dissabte, 23 d’octubre de 2010

28N, quan la política comença a veure que l’estratègia passa pels ulls 2.0

En una trobada Osonosfèrica el periodista Saül Gordillo (ACN i reconegut blocaire i twittaire) afirmava: “la política ha d’entendre que la societat és 2.0. Totalment d’acord. Mesos després i immersos en la campanya electoral més digital fins el moment no tinc una opinió ferma al respecte. I aquesta (no)indecisió és el que més m’agrada. Prefereixo pensar que tinc les idees en evolució, que puc ser-me una mica infidel i que estic oberta nodrir-me de raons alienes. I això és el que ens ha donat “Eleccions 2.0: el debat”. L'opinió d’aquells que saben del que parlen, una nova perspectiva i debat.

Les eleccions del 28-N han provocat un gran canvi en les campanyes polítiques. S’han ampliat els camps de difusió i la utilització de les xarxes socials com a eines de comunicació política s’ha tornat un fet quasi homogeni en tots els partits. Això fa pensar en evolució. Però es tracta d’una evolució real? Evolució per moda? És una evolució que es troba en un aparador o a peu de carrer? Si una afirmació és certa és que la política comença a entendre que la societat és 2.0. Si més no, aquesta podria ser una de les conclusions del debat organitzat per Osonosfera i Òmnium el dijous 21 d’octubre. Els encarregats de posar llum al tema van ser els responsables de la cibercampanya de CiU (Edgar Rovira), el PSC (Jordina Freixenet), ERC (Mireia Martí) i ICV (Eva Marin).

D'esquerra a dreta: Eva Marin, (ICV), Jordina Freixenet (PSC), Edgar Rovira (CiU) i  Mireia Martí (ERC)


El debat, en el qual hi van assistir aproximadament 50 persones i uns quants piuladors omnipresents a través de twitter va tenir una durada aproximada de dues hores i va resultar ser  tot un exercici d’interacció 2.0. Debatre comporta analitzar, concloure i tornar a començar. De moment analitzem a partir de les preguntes i reflexions més recurrents:

Mireia Martí (ERC) sobre les eines 2.0: “Ja que hi són utilitzem-les bé”. Aquesta frase portava de fons un tret de sortida. Amb ella es creava el debat. “Utilitzar-les bé”. Un raonament lògic i senzill de portar a la pràctica, en aparença. La comunicació 2.0 demana tenir tantes orelles per escoltar com boca per parlar. En 2.0 no es val a generalitzar; és parla amb noms concrets, no amb la massa electoral. I sobretot: no hi ha jerarquia. No tindràs més seguidors per ser qui ets sinó pel què dius i com interactues. Debatre, en comptes de dogmatitzar. Parlar amb @X o @Y,  en comptes de l’electorat. Aquest no és un canvi fàcil per un estructura jeràrquica com la dels partits polítics. D’aquí una interessant pregunta que qüestiona aquesta adaptació: “és possible una estructura sòlida com un partit amb una de líquida com Internet?” (@jordicasals).

Hi ha múltiples respostes, però no una fórmula universal. “Cal pedagogia, però poc a poc, perquè els polítics trobin l’eina on es senten més còmodes”. Tanmateix, Edgar Rovira (CiU) afirmava que “els debats encara continuen anant de dalt cap a baix; però tot i així es busca l’eficiència”. Si una fita és important per arribar al bon ús de twitter i facebook és l’equilibri entre polític i ciutadà. Tot i que, personalment, opino que és una curiosa diferenciació en el marc del 2.0; Mireia Martí (ERC) i Eva Marin (ICV) apuntaven que trobar l’equilibri entre la dualitat d’aquests dos perfils és una de les claus per tenir molt de guanyat a la xarxa; sobretot en quan a credibilitat.

Image Hosted by ImageShack.us
Durant el debat, a La Central d'Òmnium Cultural 

Les eines 2.0 en política: una moda de passarel·la política? O una moda que trepitjarà al carrer passat el 28N? Segons van estar d’acord tots els ponents, aquestes eines estan per millorar el dia a dia de tothom. Així doncs, el futur passa per la política mòbil i per l’administració pública; per exemple amb aplicatius com rodalia.info.

Paral·lelament, Jordina Freixenent (PSC) reconeixia que alguns polítics s’havien apuntat al carro de twitter i facebook per moda i gràcies a l’exemple dels militants. Tot i així, un cop trobada l’eina que més s’adeqüa a ells la mantenen personal i periòdicament.

  140 caràcter de twitter = 1 vot? Aquesta era una de les qüestions més emeses a la pantalla de twitter durant el debat. Rotundament i per unanimitat dels convidats NO. Les xarxes socials no fan que un vot salti d’un partit a l’altre ja que normalment “la gent que és a la xarxa ja té el vot decidit”. Tampoc provoca que qui no s’interessi per la política en el dia a dia sí que ho faci a la xarxa. Segons Edgar Rovira (CiU), “el perfil d’usuari que més interactua amb els partits i candidats és un usuari que ja és actiu en el món offline”.

Així doncs; si 140 caràcters o un estat de facebook no dóna vots; per què una campanya digital? Segons Eva Marín (ICV), “és una manera d’il·lusionar les persones i que convencin els del seu entorn”. Mireia Martí afegia que “és una forma útil de donar els argumentaris dia a dia i que els simpatitzants es fan seva la campanya”. A més, Jordina Freixenent explicava que un dels objectius és mobilitzar el sector abstencionista, sobretot entre els joves.

Image Hosted by ImageShack.us

Parlar de 2.0 en política és recórrer al primer dels exemples: Obama. Tots coincidien que no va guanyar gràcies a la seva presència a les xarxes socials. De fet, segons Edgar Rovira, “a les presidencials nord americanes el partit, no el candidat, distribuïa el missatge als simpatitzants a través de la xarxa. Llavors, la militància de base reproduïa el missatge porta a porta, en reunions, per correu electrònic… És a dir, un model mixt (digital i analògic) molt llunyà a la realitat catalana”.

28N. Una data a tenir en compte perquè suposa ser presents a les primeres eleccions des de la inclusió de les xarxes socials com a eina de comunicació política. De tota manera, els partits també tenen en compte les limitacions i l’escletxa digital que encara existeix. Una causa la trobem a la por d’alguns representants cap a aquestes eines ja que una relliscada a twitter suposa una gran notícia als mitjans. Alhora, la notícia més positiva que es pot publicar és la de qui té més fans a facebook o seguidors a twitter de manera que encara es tracta la relació del 2.0 amb la política d’una manera força superficial. Es demanen experts polítics 2.0, obviant que “ningú va néixer ensenyat” i que introduir-se al món 2.0 demana un canvi de mentalitat; si més no una adaptació. 

Moltes preguntes. Respostes concretes i ben explicades gràcies a l’eficàcia dels quatre ponents. És en moments com el de “Eleccions 2.0: el debat” quan un s’adona de com la tecnologia ha canviat la percepció del món, la dinàmica, les relacions humanes i evidentment la política. Tot i així, polítics i no polítics hem de mantenir l’essència  del nostre jo i sobretot de les nostres accions. I mantenir aquest irreductible passa per utilitzar correctament les xarxes socials ja que són una extensió del nostre cos i una nova eina de democratització. No podria trobar una frase millor que la de Jordina Freixenent per resumir-ho “no escriguis a la xarxa allò que no diries a la cara”.

 “La política ha d’entendre que la societat és 2.0”. Començo a pensar que aquesta frase, tot i que una mica tard, comença a prendre cos. De tota manera encara queden preguntes pendents que només podrem respondre amb el temps; després del 28N. Sí, més idees en evolució.


 A partir de desembre tindrem un cementiri de perfils de candidats 2010 a twitter i facebook? També un cementiri de blogs?”

 “Compensarà als polítics estar exposats a les xarxes socials enfront d’una possible allau de crítiques?”

 “Tindran repercussió fora de les xarxes socials els debats i opinions dels usuaris?”

 “Tindrà el mateix valor un comentari a twitter/facebook que en un mitjà convencional?”


Fotos: Jordi Vila
Podeu llegir la conversa sencera del debat a #eleccions2_0