Inconsciència onírica

Existeix un moment que passa o no passa, que no té existència a mitges. Si dos cossos adormits es reposicionen durant el son i s’enllacen inconscientment, formant una sola figura, es tornen necessaris fins el punt de confondre’s en un sol cos. Es tornen una illa. Però tot això ha de donar-se en el territori de la inconsciència; no serveix de res buscar-ho. Els cossos dorments assagen formes de semblança durant tota la nit, i rara vegada té lloc aquesta petita (no) coincidència. Quan passa, ningú ho sap i ningú ho recorda; només queda el vague reflex de la comunió de l’instant. És d’aquells moments que queden escrits amb tinta sorda i transparent. La paraula perfecció va ser articulada per casos així, per moments de inconsciència onírica. 

… en ell: 

Els separava menys menys d’un metre. En tot aquest espai sentia que ella guardava la majoria de l’aire de l’habitació; sospitava que l’oxigen es trobava entre els seus cabells; perquè quan els tocava tenien el tacte de quan passes la mà per un camp d’espigues en el moment precís en què bufa el vent. En realitat, el que passava és que fins i tot adormida, ella era la persona més viva que havia vist.

Damunt la taula un llibre amb alguns cantons doblegats. Creia que respirar ja valia la pena només per descobrir i, conscient o inconscientment anava deixant constància del que desitjava en els plecs dels llibres. Els seus desitjos compartien llit amb personatges de paper. Al costat del llibre una nota: “Si us plau, fes que noti que has arribat”

Ell allà dret podia apreciar tot el seu contorn, a contrallum tímida i elàstica. Respirava acompassada i com si flotés, semblava dormir sobre el pulmó del mar, pura, però salada. Només volia restar una estona més entre el silenci de la seva pell.

… en ella:

Mentre, ella somiava amb la inutilitat de les ganes infinites, amb l’esperança de trobar la veritat en l’onirisme. Sota la seva pell, estímuls que fluctuaven, inassequibles per qui estava al món dels desperts. Somiar era mirar per una finestra que invitava a desafiar la gravetat.

Fins i tot dormint, els seus dits traspassaven els limits de la cordura. Dormia, però deixava constància d’un desassosec de desig de viure allò que encara no tenia nom ni tacte, era tant intern i eteri que només es materialitzava en somnis i no sabia donar-l’hi paraula viva per descriure-ho. Era com una frase que es perd quan s’escriu. Tot i així, no perdia l’esperança, així que dormia amb un bloc i un bolígraf al costat del llit; per si un dia tot somiant, sabia escriure el que desitjava; o com arribar-hi. Mentre, ell restava dret i no notava com d’escandalosa resultava tanta normalitat.

Li costava entendre l’expressió de la cara d’ella, però l’hi agradava aquesta complexitat. Li recordava quan l’havia conegut i l’excitació dels segons previs que precedeixen el moment de descobrir una altre cara, una altre pell, una altre vida, un altre món. Era com tornar al pou de les sorpreses; però dins el marc real de la complicitat de dues persones que es coneixen. Va comprovar que hi havia una cosa que no havia canviat: la seva pell guardava la contradicció pura: era com la vida de cada bosc, la humitat d’un dia de pluja, la violència d’una ventada, la puresa tèrbola de la terra molla. I com una flor que creix, des de les seves cames en naixia una línia que pujava corba, anhelant de tacte. Llavors va recordar que quan les gotes relliscaven per ella no ho feien de manera uniforme. Per l’esquena ràpid, buscant els malucs, on es detenien recorrent-l’ho lent, descobrint. D’altres decidien fondre’s entre els seus pits. Aquestes mai més tornaries a veure-les. Fins i tot la humitat robava. 

… la illa:

Mirant-la ell va descobrir que es podia cridar en silenci. Somiant ella, en el mandrós caminar cap a l’onirisme, notava que cada por de la seva pell clamava per el tacte de la calma aliena. “Fes que noti que has arribat”. Va decidir fer cas a la nota. El tacte va interrompre el seu son i convertida en una víctima dòcil, des del sofà al llit va descobrir que a vegades li agrada deixar-se guanyar.

Estona després, en mig d’un son profund dos cossos s’unien. Mentre, ella tornava a somiar, i tot i que no creia necessitar un cos aliè per ser un tot, l’endemà es llevaria amb l’energia de notar-se amb els sentits multiplicats. Ho atribuiria a un somni que no recordava. El que no sabria és que havia set part d’una illa, part de perfecció.