dilluns, 29 de novembre del 2010

“Jo sóc”

Estava segur que el camí que trepitjava li quedaria gravat a la retina per l’interès que li produïen els llocs verges, els actes des-utilitzats, les converses contradictòries, les anècdotes que el feien riure cinc segons i reflexionar deu minuts… L’excitava tot allò que lluïa cegament i tot allò que es cobria de pols i demanava una mà amable amb anhel de redescobrir. Últimament reflexionava més del compte. Era culpa d’aquella llum llunyana a què no estava acostumat. Era terriblement inspiradora; o amb paraules d’Antonio Gala: “Si el paradís no és llum, que serà?”.

Jo sóc”, es deia a cada passa. “Dos paraules. No necessito més. Dos paraules i cobro vida, tinc sentit, sóc suficient (però no prou). Sense complements puc ser la frase vivent més forta.” Era com la llum. Quan es pensava, tot i que sabia d’on havia sortit perquè ho havia respost en un examen de primària (“del ventre de la mare”) intuïa que hi havia alguna cosa que se li escapava. “Sóc la font de la meva existència, la font del meu abisme. La base sobre la que em construeixo; sobre la que em destrueixo”. S’assumia per moments en un procés de respiració que li resultava tant senzill, imperatiu però compromès com el repte d’assumir una senzilla frase: “jo sóc.”.

S’estava fent fosc. El cel ja no semblava un quadre de Monet, s’acostava al clarobscur barroc. Es va recordar d’una pregunta que no aconseguia respondre’s. Només l’hi posava veu en comptades ocasions; la formulava a qui creia que sabria entendre’n l’essència. Amb ella podia. Veure-la reflexionar en veu alta era un espectacle d’estímuls: desgranava les preguntes casi a mode de ciència forense i feia que el camí per arribar a la resposta fos més interessant que la resposta en si. I si no sabia respondre amb paraules ho faria amb els ulls. Però ell estava segur que això últim ho feia sense adonar-se’n; com si la seva mirada actués en independència al seu raonament.

- Per què actuem d’acord amb les idees dels altres si tenim les nostres pròpies?- va preguntar finalment. 
-  Facilitat, covardia, pobresa d’arguments, falta d’autocredibiliat, pèrdua de valors… Però tranquil, ja arribaran els mals moments en què recordarem que un dia vàrem ser millors. T’atacaran per l’esquena. Però tot i així aquesta nit estàs condenadament bé, estimat.

La veu era melòdica, la seva mirada sentenciava amb contundència. La resposta li recordava que no ho tenia tot lligat, que aquell dia no seria el dia en què es respondrien les seves preguntes. Queien amb la nit i començava a notar els estímuls que palpitaven sota la pell. Quan arribessin serien com una frase que es perd a l’escriure, després escriurien versos entre el baf dels vidres, buscarien la resposta a tot en l’aire viciat de l’alè. Per una estona preveia deixar els interrogants, aprofitar el viatge i endinsar-se al pou dels desitjos.

Passem la resta de la nit sense enigmes?- l’hi va demanar.
-  Ets el verb en carn viva. 



4 comentaris:

Sergi Puig ha dit...

Bó Adriana. Bó. M´agrada com jugues amb la part fosca de cadascú de nosaltres barrejant les miseries i les genialitats que tothom oculta. No hi hà rés que foti més por que la por a saber-se sól o perdut. Aixecar els ulls i no veure ningú, mirar-te al mirall i adonar-te que ja no hi ets... O que sols ets tú mateix allò que resta... Ets tremenda. M´encantes. I ho saps.

Tam Barranqueras Alcalá ha dit...

Tot una reflexió molt interessant d'escriure-la!!! Quantes vegades ens parem i ens fem aquestes preguntes i, hi ha vegades que trobem la resposta, altres que no. O simplement trobem respostes però no actuem d'acord amb elles. Ens deixem portar.
Però...en moments, com el final del relat, aquestes reflexions i preocupacions amb les quals hem gastat el temps (positiva o negativament), s'esvaeixen. L'amor, ho cura tot, no?? Aquest sí que és el major estat de "Jo sóc" sense contemplacions.
Com sempre, m'ha emocionat. 1 ptonàs.

Anònim ha dit...

Hi, i just want to say hello to the community

Marina Navarro ha dit...

"Facilitat, covardia, pobresa d’arguments, falta d’autocredibiliat, pèrdua de valors… Però tranquil, ja arribaran els mals moments en què recordarem que un dia vàrem ser millors. T’atacaran per l’esquena. Però tot i així aquesta nit estàs condenadament bé, estimat."
Quanta veritat en les teues paraules... hi ha algún text que no m'hagi agradat? Crec que he de confessar que sóc fan dels teus escrits.