La xocolata és una plaer per tots els sentits. Els experts afirmen que a la vista ha de ser brillant i llisa. A l’oïda contundent. Un cop a la boca, el gust n’ha d’estendre l’anàlisi, notar la textura, els delicats aromes… Però, compte, la xocolata és enganyosa i sovint no és el que aparenta. No sempre un to fort en el color és sinònim de més quantitat de cacau i més sabor. “Cause chocolat it’s divine!”
Te la serveix un home sortit d’una pel·lícula de Hitchcock. Et deixa escollir entre negre o amb llet. El meu paladar l’acull negre; més densa, més contundent, més perdurable. Abans d’arribar a la butaca ja no en tinc, només en resta un regust rere la llengua. S’obre el taló i tres noies, tres divines, ens donen la benvinguda a la seva peculiar manera. Són tant contundents com el record del bombo que minuts abans ens convidava a entrar al Club Capitol en un espectacle tant dolç com el seu nom indica, Chocolat!
A Chocolat! cada divina és com la xocolata: una amb aromes més àcids (Lulu), l’altre amb tocs més dolços però persistents (Nicole) i la última amb un toc picant i una mica de licor (Sofia). Fora de l’escenari el seus noms són Carla Móra, Irene Ruiz i Marta Móra; però sota la direcció de Martí Torras es converteixen en tres pin-ups en busca de la fama. Dalt l’escenari les acompanya el seu inseparable quartet de jazz d’exquisida qualitat musical (clarinet, contrabaix, bateria i piano). Les meves orelles van tardar poc a fer el salt fins als anys 30, època en que es situa aquesta comèdia a ritme de swing i blues. És fàcil quan cançons com les de Glenn Miller, Duke Ellington o les Andrews Sisters et resulten ben familiars.
La història és tant bàsica però sabrosa com la xocolata: tres noies, inspirades amb grups de l’època busquen l’èxit. Munten un trio anomenat Divines. Toquen en un club del carrer 43 de Nova York, ciutat afectada pel crac del ‘29. La població necessita distracció en forma de notes i veus sensuals. Entretant, les Divines aconsegueixen la fama gràcies a un jingle d’un anunci de xocolata. La seva veu es converteix en la de la ràdio, una il·lusió conjunta a tres veus. I és que tal com diu la cançó “chocolat it’s divine”. L’espectacle també inclou referències a pel·lícules de cine clàssic com “Ser o no ser” o “Cantant sota la pluja”, elements que construeixen una atmosfera quasi perfecte. La nota dissonant la posa l’artificialitat del vestuari. Tot i que en els seus espectacles Divines han captat el gust per l’estètica d’èpoques passades, les teles són faltes de naturalitat; com sortides d’una botiga de disfresses més que d’una de segona mà.
Humor, ritme, seducció retro, feminitat i swing, molt bon swing, són els ingredients d’aquest Chocolat!. Tanmateix, en tota bona recepta hi ha secrets de bon cuiner que s’escapen. L’element diferencial de Divines? No són només cantants; són tres artistes en l’art d’aconseguir la justa mesura i combinació perfecte entre el cant, el ball i la interpretació. Com dirien els experts en xocolata: un gust complert, en tots els sentits.
S’abaixa el teló. A la sortida tothom busca el mateix, però la caixa del senyor que sembla sortit d’una pel·lícula de Hitchcock ja es buida i ell només té un “gràcies” per oferir al públic. Els aplaudiments queden registrats rere les meves orelles. Marxo a ritme de swing i rere la mirada s’hi allotja la pura essència de la seducció. Chocolat! fent honor al seu nom també és un plaer per tot els sentits. Brillant, contundent i enganyós, perquè tot i el delicat sabor que desprèn és pur cacau.
I sortint del teatre un desig… posar rumb al Carrer Petrixol perquè tal com diuen elles “cause chocolat it’s divine”… xocolata amb melindros?
2 comentaris:
Una crítica molt agradable realment. És amena i divertida i tot i ser intel·ligent no és en cap moment recargolada. Ara només em queda una cosa suposo, que seria anar a veure l'obra,jeje.
Per altra banda, hi he trobat a faltar potser algun defecte a l'obra, el que fa que tingui una sensació de que sigui tant perfecte que personalment em fa un xic de por anar-la a veure , ja que probablement m'emportaria una decepció
De totes formes, moltes gràcies, ja que és una sort sempre que hi hagi gent que et descobreixi aquest tipus d'espectacles.
Jordi, moltes gràcies per la teva aportació!! Gràcies per això d'amena, sovint t'endeixo a enrabuscar-me una mica. En quan els defectes, el gran que l'hi vaig trobar, tal com diu la crítica, és el vesturi...un gran fallo tenint en compte que és un punt important en obres que no es situen en l'actualitat. De tota manera, no hi ha més negativitat per treure..i buscar alguna cosa per buscar-la no m'agrada. La feina ben feta cal reconeixe-la! De fet són tres actrius molt completes: canten, ballen i interpreten molt bé.
Per ara crec que l'obra ja s'ha acabat al Club Capitol, no se si la podrem veure en algun altre lloc,. En cas que me n'assebenti, aviso!!
Moltes gràcies per opinar! Un bloc sense això, no és un bloc!
Publica un comentari a l'entrada