“FAY GRIM”, LA (NO)SEQÜELA

Hal Hartley torna a les pantalles dels cinemes més indies amb Fay Grim, una de les seves apostes més difícils d’etiquetar. Per una banda, si partim del punt de vista argumental  “Fay Grim” pot ser un drama: una dona abandonada lluita perquè el seu germà surti de la presó i així la ajudi a encarrilar el seu fill de 14 anys. Mentre es convertirà en el centre d’una trama d’espionatge mundial i terrorisme que la farà descobrir qui era realment el pare del seu fill. Tanmateix, la pel·lícula té moments i diàlegs tant surrealistes i còmics que fan difícil titllar-la de drama.  Per altre banda, “Fay Grim” és per naturalesa  la segona part de “Henry Fool”, una de les millors pel·lícules del director. De tota manera, “Fay Grim” té tal independència narrativa que és injust veure-la només com una continuació. Titllar-la només de seqüela seria treure-li mèrit a Parker Posey, la encarregada de donar vida a Fay. De fet, les gairebé dues hores de pel·lícula semblen construïdes expressament per aquesta musa del cinema indie , pels enquadraments angulosos en què la mostren i per les expressions de desconcert i falsa ingenuïtat que transmet el seu rostre i to de veu. 

El contingut explícitament polític de “Fay Grim” és un clar segell de Hartley, el qual  no deixa indiferent al seu públic. En algunes parts del film ha tornat a aconseguir arrencar un mig somriure als espectadors ja que “Fay Grim” resulta a la vegada minimalista i còmica, absurda i filosòfica. Mentre que la posada en escena és gairebé teatral, el ritme és trepidant i ràpid excepte al final, espès i de difícil digestió.  En general, però el compàs ve marcat pel gir que agafa “Fay Grim” respecte “Henry Fool”. I és que a “Fay Grim” Hal Hartley deixa en un modest segon pla la relació de Fay, Henry i Simon i decideix endinsar-se en una història de conspiració i traïció. És per això, que la pel·lícula navega entre diversos gèneres que desemboquen en pregunta difícil de respondre: Thriller polític o comèdia absurda? 

Sigui quina sigui la etiqueta que decidim donar a “Fay Grim” podem afirmar que el director i guionista ha sabut nodrir-se de les trames hitchcokorianes  i de les pel·lícules d’espies per després recobrir-les del seu propi estil, independent i exclusiu. És per això que tot i saber des del principi que els personatges que ens presenten no són el que aparenten,  tot i veure les típiques i exagerades persecucions i tot i no sorprendre amb els recurrents missatges secrets, “Fay Grim” és una bona pel·lícula d’espies, una bona (no)seqüela i una bona tragicomèdia.