groban, quin gran descobriment!