dilluns, 4 de maig de 2009

VULNERABLE, DELICIOSAMENT VULNERABLE

Sóc capritxosa. Encara no he posat un peu a terra al matí que ja demano; “cinc minuts més si us plau”. Cinc minuts més al llit és un luxe, un dels luxes que em resisteixo a perdre. Avui n’he descobert un de nou, el de sentir-me deliciosament vulnerable. Ha passat quan sortia de casa, una hora després dels “cinc minuts més”. Una brisa en procés de convertir-se en ràfega ha pres el carrer desert. Dins l’escenari només hi ha tingut cabuda un so, el dels meus cabells xocant amb l’aire. Han adquirit vida pròpia i els meus dits no tenien poder sobre ells. He desistit. De fet, m’ha agradat sentir com ballaven amb el vent sota la seva pròpia melodia i per un segon m’ha semblat tenir complex de bossa blanca de American Beauty. Durant uns instants m’he sentit estranyament vulnerable, petita com quan veus el sol afogar-se al mar i la voluntat no és suficient per congelar un moment tant natural com sorprenent.

Arribats a aquest paràgraf tinc la sensació que el meu concepte de ‘luxe’ està altament distorssionat. Segons el diccionari el luxe és “la abundància o ostentació de riquesa i grans comoditats que té una persona” o bé “despesa excessiva i supèrflua en bens de consum que no són necessaris ni imprescindibles per viure”. Tanmateix jo no veig ni or ni diamants quan els meus cabells coquetegen amb el vent, tampoc quan giro el coixí per trobar la part freda, quan aconsegueixo que no quedi cap casella a l’encreuat de El Periódico, quan veig somriure algú mentre dorm, quan una amiga aconsegueix amb bona conversa entre crepes i copes de turbio colar un raig de llum dins una setmana fosca o quan l’aire s’esmuny entre la roba mentre la velocitat corre entre les meves cames; ja sigui damunt un motor o damunt una sella anglesa.

Algunes revistes, sobretot les especialitzades en lifestyle en diuen “nou luxe” i sovint acompanyen aquesta etiqueta d’un lema: “el luxe en temps de crisis”. Si la definició és certa desitjo sincerament que estigueu en crisis des de fa temps. No m’agraden les etiquetes i crec que aquest “nou luxe” consisteix ni més ni menys en els plaers i capricis que sempre han estat a l’abast de tots. Probablement hem passat una temporada enlluernats per la brillantor dels diamants i ens hem oblidat que és molt millor deixar-se cegar pel sol o per la lluna plena. Ha arribat l’hora de recuperar els vertaders capricis; aquells que sense pagar-se resulten el millor regal de tots perquè ens converteixen en vulnerables, vius. Aquells que són eterns i a la vegada efímers, duals. Jo mai he deixat de sentir el luxe real; potser perquè encara no m’ha arribat l’hora dels diamants ja que tal com deia Holly Golightly a Breakfast at Tiffany’s “els diamants no queden bé si no passes dels quaranta”. De fet discrepo amb les paraules de la Monroe, personatge antagònic a Audrey Hepburn quan afirmava tot cantant “diamonds are a girl’s best friend” ja que els moments de luxe no sempre són fruit de la creació humana.

I per vosaltres, què és el luxe?

8 comentaris:

Conrad Roset ha dit...

merci tia!!!oi com magrada parlar en catala x els blogs, es que costa!!jejej
doncs re merci i molt bo aixo de posar cites el teu blog, ma molat molt!
un saluduuu

RCarandell ha dit...

Per mi el luxe és fer allò que tinc ganes de fer en el moment que vull. No tenir preocupacions crec que també és un gran "luxe". jejeje ;)

Erola ha dit...

luxe...
com el petits detalls fan que el dia sigui una mica més gran, es veritat, no necessitem diamants, ni or, potser ni plata... així que de seguida que surti de casa el primer que fare es deixar que els meus cabells també coquetegin amb el vent, i estare atenta a grans emocions encara que provocades per petits plaers...

gràcies per aquest gran escrit amb tant de sentiment, lhe llegit tres vegades i es que no puc estar-hi més d'acord...

ets una autentica i gran Marie Antoinette!!

adriana ha dit...

Totalment d'acord Roger, tenir el valor per fer el que volem en cada moment és el primer dels luxes!!

Erola, gràcies a tu, poder llegir el primer comentari teu aquí és genial! I saps...els petits detalls i moments amb tu sempre ajuden a posar més llum al meu dia. Això sí que és un luxe! Per cert el nom de Marie Antoniette m'ha recordat una cosa que fa dies et volia dir... Sofia Coppola prepara nova pel·licula!

Petons a tots dos i gràcies per deixar aquí la vostra empremta, és perfecte!

Jordi ha dit...

Un luxe és tenir temps per poder fantasiejar, per poder ser consient dels detalls, de llançar una mirada furtiva i fugaç i ser vist de reüll...
perquè els luxes o són petitonets o afarten!

Abraxas ha dit...

Diuen que el luxe és veure com cada nit surt el sol.

Imaginem el primer dia del primer home sobre la terra com es va angoixar en veure que el sol s'apagava i va passar tota la nit pensant que mai més tornaria a veure la lum.
Imaginem quina va ser la seva felicitat en veure que el sol tornava a sortir pel lloc oposat al que havia marxat i que feia un camí lluent fins la posta per l'oest.
I que aixó es repetia diàriament

Aleshores l'home va dir: aixó és un luxe !!

Miquel Cornellà ha dit...

Bona reflexió Adri. Els luxes ens envolten i són petits detalls que en ocasions no els sabem veure o valorar. Per cert... la segona foto és molt xula! Ja em diràs per on cau aquest espai tan idílic. Fins aviat i una abraçada.

David ha dit...

BONÍSSIM!!!

PER MI EL MILLOR DELS LUXES ÉS OBRIR ELS ULLS UN MATÍ I TROBAR-ME AMB LA LLUM D'UN DIA DE SOL REFELXADA AL MIRALL DE L'HABITACIÓ!!! OI TANT!