dimarts, 12 de gener de 2010

Quan Woody torna a ser Allen, la cosa funciona.

"Tot i així, no cal perdre l’esperança ja que Woody Allen prepara nova pel·lícula: Whatever Works. Però compte: l’excés d’expectatives pot ajudar a que les nostres retines no quedin satisfetes!"

Així acabava fa mesos la crítica de Vicky, Crisitna, Barcelona. El director americà és cíclic i acostuma a treure el cap un cop l’any. Sort. Els que s’hi entenen diuen que un cineasta està en plena forma quan és capaç de donar un gir inesperat a la seva carrera i sortir-ne il·lès. D’acord amb aquesta premissa, Woody Allen està com un roure. Amb Vicky, Cristina, Barcelona vàrem veure una personalitat a l’ombra del director. L’experiment per Europa diluïa el seu discurs. Amb Whatever Works, o Si la cosa funciona, nom amb el que s’ha traduït la pel·lícula, Allen torna a posar sucre a la seva personalitat, i també llimona. Dolç i àcid. I ho fa revivint els seus inicis, a Manhattan i reprenent un antic guió dels anys 70. Amb Si la cosa funciona, el director de l’oscaritzada Annie Hall sembla advertir, de manera subliminar, que pot recuperar l’esperit de Manhattan quan ho desitgi.

Dos minuts. Dos minuts inicials on l’enèsim alter ego de Woody Allen s’apodera d’un primer pla per escopir veritats com temples. Paraules punyents i cíniques tenyides d’humor negre. L’habilitat discursiva del protagonista aconsegueix l’empatia de l’espectador després d’unes quantes reflexions. I després una declaració: “esta no es la película caramelo del año. Si eres de esos que necesita sentirse bien ve a que te hagan un masaje”. De cop i volta la butaca es va tornar més còmode i sabia que quan el projector deixés de rodar jo m’aixecaria amb una història nova a la butxaca, compensada per la superficial ruta de Barcelona.

Si la cosa funciona és una pel·lícula d’interiors, ja que bona part del metratge transcórrer en una casa i a la terrassa d’un bar. Aquest fet, enfront del viatge turístic de Barcelona és, si més no, una de les moltes diferències que trobem respecte el seu penúltim treball. En aquesta ocasió, Allen porta a la pantalla el seu últim ‘jo’. Us el presento: es diu Boris Yellnikoff, és científic i el professor d’escacs que ningú voldria tenir. És insuportable i amargat, però feliç a la seva manera, encara que aquesta felicitat consisteixi en intentar suïcidar-se de manera periòdica i criticar a l’espècie humana. Un dia, però apareix a la seva vida Melody, una adolescent molt més jove que representa tot el que ell rebutja. Tot i així, el seu esperit de Pigmalió l’acosta inevitablement a ella. Però compte: la lectura no és la d’una típica comèdia romàntica. I no ho és perquè si una cosa caracteritza a Woody Allen és que crea un pou de matisos per cada personatge. Ajustant-se a aquesta realitat, Melody no farà canviar les profundes i pessimistes conviccions de Yellnikoff, sinó que l’ajudarà a adoptar una nova perspectiva més satisfactòria: si la cosa funciona...

Si la cosa funciona recupera la fórmula que tants bons resultats ha donat a Allen: alter ego d’ell mateix acompanyat de cinc o sis personatges que van entrant a escena i adquirint protagonisme. Les vides d’aquests es creuen permanentment i és sobre aquest joc que recau l’evolució de la història. El resultat final és un inesperat tapís no apte per conservadors que mostra la complexitat de les relacions humanes. Alhora, és una senzilla complexitat ja que tal com es diu...si la cosa funciona...

Novament la posada en escena de Woody Allen és transparent. La camera es fa invisible i deixa pas a una visió natural de les accions molt acord amb el que la historia demana. Si a això li afegim un tempo natural i lògic, el guió es torna més ric i els personatges tenen espai per mostrar tots els seus matisos. En resum, un ritme molt Annie Hall, un punt a favor. Ara anem a un contra: Larry David, qui encarna a Yellnikoff. David sense estar malament tampoc està bé. És impossible deixar empremta quan s’adopten totes les formes pròpies d’un altre actor: Woody Allen. Així, segurament no és qüestió de Larry David, sinó un defecte de totes les històries de Woody Allen que havien de ser interpretades per ell i no ho han set.

Mai he cregut que Woody Allen nasqués amb les condicions innates per ser un mestre del cine. El seu punt brillant és crear històries iròniques, corrosives, però romàntiques. Romàntiques, que no ensucrades. La majoria d’escenes són optimistes i positives, però servides amb reconeixibles gotes de mordacitat i agres reflexions. A Si la cosa funciona Woody torna a ser Allen. Altre cop el director emana vida i amor; però el millor de tot és que ho aconsegueix a través d’un protagonista que diu odiar aquestes dues coses.

Complexitat. Complexitat que podria ser senzilla. 6 paràgrafs per opinar quan realment tot es redueix a “si la cosa funciona”. Funciona? Sí, i tant que funciona!

2 comentaris:

JRoca ha dit...

El problema d'Allen és que per edat ja no pot interpretar segons quins papers. Jo vaig anar a veure aquesta pel·lícula com a fan d'Allen i fan de Larry David a qui segueixo a la seva sèrie "Curb your enthusiasm", no me n'he perdut ni un episodi i aviat comencen la setena temporada. David i Allen es coneixen i es respecten des de fa molts anys, són dos grans genis de l'humor; hem de recordar que Larry David és co-creador, productor i guionista de Seinfeld. Per mi Larry David no està malament a la pel·lícula, diria que està ben bé, el que passa és que s'ha de conèixer el seu particular estil.
Salut

adriana ha dit...

Hola Jordi. Estic d'acord amb tu. Allen potser ja es passa d'edat per aquest paper, però, tot i que Larry David em sembla un gran còmic en aquest paper només veig el reflex d'Allen. Des del meu punt de vista hauria d'avordar més el seu estil. De tota manera, ell està bé, només que crec que sense adoptar tanta gestualitat de Woody Allen i sent ell mateix lluiria més.

Jordi moltes gràcies per opinar! Ara ja falta una mica menys per anar a cine a veure una altre de'n Woody, és l'avantatge de saber que va a una per any!