FRANCESC GUILLAMENT, UNA INSTANTÀNIA

Dibuixar una persona requereix temps, requereix que tots els sentits treballin com un de sol. Captar l’essència és observar i analitzar. A vegades però, el procés artístic canvia. Es passa d’un retrat com els que et fan a Les Rambles (mínim mitja hora) a un retrat conceptual tipus Jackson Pollock (estampa el que percebis el més ràpid que puguis). L’exercici de dibuixar literàriament a Francesc Guillamet, conegut com “el fotògraf del Bulli” es situaria precisament dins el segon grup. I de fet, s’hi situa per força ja que el temps de visita s’ha escurçat notablement. Arriba tard i el moviment ràpid dels seus ulls denota encara un cert nerviosime. S’excusa: ”he vingut per Bracons i no és el que creia. Disculpeu. Comencem?”.

Comencem i passen segons, minuts. El moviment dels seus ulls no desapareix; al contrari també es fa notori en braços, mans i cames. En un altre persona seria inquietud, en ell crec que és espontànietat i un punt de savi il·luminat. Tanmateix se’m fa difícil atribuir aquests adjectius a un fotògraf. De fet creia que eren professionals pacients i calmats per naturalesa. Guillament demostra però, que és la força de la imatge el que importa i sobretot la creativitat, un atribut que a ell no li manca. Sinó d’on haurien sortit els 60 llibres de cuina que ha il·lustrat?

Francesc Guillament és natural de Figueres. Aquesta dada, que en qualsevol persona seria un element en ell es converteix gairebé en una informació premonitòria. ”El Bulli Sabor del Mediterrani” és el seu primer llibre elaborat conjuntament amb l’equip del que ara és el millor restaurant del món. Tot lliga: mar, muntanya, explosió de colors, cultura mediterrània, cuina del Bulli. Tot i que els ingredients es trobaven en el punt de maduresa perfecte, Guillament declara: ”em feia certa por, però no teníem res a perdre si no sortia bé. Vàrem experimentar sempre valorant l’entorn i el producte propi de la terra”. Exactament: la bona fotografia s’obté sabent on cal parar-se. Tot i que ha participat en molts altres projectes, com per exemple la “Enciclopèdia Catalana de Cuina”, la història de Guillamet, Ferran Adrià i Marc Cuspinera, cap de cuina del mateix restaurant de Roses, està estretament lligada. És més, aquest artista ha evolucionat juntament amb el restaurant. Les imatges passen d’escenificar-se en la naturalesa del mediterrani per situar-se en espais indefinibles. Tot i així, es manté fidel a certs aspectes estilístics: ”si no és imprescindible no utilitzem estilisme ni trucs. Fotografiem el que cuinen. És més còmode treballar com si fos per la sala que fer trampa”. En aquest sentit, podríem dir que la seva fotografia també s’ha tornat tecnoemocional sense perdre l’ànima del producte.

La seva veu profunda segueix una sola pauta per explicar la trajectòria professional: la de les fotografies. Així que tan bon punt arriba a la sèrie d’imatges de Carme Ruscalleda la naturalesa de la cuina de Sant Pol de Mar inunda el seus ulls, i aquests es tornen una mica més blaus encara, semblava impossible. Abans que parli sobre Ruscalleda ja és notori que existeix una gran complicitat amb els professionals de la cuina amb qui treballa, tant Ferran Adrià, com Carme Ruscalleda o els Germans Roca. Llavors aquesta realitat es corrobora amb tants sols quatre paraules: ”A Ca la Carme”.

La fotografia no és quelcom real; sinó una il·lusió de la realitat. És un mitjà d’expressió de la realitat i un art creatiu. Hi ha moltes fotografies que estan plenes de vida, però són confoses i difícils de recordar. L’art de Francesc Guillament es retén a la retina. S’hi retén per la llum, perquè el protagonista és senzilla i únicament el plat, per la força de la imatge, per la originalitat, perquè poques vegades utilitza la imatge horitzontal. Ell ha aconseguit el més difícil en fotografia gastronòmica: substituir el sentit del sabor. “En un plat hi entren els cinc sentits. En una foto només la vista, que és el que restarà. Però amb el Bulli hi ha més. No només es suggereix, es mostra que es busca alguna cosa més”. La seva obra és la evidència que aquesta recerca del valor afegit ha estat superada. I és que Guillament ha sabut anar més enllà de fer-nos la boca aigua; ha lligat l’art de la cuina amb l’art de la fotografia.

Sí, dibuixar una persona requereix temps. A vegades és bo canviar les regles del procés artístic quan el testimoni ho val. Es bo veure’s llençat a captar una instantània en comptes d’una foto d’estudi. I és que sovint l’esponanietat i singularitat de persones com Guillamet provoca que haguem de treure el Jackson Pollock que tots tenim amagat.