En l’imperi de les seves mans

Sonava una xispa sonora, només dins el seu cap; com les que precedeixen una cançó abans de sortir per la boca d’un gramòfon. “As time goes by” mai seria plena fins que no l’hi cantés un gramòfon. L’hi agradaven les coses ben fetes, completes. Casi aconseguia fondre’s amb l’eco d’altres èpoques. Casi. Viatjava entre la llum i la foscor tan ràpid com el que camina sota un cel d’arbres abans de la posta de sol. Una passa, llum. Una passa, ombra.

Entre aquelles quatre parets passava el mateix que dins la seva pell. Una passa, llum. Una passa, ombra. L’hi agradava mirar-lo entre la llum de tardor de mitja tarda, buscant paraules que no tenien so. Cap d’ells se n’havia adonat, però l’essència de la qüestió havia estat decidida abans que s’articulés la primera paraula. Llavors ja era tard perquè la història s’havia encetat molt abans, amb el silenci, la paraula més forta de totes.

Llavors una encaixada de mans. Un gest que evitava desencaixar-se, imperceptible però eloqüent. Tant eloqüent que l’hi van arrencar l’etiqueta de cordialitat igual que la set de pell arranca la roba. A falta de poder habitar els cossos, habitaven les mans. Es movien lentament, s’enllaçaven, es fonien.

“Suau i segura, però amb fragilitat entre els dits”, pensava. Començava a endinsar-se en l’imperi de les seves mans, dels sentits. Ell immers en un núvol de dubte i desig era capaç de ser persona només perquè sentia. Els sentits igualaven a tot al món. No existia una classificació especial pel pobre o ric; per ell o per ella. Els sentits quan arribaven al màxim senzillament eren.

Tancava els ulls i podia sentir cap on anava cada línia de la seva mà, podia escoltar el camí que recorria el seu dit entre la pell que l’acollia. Ho sentia tot. Mentre, de la boca  en sortien paraules inertes que revestien patosament el moment. El que de debò desitjava era el silenci, aquell que es palpava però s’empassava les paraules, les mirades, el tacte. Perquè tenia la falsa convicció que sense paraules aquell moment no havia existit. Si regnés el silenci no hi hauria culpa. Perquè a vegades l’anhel pel tacte aliè és molt més pesat de portar fins a casa que l’acció que trenca el cercle.

Llavors va passar. Aquells ulls van creuar-se amb els seus i es van quedar. Entraven silenciosament, de puntetes. Podia sentir-los i portaven un missatge: “existim”.

A partir d’aquest dia viurien de la casualitat, es sentirien en l’absència. Continuaria caminant entre la llum i la foscor.