dissabte, 4 de juliol de 2009

...i les busques del rellotge es van fondre sota la llum.

Com els llibres que mai acaben, com les pel·lícules lentes. Un dejà vu constant. No sé què escriure i penso en els dies en què hauria avançat el rellotge. No hauria servit per res perquè a mi no m’agraden els minuts, però els minuts els agrado jo. Hi ha dies en què les busques del rellotge es precipiten en una esfera sorda de necessitats temporals, ara es fonen sota la llum. Són quarts de vuit i la llum entra per la finestra. És vanitosa, perquè tot i que encega m’obliga a mirar-la i a parlar d’ella. Tanco els ulls i quan els obro mica en mica marxa el blanc cegador i els colors tornen a ser colors. L’habitació està banyada pel sol de última hora i sembla una foto sèpia o daurada. Encenc l’ipod i sonen “Born to Wild”, “Let’s Twist Again” i “Lápiz y Tinta” que també són pura llum, casualitat? No crec. No sé quan ha transcorregut exactament des que volia avançar el rellotge, però m’és igual, ja no m’importen els minuts, tampoc els segons, perquè la llum em diu que estic just on vull estar. Ells també m’ho recorden: “tela, cinta, otra vez a empezar. Lápiz, tinta y al paisaje a robar. Y el placer de reencontrar el limbo de un tiempo que se nos va”.

Probablement ara ja sabria què explicar. Diria que vull orxata fresca amb una bola de xocolata negra. Diria que vull veure imatges plenes de llum, com aquestes.



Diria que vull un tall de síndria davant la platja. Banyar-me i que l’aigua sigui gelada. Secar-me al sol. Diria que no vull anar a la piscina, sinó a la Riera Major; més natural, més autèntica, més de tot. Diria que vull un bitllet destí Croàcia, la Toscana, i molts altres llocs on fer el turista sense gaires turistes. Diria que m’encanta poder escriure això amb un somriure als llavis. I diria moltes altres coses, però sobretot que hi hagi molta llum, zero temps i que tot això duri el que jo vulgui que duri. Ho sé, resulta impossible, però ho intentaré. He decidit treure’m el rellotge i prometo passar l’estiu sense posar-me’l perquè tal com deien ells “ahora quiero sentir, caminar. Ahora quiero pintar, percibir el verano fugaz que ya se nos va. Lápiz, tinta y al placer de reencontrar”.

1 comentari:

DIARIO DE UNA ESTILISTA ha dit...

ay hija, de catalán no tengo ni idea !!Que penita!! mil gracias por tu consejo friki, en el próximo post acerca del tema lo publicaré con un link a tu blog ¿te parece?
Besos!!