diumenge, 12 d’abril de 2009

Instants de plenitud en singular

Sempre ho ha estat així, fins i tot quan encara no ho sabia i per extensió no n’era conscient. Li va posar nom llegint, i llegint va entendre perquè molts la rebutgen i d’altres com ella la necessiten per reflexionar o per allò que tots en dieuen “carregar piles”. Un de molts dies llegint Bécquer li va posar nom: independència o soledat en el sentit positiu de paraula (sí, té un sentit positiu). Aquest dia va entendre que el què sempre havia fet no era res més que mantenir la independència en mig del bullici: “la soledat és l’imperi de la consciència” afirmava Bécquer. Igual que Charlotte a Tokio la relaxa profundament caminar pels carrers deserts amb la única companyia que ella mateixa recoberta sota una música que no deixa pas a cap més so. Així enriqueix casi a mode de ritual el camí cap a casa sota unes melodies que ajuntades conformarien la banda sonora perfecte sota el títol “instants de plenitud en singular”. Fent honor a una de les pel·lícules que millor ho expressen no podrien faltar cançons com “Alone in Kyoto”, “Ceremony” o “Read my mind”. La llista de cançons seria extensa, però només algunes es guanyarien el lloc d’imprescindibles, aquelles que els dits busquen a l’IPOD com un acte instintiu: “Wicked game”, “La vie en Rose” o “Lost”, “Fix you” i “The Scientist” de Coldplay i qualsevol de Blondie, Sinatra, Aerosmith o Guns and Roses.


WICKED GAME


Aquests són moments necessaris que alguns rebutgen; ja que són pocs els que es troben en bona companyia només amb ells mateixos. Quan algú parla massa i les seves paraules sonen sense sentir-se ha arribat el moment de deixar pas al (no)buit. Tot i així, no tots es senten còmodes amb el silenci; i és que el silenci és tant dual que lluny de ser buit resulta tant eloqüent que pocs són capaços de compartir-hi moments.

Sempre ho ha estat així, fins i tot quan encara no ho sabia i per extensió no n’era conscient. Ara ja sap què és i tot i que no li agraden les etiquetes sap que alguns en diuen independència i d’altres en diuen soledat. Tanmateix, prefereix dir-ne soledat positiva ja que la independència, els silencis, les estones com les de Charlotte a Tokio la porten a la consciència i a retrobar-se amb algú que fa molts anys que coneix i amb qui es sent a gust: ella mateixa.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

ostres! no havia vist que t'havies estrenat amb una crítica culinària! saps on en trobo a faltar? al 9 nou! em sembla que no nhi he vist mai :S podries enviar-ne dels restaurants de la comarca ^^ segur que estarien encantats!
m'agrada que facis pensar a la gent amb els teus escrits!el silenci és important per endressar els pensaments d'un mateix, o per fugir de converses estupides a restaurants que competeixen amb la iaia...
cuidat adriana, un petó! ^^

Un Aiguafredenc a Taradell

Jordi Casals i Prat ha dit...

Hola Adriana, m'ha agradat aquest apunt, jo ara començaré la segona part d'unes vacances en la sol.litud (en positiu), de tant en tant va bé una bona dosi de tranquilitat amb un mateix per conversar... ;)
Bones vacances! (tingudes o per tenir)

adriana ha dit...

Sí tens tota la raó: falta més compromís amb la crítica culinària, és limiten a posar alguna recepta de tant en tant i aquí s'ha acabat el tema. A mi el primer contacte amb aquest gènere m'ha agradat tot i que tenint en compte com està l'economia...no veig gaire viable provar un restaurant nou cada setmana, jajaja i no per falta de ganes!!!

Acaba de passar unes bones vacances doncs Jordi, jo ja les he gastat...no saps pas l'enveja que em fas. Gràcies per perdre una estona del vostre temps llegint el blog; us convido a comentar sempre que ho volgueu!!! :)

Petons