Les 4 paraules de l’agonia

Va posar els peus al carrer trencant els seus espectres amb un caminar contundent. A cada passa una meta. Ser-se fidel i així continuar respectant-se. Arribar a la caiguda del sol sense sentir-se estúpida. Defensar amb ungles i dents aquell racó de llibertat amb què havia nascut. Buscar allò que importava amb els sentits, sota la seva pell. Anhelar. Descobrir. Sortir a la guerra amb armadura, encara que a vegades no servís de res defensar-se. Amb tantes auto-condicions els seus pulmons començaven a demanar més aire del que l’ampli carrer els hi donava. Les passes no quedaven marcades, res feia constar que havia estat allà. Era algú més empassada per la foscor tèbia que regnava als carrers quan s’amagava el sol. A ningú l’hi interessaria saber que havia estat allà, marcant promeses a cop de peu. Quatre paraules li martellejaven dins el cap. Creixement. Respecte. Llibertat. Passió. El buit va ser immediat, perquè poques paraules agonitzen tant si no poden ser omplertes.

I es va parar. Amb els peus clavats a terra i la mirada volant pel cel. Un record que només havia tingut com escenari el seu cap ho va omplir tot de sentit pretèrit.

- Un moment, para’t. - L’hi va clavar ells ulls.

- Has vist mai com brillen els secrets en els ulls dels altres? Els teus semblen dos diamants. Te m’escapes 2 de cada 3 vegades, et detesto i et desitjo 1 de cada 2 i ja començo a oblidar-me de del que fa que tu siguis tu. Esperava que tinguessis la valentia de posar nom el que et passa, però l’aire m’oprimeix el pit amb tal força que deixaré que quedis com una ombra de tu mateix i marxaré. Et trauré pels ulls i t’evaporaràs abans d’arribar a terra. Per sort les lletres encara es deixen acariciar en la penombra.- Va contemplar com les arrels s’apoderaven d’ell, ella va seguir caminant.

Quan va reprendre el pas el seu caminar ja no era contundent; ja no hi havia espectres a trepitjar. No tenia pressa per arribar a casa, les seves galtes ja no necessitaven un lloc impermeable on recolzar-se. El record no era més que els sons del les seves pròpies paraules, així que en realitat l’únic futur que l’hi quedava era el present. L’únic futur que l’hi quedava eren les seves passes.