dimarts, 23 d’agost de 2011

Viure explícitament, suspesa entre l'aigua i la llum de plata.



Sovint quan els peus la porten a casa, en el moment en què els carrers es troben mig deserts, busca veure-ho tot com si fos la primera vegada. Sentir la il·lusió de la llum tèbia del sol tocant-li la cara; encara que no hi hagi sol. Intentar que els ulls acariciïn  l'escenari com si fos de vellut, encara que sigui d'asfalt. Busca que allò que trepitja no resulti estèril, conegut i previsible; segur però d'asfixiant premonició i, alhora, de vertiginosa vulnerabilitat futura. Busca veureu-ho tot com si fos la primera vegada, perquè: "tot i que només partim de zero un sol dia, que seria de nosaltres si no busquem sorprendre'ns? I si ens contagiem de l'esterilitat del quitrà? Destorssariem tota capacitat de sentir i d'imaginar?". Li cremava la sang, i no se la imaginava d'una altra manera.

Quan buscava la espurna de la sorpresa sovint recordava la frase d'un poema de Pedro Salinas: "has vuelto los misterios del revés". Divagava tant com palpitava i creia que els enigmes que més costa d'entendre són els més senzills. En ells és en els que creu: creu en el tacte de la sorra de la platja entre els dits, en el misteri i en la melancolia d'una mà, la simplicitat encoberta del funcionament d'un rellotge, un rostre trencat davant un mirall sencer... Aquest són els grans prodigis; els que estan desxifrats, però que encara acaben amb interrogant.

Algun dia, en contra de la seva voluntat, havia acabat per concloure que les coses més reals només tenien lloc a la imaginació, perquè sovint el que més recordem és el que no va passar. Llavors va decidir abandonar tota expectativa, i donar una tregua a la busca constant de la sorpresa. Calia que allò important tingues solidesa fora les fronteres del seu cap. Així doncs, va decidir lligar els pensaments que la limitaven; per tenir les mans lliures. Llavors, el camp de visió va expandir-se ràpidament. Eren moments de claredat, de llum nítida. Durant uns segons el silenci va afogar el soroll i va aconseguir crear nous interrogants i exclamacions. Tot semblava molt definit, clar i fresc com si acabés de néixer. La pedra ja no era pedra; semblava pell.  Els silenci no era buit; contenia quatre tipus de sons diferents. I l'aire semblava teixit amb seda.

La capacitat d'auto-sorprendre's li va arribar des de mans alienes. Sap que només ha partit de zero un dia; però descobreix carreteres i cantonades de la seva carn que no sabia que existien. Es moldejen a l'interior;  a un punt mig entre el caos i la raó, un punt que encara no té nom. Cavalquen invisibles i mudes i només es solidifiquen quan la pell està preparada per acollir-les.

Va trobar la sorpresa en forma de brot verd que li sortia dels ulls, fent-li créixer flors sota les pestanyes. També una ràfega d'aire que la recorria i feia que es sorprengués arquejant l'esquena. I cúmul d'estímuls imperceptibles que l'absorbien fent que perdés la compostura innata que simbolitzava tot allò que havia après. L'advertència d'una llaga perfecte que és, en definitiva, la salvació de tots aquells a qui els crema la sang. Aquells que deletregen "èxtasi" perquè és llavors quan la paraula es ramifica. És llavors quan sent la sorpresa i decideix que la millor manera deixar que es quedi és viure explícitament, suspesa entre l'aigua i la llum de plata.


3 comentaris:

Sergi Puig ha dit...

Es bó, molt bó Adri. Acostumes a fer-nos endinsar a la história i ser una part més d´ella. I aquesta sensació es d´alló més agrradable. Plaudite!!

pilar ha dit...

Felicitats Adriana, Com sempre ens fas endinsar dintre del personatjes, i viure amb ells sensacions i sentiments que de vegades no sabem possar-hi lletres. TU HAS POSSIBLE.
T'ESTIMO. Pilar

Marina ha dit...

"Divagava tant com palpitava i creia que els enigmes que més costa d'entendre són els més senzills. En ells és en els que creu: creu en el tacte de la sorra de la platja entre els dits, en el misteri i en la melancolia d'una mà, la simplicitat encoberta del funcionament d'un rellotge, un rostre trencat davant un mirall sencer... Aquest són els grans prodigis; els que estan desxifrats, però que encara acaben amb interrogant."
Em quede amb aquesta part.En aquest trosset no sé com però he cregut que em retrobava a mi mateixa... bravíssimo!
:)