La modèstia dels carrers a la matinada. Buits. Com si partissin al món per primera vegada, regalant infinitat de primeres pàgines en blanc. Marcar-hi les passes just quan surt el sol és la indolència de voler-se fondre amb l’asfalt, sentir-se ningú, poder-ho ser tot. Una tregua esperançadora entre el dia i la nit.
Avançant pels carrers deserts l’esperança de caminar sense petjades té millor acústica dins el meu cap. Segurament, vista des de fora la imatge sembla la d’una noia que de bon matí enfonsa la mà en un estúpid sac de llenties i somriu.
Marcant les passes que es fonen amb els carrers desitges escriure una primer pàgina en blanc i et reflexes en un vidre on hi brillen els primers raigs de sol, els més purs. Saps que la fragilitat del vidre captarà mil rostres abans no torni la foscor. Mil expressions. Mil històries. Saber que reflectirà a tothom i que tothom és qualsevol. Tu ets un d’aquells reflexes, qualsevol.
Un cop estirada al llit destiges ser com la modèstia dels carrers a la matinada. Et proposes sentir-te com una pàgina en blanc. Buida però capaç de escriure-ho tot. Vols mirar-te i veure’t per primera vegada sense perdre la temptació de sentir. Deixes marxar les síl·labes buides tant lluny que no puguis escoltar-les. L’únic que vesteix la pàgina en blanc són els batecs del teu cor, i aquests són els únics que vols escoltar.
Sentir-se com els carrers buits de matinada és ser qualsevol i a la vegada ser-ho tot. És omplir el blanc d’una manera insanament imperfecte, però perfectament incorrecte.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada