dilluns, 10 de gener de 2011

Buscant la base pels propers capítols



Què passa quan tot el que temies que sortís malament ja ha passat?

Que tot torna a dependre de tu
Que la vida t’ofereix un nou ventall de possibilitats per les quals arriscar-te
Que entres en el període de calma efímera que existeix entre demolició i demolició
Que pots tornar a ser exquisidament contradictòria i arribar a qualsevol lloc
Que continues caminant, encara que sigui amb talons de vidre

Vaja, allò que en diuen “borrón y cuenta nueva”,
però a mi m’agrada més dir-ne “màgia


Era principis de gener. No pas 1. Començar amb una llista de propòsits que (no) s’havia plantejat un 1.1.11 li resultava massa encorssetat. Massa matemàtic. Massa previsible. “Obligacions planejades” li sonava a “crònica d’una mort anunciada”. Els fets més importants escollien el seu propi context per ser recordats. Així, el primer dia de gener que el sol brillava daurat i pertorbador va ser el dia. Recorreria botigues, parades de segona mà, mercats del “trasto”, el que calgués per trobar l’escriptori que feia temps  que residia rere la seva retina. Creia que els escriptoris eren com un quadre expressionista; una mostra visual de la racionalitat i irracionalitat que s’experimenta. El que tenia li havia quedat petit per tantes coses com somiava abocar-hi i en necessitava un de nou a qui donar-li venes de tinta. On buidar les entranyes. On dessagnar-se cada vegada que les paraules l’ataquessin per l’esquena. Ara que tot tornava a dependre d’ella necessitava un nou lloc on retrobar la inutilitat de les ganes infinites o l’esperança de fabricar preguntes.

-       La puc ajudar en alguna cosa?- va demanar la dependenta.
-       Busco un escriptori que sigui capaç de treure la revolució tolerant que porto dins, i al revés; la calma intolerant que a vegades experimento. Em pot ajudar? 
-      

El va trobar. Ocupava un lloc discret però vital a la botiga. Es dirigia cap a ell, somnàmbula, i tota la superfície del seu pensament es va diluir en pocs metres. Un cop a davant el va rodejar, el seus ulls el van estudiar, de dalt a baix, en cada plec. S’hi havia de veure reflectida, sinó no se’l quedaria. Era sobri, contundent i semblava extret d’una època en què els mobles es dissenyaven per ser un element més de la vida que s’hi creava. La mà esquerra, de la que més es fiava, va començar a recorre’l. Ulls tancats per accentuar els sentits. L’hi agradava perquè era imperfecte: llis, però cada pocs segons de recorregut sentia línies inacabades i alguna espora. Tenia vida. Les cantonades no eren punxegudes, sinó lleugerament arrodonides. Les seves idees hi quedarien bé al damunt: tampoc eren afilades (per ella sovint un sinònim de cíniques). Preferia visions com les les puntes d’aquell escriptori: clares i fermes, però modelables. Tota la fusta d’aquella peça s’aguantava amb unes potes amples i primes que deixaven un gran forat al mig. L’hi agradava; eren com dues cames aguantant-se sobre un talons de cristall dur de Baccarat.

Damunt només l’hi esperaven els essencials per la paraula, una làmpada i dues espelmes de vainilla i lavanda. Prohibits quedaven els rellotges i qualsevol element que li recordés que estava obligatòriament cenyida al temps. Tampoc fotografies. Les seves retines havien de partir de zero.

-       Em quedo aquest. Quants dies tarden a portar-lo?
-       Depèn de per quan el necessiti.
-       El més aviat possible. És per començar a escriure-hi la meva vida. 



1 comentari:

Sergi Puig ha dit...

Bé, Adri. Molt bé. M´agrada, es súc de tú barrejat amb bocinets de vida i d´entorn. I una bona dossi de tendressa i ironía. Si ja no et seguís, et seguiría...