Plorar per somriure al Nadal

Tot era propici perquè ho sentís; així que vaig penjar-me la càmera el coll disposada a congelar el contrast de verd i daurat que penjava dels espinosos braços del Nadal. L’avet davant meu vestit de simbolisme; però per més que enfoques i disparés… no veia rastre del Nadal cobrint les branques. Només podia sentir… el fred. En aquest buit ho vaig comprovar: el Nadal no és un moment ni una estació, sinó un estat. L’estat de valorar i comprendre. Vaig poder tocar aquest estat ahir. Provenia des de molt a dins i relliscava fins el coll per perdre’s entre la roba. Em va desbordar de cop; i els ulls se’m van tornar de conjunt amb el cel. Si el Nadal és alegria jo ahir vaig fer festa grossa. Si és malenconia somriuré pensant que de camí als objectius m’estic trobant persones que ha valgut la pena conèixer.

Tot era propici perquè ho sentís i ahir, un dia d’acomiadaments ho vaig sentir. És una sensació plena, que divisa la por de quedar-te buida. Per això, càmera en mà altre vegada vaig congelar alguna cosa més que el temps, la sensació. Feia fred, però la llana em cobria i en les boles de l’arbre si reflectia per primera vegada el Nadal.

Espero que visqueu intensament aquests dies i sobretot que regaleu alegria i malenconia, perquè darrere s’hi amaguen espurnes que marquen un ancla on aferrar-nos quan mirem enrrere. Pot ser que el món no s’arregli en un dia, tampoc en mil. Pot ser que alguns no tornin a casa com el turró. Pot ser que les nadales t’avorreixin. Pot ser que les coses no hagin sortit com esperaves. Però si crees ancles dibuixes futurs somriures. Tot depèn del que escullis. Regala abraçades en comptes de perfum, somriures en comptes de mòbils tàctils o històries en comptes de Stieg Larsson.

Somriu

Somriu si et ve de gust

Somriu encara que et costi

Somriu amb els ulls

Somriu amb els llavis

I plora. Plora d’alegria i sempre que el cos t’ho demani

Bones festes!