divendres, 8 de maig de 2009

"MONDOVINO", LA CONTRAPOSICIÓ VINÍCOLA

La cara i la creu. El blanc i el negre. L’amor i l’odi. El cel i l’infern. No només els tòpics entenen de dualitat. De fet, podríem dir que el món està ple de contraris i el món gastronòmic i vinícola no són una excepció. La cuina tradicional i la cuina tecnoemocional. El peix i la carn. El vi negre i el vi blanc. El vi del vell món i el vi del nou món. És inútil no creure en els contraris, ja que un necessita a l’altre per existir. Concretament el vi del vell món i el vi del nou món són dos conceptes poc extensos en el llenguatge comú. Tanmateix estan materialitzats en la nostra societat i sobretot en la nostra cultura. Des de l’any 2004, quan el periodista nord-americà Jonathan Nossiter va presentar a Cannes el documental “Mondovino” aquestes dues paraules ja no són tant desconegudes; és més Nossiter va provocar que les bases del mercat vinícola comencessin a tremolar. La raó: no es tractava d’ensenyar el procés d’elaboració del vi, sinó de mostrar amb gran sensibilitat el què representa aquest aliment per diverses famílies viticultores d’arreu del món i sobretot com ha afectat a la cultura del vi les joves empreses nascudes a Estatus Units, concretament la del clan Mondavi.















“Es pot fer vi de coco?” pregunta Nossiter a Pernambuco, Brasil durant la seva primera parada del documental. La resposta és tant evident que lluny de deixar-te indiferent fa que et plantegis el per què d’una qüestió tant (aparentment) absurda. Al llarg dels 136 minuts de pel·lícula cadascun dels testimonis aporta a una mica de llum a la pregunta. Els referents del nou món, és a dir, els viticultors d’America trobarien evident la negativa a la resposta. Tanmateix, cal buscar l’essència del “no” en els protagonistes del vell món, els ubicats a Europa. Aquests, defensen al documental que el vi és únic. Segons el senyor Montille, el símbol del vell món a “Mondovino” “el vi té una relació casi religiosa amb l’home. Entre l’home i la terra. El vi és amor i humiltat”. No és pot fer vi de coco doncs rere el vi hi ha cultura, coneixement i precisió. En aquest sentit Montille es remet als inicis de tot i afirma: “A Babilonia a Grècia hi havia vi. No sempre era bo, però formava part del seu estil de vida”.

Més endevant a Queens, Nova York un importador de vi anomenat Neal explica que el vi no existia a Estats Units quan era petit i afegeix irònicament: “els americans ens hem criat amb llet”. Entre els frondosos i humits boscos de Pernambuco aquesta realitat s’acaba de perfilar: “aquí el vi no té relació de passat, sinó relació de futur”. Precisament entre aquestes paraules s’evidencia la principal diferència entre el vell món i el nou món: la relació de l’home i la terra. Per una banda, en països com França i Itàlia les vinyes són motiu d’unió familiar i de comunitat. Per això, en localitats com Sardenya, Itàlia es resisteixen a deixar de conrear productes poc coneguts com la Malvasia de Bosia ja que segons ells “cultivar-la és un compromís ètic”. Per altra banda, els països amb manca de cultura vinícola entenen el producte com una negoci on el principal objectiu no és la qualitat, sinó satisfer el gust del consumidor i sobretot crear imatge de marca. Concretament, la secretaria del senyor Mondavi, propietari de les bodegues americanes que porten aquest mateix nom afirma que “el senyor Mondavi és viticultor, però també home de negocis”. Nossiter mostra que el viticultors del nou món prioritzen l’elaboració de vins de marca, més que no pas de terroir. És per això que valoren l’èxit en funció dels beneficis i per això els impulsors del vi Opus-One, la família Mondavi i Momton afirmen que “Opus-One és el millor perquè és el que més diners produeix”. A França, entre botes de vi el senyor Montille discrepa i es manté ferm a les seves arrels: “No puc fer més que lluitar per les meves creences. Nosaltres cultivem denominacions d’origen perquè el vi ha de tenir el sabor de la terra on neix, això de la marca ve de Estats Units.”

Entretant dos persones es colen entre vinyes i premsa gastronòmica. Michell Rolland és enòleg, però té un alter ego força marcat que el converteix en metge i psicòleg a domicili. Aquest guru del vi es passa el dia atenent emergències dels viticultors. De fet, un cop aquests han viscut l’èxit dels seus serveis en depenen eternament i tot i que en destaca la família Moldavi, la seva carpeta de clients s’estén tant pel vell com pel nou món. Robert Parker, crític gastronòmic i propietari de la revista “Wine Spectator” és qui va ajudar al prestigi de Rolland. D’aquesta manera si Rolland es presentat al documental com el guru del vi, Parker es ho és com l’oracle. Des de la seva casa de New Jersey aquest americà diu quin és un bon vi i quin no. I el més sorprenent: la seva opinió està tant valorada que alguns professionals del sector canvien el rumb dels seus productes per sortir a la llista dels millors que Parker publica anualment a la seva revista. Rolland i Parker són les persones que es troben entre els dos móns, la unió entre la cultura i el valor de marca. A aquest pas caldrà canviar les paraules de Plató quan afirmava “in vino veritas” per “in Rolland Parker veritas”.

Tot necessita d’un contrari per existir o en paraules de Michell Rolland “si no hi haguessin enòlegs dolents no existiria jo”. Jonathan Nossiter s’ha servit de les discrepàncies entre els protagonistes del vell i el nou món del vi per elaborar un retrat de l’evolució de la cultura vinícola i per obrir possibles interpretacions sobre el futur d’aquesta. Nossiter no necessita llançar-se a la opinió explicita per mostrar la seva perspectiva; en té prou en trobar els testimonis que millor reflecteixen el context. Per això “Mondovino” és més que un documental sobre vi, és un documental sobre les arrels per les quals i corre la centenària relació de la terra i l’home, unes arrels que resisteixen a ser arrencades.



El trailer de "Mondovino"

1 comentari:

Estrella ha dit...

Ha! jajajaja, q gracioso, buen video