Contradiccions de la mirada viva

Les gotes es dilapiden a l’atzar contra el terra fred sedent de calor. Mentre, busca allò que importa amb els sentits, sota la seva pell. Descobreix un mar de contradiccions. Vénen de fora, igual que les gotes. Peguen tant suau com elles, però són tan persistents com la humitat amb què resta la pluja.

Ja ho deia Dickens: “Era el millor dels temps. Era el pitjor dels temps. L’edat de la saviesa, de la bogeria, l’època de les creences i la incredulitat.” Quan hi ha qui plora pel que no sap. Qui resa pel que no creu. Qui besa llavis que no l’hi pertanyen. Qui roba cors que no l’hi han set cedits. Qui agonitza podent respirar. Dies d’esperança en dies de desesperació i dies de desesperació en dies d’esperança. I per un moment voldria ser aquella noia del segle XIX que jugava a dir-se George Sand per passejar-se per París perquè deia que la seva professió era ser lliure. Sota una capa d’algú sense rastre mirava tot el que l’envoltava. Seria com George i llegiria rostres. També ulls; ulls de llum, ulls perfilats pel desasossec, ulls que bateguen al ritme d’uns altres, ulls buits d’incertesa… I quan arribés a casa tornaria a dir-se Amandine Aurore Lucile Dupin, però amb l’experiència de l’observació teixida a la memòria de la retina i unes quantes contradiccions alienes pel record.

Les gotes es dilapiden a l’atzar contra el terra fred sedent de calor i per més que volgués no podria odiar tals contradiccions. Són les que alimenten idees i fan que els finals tinguin alè de començament. Sovint les contradiccions no són benvingudes, tenen la virtud o el defecte de fer-nos sentir vulnerables. Però és que la vulnerabilitat l’atrau. Palpar el limit de la insensatesa. Inhalar oxigen i sentir partir-se en dos, però mirar-se al mirall i veure’s d’una sola peça. Adonar-se que els seus ulls encara poden canviar d’estat, que no estan secs. Així que encara que les gotes s'evaporin seguirà buscant contradiccions, perquè no és el mateix viure que existir.