dimarts, 20 de juliol del 2010

Escriptori sense muralles i roses

Vainilla i lavanda en forma de foc. Aromes contrastants amb les companyes d’escriptori: tres roses decadents que es debaten entre l’existència i la desaparició retingudes en un pot de vidre per un temps limitat, segrestades pels meus ulls. Pètals aspres entre els dits, de so entretallat; l’evidència de la fi d’un estat que va començar quan els braços verds van ser seccionats. Fa dies les hagués deixat presidir la taula ja que a vegades observar l’invisible transcurs de fuga del color resulta senzillament excepcional. De pètals sedosos, esponjosos a secs i fràgils; tots dos estats una paleta de sentits. Avui però, tinc la necessitat d’observar sang i aire en forma de pètals.

Sempre m’ha semblat que els escriptoris són un quadre expressionista del nostre estat i sovint ens resulten petits per les paraules que somiem en l’imaginari. Per ells hi corren venes de tinta. Aquí s’hi buiden les entranyes a cop de teclat i, sovint, és on quan menys ho esperes les paraules t’ataquen per l’esquena. Són una expressió de racionalitat i irracionalitat. Fa temps que el meu escriptori viu una calma traïdora, amurallat de metàfores; elegant expressió de covardia. Però no existeixen muralles a prova de bombes. Avui veig un escriptori bombardejat, discretament desordenat, un caos endolcit per un aroma de vainilla i lavanda. Continua regit per pètals secs a la deriva de l’existència. Roses sense sang. Una fotografia caduca d’un estat, doncs a mi la meva em crema.


Surto a buscar una rosa. Ha d’obrir-se en vida. Ha de ser vermella com la sang que crema. I sí, cal que tingui espines.



2 comentaris:

Lividgenious ha dit...

Surt valenta a buscar la rosa, perquè només quan s'et claven les espines ets capaç d'apreciar la suavitat de la resta de la tija. Sort!

Unknown ha dit...

Jordi, no pots tenir més raó!! Gràcies, un petonas!