divendres, 25 de setembre de 2009

Caure amb les fulles o aguantar la ventada?

Creia que no tenia res a dir. Mentre, de fons sona "Caminant". Em sorprenc amb el la pell tensa, eriçada i m’adono que la veu i el so de l’instrument de corda m’embolcalla. Encara sento, fa temps que no me n’adonava. Potser tinc alguna cosa a dir, encara que no se exacatment el què. Avui faré una cosa que mai em permeto: deixar que les paraules es dibuixin soles. Ara sóc com Jackson Pollock però sense pintura. Per primera vegada escric sense saber què vull dir i sento la temptació de controlar cada síl·laba. Suposo que aquest desconcert vol dir que jo també estic canviant d’estació.

Fins fa poc em veia a mi mateixa dient que la tardor em produïa malenconia (apunt: potser sóc masoquista, però a vegades m’agrada la malenconia, coses de la dualitat...). La malenconia dels dies que acaben massa d’hora, la de canviar llençols lleugers per edredons, treure la gavardina de l’armari, la sensació que ni el fred pot congelar els millors moments. Diuen que amb l’arribada del fred l’ànim queda anclat en les profunditats marines i que els records peguen més fort que mai. Estava tan acostumada a aquest lloc comú de “anti-tardor” que fins que no m’he sorprès amb la pell de gallina no m’he parat a pensar si realment la tardor em seguia produint al·lèrgia. Llavors ha continuat el repertori musical i quan Sinatra deia “smile” no m’ha suposat un esforç fer-li cas. Ara començo a percebre que sí que tinc alguna cosa a dir: haver canviat la meva visió sobre la tardor em produeix una alegria enorme. Creus que estàs programat per sentir que la tardor t’avorreix, t’entristeix i tot apunta a què és impossible saltar-se aquesta plantilla. Llavors de cop i volta, quan adverteixes aquests petits canvis és com si et regalessin el luxe de seguir transformant-te. Per això declaro que m’encanta ser-me una mica infidel. El que abans esperava com un imperatiu del canvi d’estació ara m’agrada.

M’agrada el primer dia de posar-me màniga llarga. Les cares rosades pel fred. Les mans escalfades pel contacte amb una tassa de cafè o xocolata. Les converses d’abric en ple carrer. La sensació que has de tenir tots els sentits espavilats perquè el fred no congela els moments. Així que aquest any no deixaré que l’ànim caigui amb les fulles dels arbres. Avui m’agrada la tardor i buscaré la llum entre les fulles per fer de l’arribada del fred el meu propi estiu.

I vosaltres, gaudireu de la caiguda de les fulles?

6 comentaris:

Miquel Cornellà de la Cruz ha dit...

Espero ansiós la caiguda de les fulles de la mateixa manera que esperava un post teu. Feia temps que estaves off line i les teves paraules sempre s'agraeixen perquè tens un estil d'escriure que m'acontenta. Un escrit molt profund. Altre cop... felicitats!

Abraxas ha dit...

Hi ha alguna imatge més bonica que la d'un camí vorejat per arbres que van perdent les fulles que s'amunteguen fent una capa de grocs i vermells a mercè del vent de tardor?
Doncs clar que sí.
Cada estació té les seves imatges apropiades, i si no, només cal comprar un calendari del National Geographic Society per comprobar-ho.

adriana ha dit...

Miquel, quan em trobo amb comentaris així és impossible prendre'm malament els canvis de temporada, gràcies! Per mi torbar-me la vostra aportació és perfecte.

Alex, la imatge que em dibuixes és la més perfecte de la tardor, i el millor és que cadascú la visqui a la seva manera, que trepitigi aquest escenari que dius, és perfecte. Jo ja espero per poder gaudir del meu propi camí amb alfombra de fulles. I sinó, tal com dius, sempre ens quedarà el National Geographic. Espero que el petit tresor de casa estigui bé, això si que és preciós!!

Anònim ha dit...

Jo ja trobo a faltar les mans escalfades a la tassa de cafè i les converses amb abric. I només és el principi!

M'ha agradat wey!

Abraxas ha dit...

Ara que cada dia miro les novetats del teu blog, ara que estic disposat a deixar-te un comentari -perquè no sembli com quan algú (un lladregot) entra i es passja per casa teva i se'n va sense fer soroll- ara... ara fa dies que no escrius!

Anònim ha dit...

Si les fulles volen caure, que caiguin! Però això si, que siguin de mil colors!

Gràcies per ajudar-me a abandonar l'estat d'antitardor que coneixia fins ara!
M'encanta ***