El dia que el 13 ocupi el tro del 7

Tres quarts i cinc de vuit, al tren, amb l’Avui; una edició que haurà
de mantenir-se ferma molt temps. MAI veurà ni de lluny la paperera del reciclatge. L’essència d’un diari del 13 de desembre de 2009 no es recicla, persisteix.

Abans de tenir temps de llegir el segon article ja sento…enveja. Argument de pecat per tots aquells que tenen l’oportunitat de publicar una columna en un dia tant especial; de ser empíricament partíceps. No tinc parcel·la a l’Avui, però no puc deixar passar l’oportunitat de parlar del meu particular “jo hi vaig ser, jo ho vaig viure”. El número que en teoria augura mala sort és, a dia d’avui una xifra important ja que diumenge va començar una carrera de fons per desbancar el “7” de la seu tro de rei de l’atzar. Sovint escric per tocar de peus a terra. Avui ho faig per creure, per evidenciar el que ha passat, i sobretot, per no oblidar. Entre tots podem canviar el sentit d’aquest 13, però sobretot atribuir-l’hi termes com tolerància, justícia i camí (amb carreteres, carrerons, camins de carro, però d’un sol sentit!). I sobretot deixar enrere visions extremistes i menyspreu.

No parlaré de coses que no domino i que, ja hi ha qui ho fa, i molt millor. Només puc dir que una campanya que aconsegueix mobilitzar a més de dos-cents mil catalans sense suport institucional és, indiscutiblement, una realitat que cal analitzar i sobretot, canalitzar cap a la fita comuna. Per això, ara és l’hora de la política, més que dels partits.

Hi ha moments que marquen una línia en forma d’oportunitat i ho sabem perquè ens percebem com espectadors d’aquesta. Les cames arronsades damunt el llit, una espurna a mig camí entre la intuïció i el desig, l’esperança tensa davant la televisió i finalment un nus que es desfà i baixa fins els llavis en forma d’orgull. Sents el màxim exponent de la identitat i t’entristeix pensar que hi ha qui es mereixia més que tu viure aquest dia. Només et resta no oblidar-ho per fer justícia a les arrels més fortes d’aquest país, que són a la vegada les teves pròpies arrels. I després arriba la calma, reflexió i l’hora de fer lectura. Ara a seguir caminant sense perdre l’objectiu de vista. A buscar el camí, sense precipitar-nos, vigilant on trepitgem i fent-ho amb fermesa. I algun dia el 7 deixarà pas al 13.