dilluns, 15 de novembre del 2010

I quan les lletres molles s’eixuguin arribaran les roses banyades de vi

Dins la banyera la càrrega era més lleugera. Els pensaments flotaven i es diluïen en l’aigua. Alguns els faria desaparèixer quan aixequés el tap. Els més persistents quedarien muts darrera la veu de Nina Simone. Tot i així, l’aigua l’hi recordava que últimament no retenia res, que tot el que passava per les seves mans tenia la solidesa i temporalitat d’aquella humitat. La situació no millorava quan en comptes de banyar-se amb aigua o feia amb sol. Robava cada petita porció de llum, la raptava per contagiar-se. Però un forat negre que tenia prop del pit esquerre se l’empassava i no deixava que sortís pels ulls.

Sentia que la sang l’hi brollava intensa com sempre, però sospitava que potser tenia una petita fuga. Per això, era precís afluixar els nusos dels extrems que l’hi retenien les mans: els de l’apatia i l’eufòria. Era precís espolsar-se de les espatlles les carreges innecessàries. Potser així trobaria la fuga i l’hi creixerien flors sota les pestanyes.

Entre l’aigua la càrrega era més lleugera, però potser quan sortís trobaria sensacions que podrien tallar l’aire, estímuls casi imperceptibles que l’hi esgarraparien l’esquena per haver volgut alleugerir el pes de les espatlles. Però hauria aconseguit un petit espai, en buit que només podia omplir d’una manera: divisant un imperatiu de sentit únic que agonitzava si es qüestionava: “avança”.

“Aixeca’t. Asseca’t”.

Es va mirar al mirall disposada a comprovar els efectes de l’aigua sota la pell. Va adonar-sa que els imperatius sempre tenien millor acústica dins el seu cap que fora. Fora la veu era baixa i perdia coratge. Tot i així es veia sencera i un dia havia sentit que “no cal arreglar el que no està trencat”. Tornava a estar plena d’interrogants de retorçada corba. Però així era com l’hi agradava omplir petits buits. Sentint-se imperfecte va descobrir que podria arribar a qualsevol lloc.

Va desaparèixer del mirall i un cop a l’habitació es va dir: “Casi millor ho apunto tot, així no m’oblido de la temptació de tenir sentit.”

Dins la banyera la càrrega era més lleugera. Els pensaments flotaven i es diluïen en l’aigua. Alguns els faria desaparèixer quan aixequés el tap. Els més persistents quedarien muts darrera la veu de Nina Simone. Tot i així, l’aigua l’hi recordava que últimament no retenia res, que tot el que passava per les seves mans tenia la solidesa i temporalitat d’aquella humitat.(...)

Quan ja no hi havia cap més lletra a recordar necessitava aire. Va obrir la finestra: “Un dia un cel de vi negre caurà sobre la ciutat i ens embriagarà de roses.”




7 comentaris:

Sergi Puig ha dit...

Impactant historia, entre el drama d´un mateix i la visió de la fugida cap a la realitat... M´ha encantat, tot, pero em quedo amb una frase que faría meva en més d´una historia:
"Va adonar-sa que els imperatius sempre tenien millor acústica dins el seu cap que fora..." I es que a cada post teu li podríen succeir múltiples seqüeles banyades em vi i roses o no. Genial Adriana. Un cop més: Plaudite!!

Marina Navarro ha dit...

Déu meu! Què bé escrius... has pensat d'escriure un llibre o ja ho has fet? :)
jajaj m'alegra saber que t'ha agradat el video, la cançò es diu Nos Souvenirs i és del grup francés Quidam que vaig descobrir fa poc.
Et deixe l'enllaç per si vols conèixer més cançons:
http://www.youtube.com/watch?v=0ht1Gjc0YS0
Una abraçada, escriptora!

Tam Barranqueras Alcalá ha dit...

Tens raó, a vegades, la preocupació neix o surt d'un profund estat de relaxació però una petita llum pot recobrar l'alè mentre veiem que aquella angoixa s'esfuma per convertir-se en una força única i poderosa. Tot un missatge de positivitat. M'ha agradat molt aquesta frase: "Casi millor m'ho apunto tot, així no m'oblido de la sensació de tenir sentit".
I el punt culminant del post és aquesta frase tant bonica: "Un dia un cel de vi negre caurà sobre la ciutat i ens embriagarà de roses".
I tornant al principi, aquestes petites angoixes són necessàries per després crear aquest llenguatge tant bell, tant magistral, tant especial.
Felicitats wapa!!!!!!

Anònim ha dit...

Los pronombres personales combinados.- Vamos a ver a continuación algunas combinaciones de pronombres para sustituir los sustantivos de una oración. Se colocan delante del verbo.

-Tinc un llibre interessant / tengo un libro interesante: el llibre el dono al nen, li dono el llibre, l'hi dono.

-Tinc una revista catalana / tengo una revista catalana: la revista la deixo al nen, li deixo la revista, la hi deixo.

-Tinc un llibre interessant / tengo un libro interesante: el dono a la nena, li dono el llibre, l'hi dono.

-Tinc una revista catalana / tengo una revista catalana: la deixo a la nena, li deixo la revista, la hi deixo.

-Tinc llibres / tengo libros: els dono al nen o a la nena, li dono els llibres, els hi dono.

-Tinc revistes / tengo revistas: les deixo al nen a la nena, li dono els llibres, els hi dono.

Unknown ha dit...

Anònim.

Gràcies per la teva lliçó magistral de català i castellà. Ha quedat clar que ets un cervellet en el tema. Ara que ja sabem que ets un crack, t'agrairia que si en un futur veus una falta m'ho diguis directament.

Anònim ha dit...

Más vale una verdad dura que invite a reflexionar que una adulación falsa que conduzca a la estúpidez.

Sergi Puig ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.