dimecres, 9 de juny de 2010

La bellesa de la fragilitat

Sovint no conèixer la cara que tens davant és perfecte. No pots dibuixar-ne l’exterior, les seves línies ja estan traçades, però no interpretades. Quan dos ulls estranys es creuen, àvids de no ser vistos, la història l’escriu un tercer estrany. Llavors, els ulls dels dos desconeguts es configuren com pàgines pàgines en blanc sedents de vida. L’altre dia dues persones i una llàgrima ocupaven la barra d’un bar.

Restava poc més de dos centímetres entre els dos dits. Algú havia lligat un fil imperceptible a cada punta, just en el moment en què va asseure’s a la barra. Un extrem al dit petit de la mà esquerra d’un; l’altre extrem al dit petit de la mà dreta de l’altre. I el fil tenia la intenció d’estrenye’s. Suposo que així pot dir-se que és l’atracció de dos desconeguts menys desconeguts del que creuen ser. Una tímida línia humida, quasi recte, es perdia entre la seva brusa a ritme de Benny Goodman; tant subtilment que ningú ho hauria vist si no fos per aquell fil invisible. I ell des de l'altre cadira l’avisava internament: “vigila amb la tristesa. És un vici”.

La mirava i sentia que el fil volia cedir. Sempre l’havia fascinat la fragilitat de les persones, contenia un tipus de bellesa tant contradictòria com inexplicable. En aquell moment hauria aturat el rellotge, perquè cada segon que passava ella s’escardava una mica més. Al final, el temps no va aturar-se, i ella tampoc.

Les seves pestanyes es tornaven infinites, i els ulls dos pous d’aigua. Estava segur que si els mirava més estona del compte se’l podien empassar. No hi havia més dolça agonia que voler eixugar-l’hi les llàgrimes i no poder. La simplesa del joc l’hi començava a treure una part que mai més tornaria. Perquè no ho sabia, però hi ha llàgrimes que cremen. Va decidir eixugar-les amb paraules.

- Vigila amb la tristesa; és un vici, deia Madame Bovary.

- Estic matant sentiments. Així tornaré a créixer.

“Forta”, va pensar. El fil va començar a estrenyés fins desaparèixer, i a partir d’aquí va adonar-se que ella seria la persona que podria destrossar-lo.



4 comentaris:

Anònim ha dit...

Sempre m'agrada llegir un "conte per pensar" quan ja està tot en silenci i jo a dins el llit... avui tenia clar quin volia que m'acompanyes!

No deixis d'escriure, que jo no podira dormir!

Lola Daly***

adriana ha dit...

AroDY..Les teves paraules sempre m'ajuden, molt més del que creus. Pels que ens agrada això d'ajuntar lletres i intentar que sonin bé no hi ha res millor que saber que han set llegides amb comoditat i silenci, així que gràcies!

;) Lola Daly

Ladyblue ha dit...

Molt bo!!! El dia que escriguis un llibre seré la primera en comprar-te'l. Dius que t'agrada fer sonar les lletres i...sonen tant bé que es podrien confondre amb una melodia de Billie Holiday.

Sergi Puig ha dit...

El primer cop que la vaig llegir, farà un parell de setmanes, em va semblar una historia bonica, estava equivocat, es un historia maravellosa... Llegir un cop per a adonar-nos, dos per a treure el gust i varies, tantes com calgui, per a que sedimentin en nosaltres. Aquesta sedimentarà. Gràcies!