dimarts, 17 d’agost del 2010

L’essència d’un pronom


Sempre he imaginat el seu rostre. No té nom, tampoc edat; no té etiqueta. És el que sent. És només un pronom, “ella”. Sembla una dona d’un altre temps. Mou les mans de manera pausada i sense mirar-se els dits, però sap que cada moviment té el seu propi significat. Sembla sortida d’un quadre inacabat de Botticelli. És tímida i luxuriosa, delicada com el cristall i forta com la punta d’un diamant: violència suau que demana ser acariciada i que t’avassalla amb el primer moviment de llavis.

Els seus ulls reflectien un sol que s’empassava sinuós. Alhora, una lluna ardent iniciava el seu pas nocturn. Era la millor mostra de dualitat que havia vist durant els últims dies i, igual que les coses més importants, havia passat dins pocs segons. Pels carrers hi regnava una atmosfera densa, carregada d’espectres allargats com rostres de fum. Ella trencava fantasmes aliens amb el seu caminar pausat. Mirava al seu voltant i l’hi feien mal els ulls de veure tanta soledat i les orelles d’escoltar tant silenci. Tot i així, allargava les seves passes per l’asfalt, la seva habitació era massa petita per tot el que somiava.

Quan tornava a casa ho feia embolicada entre els plecs de les seves pròpies contradiccions i sentia que l’estupidesa era el motor que l’havia empès aquell dia. Va obrir la finestra, la lluna cada vegada rugia més. Els seus cabells de color cendra sonaven com espigues suaus entre els dits del vent. La brisa s’emportava les primeres restes d’aquell dia. Va abaixar el llum. Començava a buscar allò que importava amb els sentits, sota la seva pell, desprenent-se del que no era necessari, amb cada peça una part d’aquell dia. Les ombres captaven lleugers moviments, la pell es movia a cop de bateria i la seva sang cremava a cop de guitarra. La seva pell era el paper i els seus dits la tinta. Com un índex d’una primera història en blanc, va començar a escriure’s pels cabells, va continuar pels llavis tebis del vi negre, fins arribar al coll. A partir d’aquí els dits adquirien més consistència i les ungles deixaven el camí marcat per si es perdia entre el tacte i no sabia tornar. Se sentia la pell tant suau que no volia tocar-ne cap més. La seva pell era la més segura, però també la més arriscada. La seva pell estava viva i la sang l’hi cremava.

La música continuava sonant, el seu reflex a la paret restava en moviment, la lluna encara era vermella i l’aire l’hi eriçava la pell. Però alguna cosa havia canviat: s’havia desfet de la seva pròpia estupidesa i tornava a ser només un pronom: “ella”.

1 comentari:

sergi ha dit...

Gràcies per les teves paraules al meu blog. I gràcies per omplir de tendressa i farcir de sensibilitat les paraules i les imatges que ens deixes compartir en el teu.
Qué sents quan aconsegueixes capturar un instant amb un "clic" o descriure una historia arrelada d´un no rés a un espai i un temps. Ets una artista. I ho saps. Felicitats!