dimarts, 6 d’octubre de 2009

L’univers Tarantino, un món oníric a part.

Un pla estàtic. A vista d’àguila. Una austera seqüència que no arriba a seqüència sencera. I el més important: absència de música. Va ser en aquesta absència quan me’n vaig adonar: un malson. I dic mal son a risc de semblar exagerada perquè no concebo una pel·lícula de Quentin Tarantino sense una gran banda sonora. Diuen que cal explicar els somnis lletjos perquè no surtin del món oníric on s’han concebut. Resultat: explicar el malson perquè ja se sap, com més l’expliquis més probabilitats que no es compleixi. I un cop més la probabilitat ha donat bons resultats. Ni plans estàtics, ni seqüències a mitges i una eloqüent banda sonora que sembla nascuda per l’ocasió.

Una vegada més Tarantino crea excés d’expectatives, i ja se sap què passa amb les expectatives...que acostumen a desinflar-se en el producte final. Amb ell i només amb ell, miro a les expectatives als ulls, i me les crec. Un cop més satisfà. Igual que en totes les seves pel·lícules, Malditos Bastardos
comença a parlar abans que un dels personatges hagi articulat paraula. Malditos Bastardos comença amb un llençol, que podria ser una pantalla. Una imatge premonitòria que senyala que a partir d’aquest moment el cine ja està dins la pel·lícula. L’escenari principal: un cine. L’element clau: una pel·lícula anti nazi. Aquesta pel·lícula dins la pel·lícula és l’eix central que acaba unint a tots els personatges, però encara hi ha un element més que no se’ns pot escapar: la última cita del film. Aldo Raine (Brad Pitt) tanca la pantalla amb una frase tan cinèfila com i eloqüent: “Creo que ésta va a ser mi obra maestra”. Arribats a aquest punt et planteges si les paraules surten de la boca del director o de Aldo el Apache. Després de veure Malditos Bastardos no puc tenir la resposta més clara.

Igual que en altres de les seves obres (sobretot Reservoir Dogs
) podem crear-nos dos opinions força diferents en funció de si ens quedem en la superfície o decidim excavar. Si ens quedem a la superfície podem resumir la experiència i la temàtica en la declaració d’intencions del tinent Aldo Raine: “No se vosotros, pero yo no me abri paso a tiros por Sicilia y después salte de un puto avión para enseñar humanidad a los nazis. Los nazis no tienen humanidad. Por eso todo malnacido que encontremos con ese uniforme debe morir”. Però si cabem una mica trobarem totes les característiques del cine de Tarantino: personatges que es presenten com llegendes sempre sota un àlies, dolents que no poden ser més atractius, salts en el temps, diàlegs irònics, explícits i sorprenents, referències humorístiques a clàssics del cine, violència explícita, imatges de peus femenins i una direcció fotogràfica acurada i increïblement explicativa. A més a més, el director ha tornat a demostrar que els actors experimenten un abans i un després a ulls de l’espectador després d’haver estat dirigits per ell.
Eli Roth com a Donny Donowitz i Brad Pitt en el paper del tinent Aldo Raine, àlies Aldo el Apache

Mélanie Laurent en el paper de la jueva Shosanna Dreyfuss

Tarantino torna a aconseguir rere riures i tensió que t’emocionis com un nen quan t’asseus a la butaca del cine. Tot i així, el seu cine ha madurat des de Pulp Fiction
, però no ha perdut l’essència, només s’ha perfeccionat. És sobretot en els diàlegs on es veu aquesta evolució, però està clar, quan la pel·lícula li demana ser un maldito bastardo deixa de banda tota formalitat. I el que més m’agrada: la intriga que ell crea prové de les paraules, no dels fets. Ofereix diàlegs tan rics com excitants. Això si, cal tenir paciència per aguantar-los.

“Creo que ésta va a ser mi obra maestra”. Recordaré aquesta frase. I si es materialitza en algun dels meus somnis en forma d’Oscar a millor pel·lícula o Millor Actriu per Mélanie Laurent (Shosanna Dreyfuss) o Millor Actor per Christoph Waltz (Coronel “caza judíos” Hans Landa) sabeu què? No ho explicaré. Ja se sap, si expliques els somnis no es compleixen!

3 comentaris:

Abraxas ha dit...

Curiòs el Tarantino. Pulp fiction. Nomès aquesta. Les altres...? Nazis? On son els nazis? El culte a la violència de Kill Bill és pacifista? La masacre de Reservoir Dogs, el culte a la sang i al patiment és..què? Per mí, Tarantino és un nen que encara no ha sortit de la PlayStation, on cal matar i matar per seguir endavant
Potser estic de malhumor...però Tarantino anti-nazis? Spielberg és pro-jueu. Fa una obra mestra: La lista de Schlinder.
Tarantino no ha superat la fase anal.
Deixant a part tot el que he dit, et felicito pel teu post. No té res a veure el meu malhumor amb que tú escriguis tant bé i a mí em faci tant bé llegir-te.

adriana ha dit...

Ei Alex,
en primer lloc, entenc que no a tothom li agrada o entén Tarantino, com ja dic en el post, si ens quedem només a la capa superficial és només això...bones interpretacions i sang.
En segon lloc, des del meu punt de vista val més que no comparem amb Spielberg perquè 1) l'objectiu que tenen a l'hora de la pel·lícula no són els mateixos i 2) no fan servir el mateix llenguatge visual. Crec que és una mica agoserat comparar-los, són dos tipus de cine molt diferents... és igual que David Lynch, no pot comparar-se amb ningú ni per bé ni per mal perquè els elements cinematogràfics que utilitza són tant propis i singulars que, com a molt, el que podem fer és buscar les influències que té, però no comparar-lo.

el que no he acabat d'entendre és això de la fase anal, em costa pillar-ho

Moltes gràcies per la teva aportació! Espero que la joia de casa estigui bé, segur que si el mires durant una estona et passa aquest humor que dius que tens. Petons i records!!

Abraxas ha dit...

Ara que he rellegit el comentari veig que sí que n'estava d'emprenyat..! Renoi ... No és bona cosa escriure amb estats d'ànims alterats. Pel que dic sembla que no m'agradi en Tarantino, tanmateix he vist totes les seves pelis que s'hagin estrenat aquí, llevat d'aquesta que comentes. I m'agrada. Evidentment tens tota la raó en que no son comparables l'Spielberg i ell. (Sabies que de les 10 pelis més taquilleres de la història del cinema, 7 son de l'Spielberg? és una dada que em va deixar parat)
Amb la la "fase anal" em refereixo a l'etapa freudiana dels dos anys d'edat que mal superada pot crear fixacions en el subconscient (per exemple la sang en les pel.licules d'en Tarantino). Sigmund Freud s'explica millor que jo.
Petons